Els pocs o molts que ens sentim femta d'evacuacions dictatorials, sentim també quelcom paregut a aquell nen d'un poema del llibre "Lecturas graduadas" de l'escola de primeries del segle XX, que vaig trobar per casa quan jo era petit. Començava així:
"Soy un niño huérfano;
en la tierra nadie alivia mi bàrbaro dolor.
Ni amor materno ni paterno amparo
consuelan mi afligido corazón.
Como pan de limosna; el frio suelo
duro lecho me da para dormir,
y cuando la hora de los besos llega,
no hay besos ¡ay! ¡no hay besos para mí!"
Si fóssem sincers, reconeixeríem que, en certa manera, pel que fa a l'aspecte polític-econòmic (i conseqüentment, a la pèrdua del benestar vital, allò que diuen "la societat del benestar") és així. Som com nens i nenes orfes, abandonats a la via pública, on aquells que devien servir-nos d'empara i alleujar-nos el dolor, l'augmenten més i més. Vivim abandonats a la nostra sort, que és, en realitat, una dissort.
Cada dia ens colpegen amb galtades en lloc de petons, les galtades de tota la putrefacció que va sortint a la llum. I per molt que diguen que la situació millora, som milers els orfes que no trobem acollida. De tal manera que les persones ben acomodades amb ingressos substanciosos ens menyspreen i ens tenen por. De manera que fan tot el que poden, amb mentides, amb calúmnies, amb tergiversacions, per tal que en la propera legislatura continuen governant-nos els padrastres i madrastres d'ara.
Ben mirat, però, no són tantes les persones i les famílies que viuen bé. Segurament molts dels orfes com nosaltres, a l'hora de votar, prefereixen padrastres i madrastres coneguts, més que pares i mares amorosos, però desconeguts (o prefereixen corruptes al poder, perquè pensen que toleraran les seues petites corrupcions; o perquè ells són catòlics i la decència econòmica no és virtut freqüent en aquesta classe de persones. O, en fi, perquè ja voldrien ells poder ser tan corruptes com els polítics i els negociants!). De tal manera que, possiblement, quan l'hora de les besades aplegue amb el canvi de govern, no hi haurà besades, ai!, no hi haurà besades per nosaltres! Totes se les emportaran ells. Els ben situats, és clar. Perquè els orfes que els hauran votat tapant-se el nas, restaran com nosaltres, tirats pel carrer. Ningú ens alleujarà el bàrbar dolor. Ningun amor, patern o matern, ens empararà. Cap persona consolarà els seus i els nostres cors tan afligits. Els padrastres i les madrastres han de pagar els deutes contrets, despilfarrant per damunt de les seues (les seues, no les nostres!) possibilitats, sense deixar de portar, encara!, una vida de disbauxa. I eixos deutes sabem que som nosaltres qui els paguem i els pagarem. Com passa ací i passa en Grècia, que està pitjor.
Tot i que al citat país, Grècia, han guanyat els nens i nenes orfes, el poder real resta en mans dels padrastres i madrastres, coneguts com Troikes, Merkels (la germànica presidenta del país que practicà una matança incommensurable sense cap sentiment -de casta le viene a la galga-), Eurogrups, mercats, bancs, Lagardes (FMI), Goldmans Sachs, etc., continuaran explotant-los i explotant-nos, llançant-los i llançant-nos a la intempèrie com sempre, deixant-los i deixant-nos menjar les molles que cauen de les seues disbauxes. Són més sàdics que els gihadistes. Les úniques besades que rebran i rebrem (els orfes grecs i els orfes espanyols) seran, com sempre, les dels gossos desficiosos i amables quan ens llepen les nafres. Hi ha gentola més inhuma que els animals.
A vegades pense que en la política (govern i poble) passa com en el Gènesi, segons el qual, déu creà l'home a la seua imatge i semblança. D'on es pot deduir que déu és, també, imatge de l'home creat, com una foto és imatge de l'original i l'original recorda la còpia.
--------
Prompte continuarà la 2ª part
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada