Els nens orfes (2ª part). Acabem, ja, amb la dicotomia govern-poble!.

Entrada anterior: "Els nens orfes  (1ª part)"

L'entrada anterior (1ª part) acabava dient que en la política (govern i poble) podria passar com en el Gènesi, segons el qual déu creà l'home a imatge i semblança seua. D'on es pot deduir que déu és, també, imatge de l'home creat, com el model d'un retrat. La còpia ens remet a l'original i aquest a la còpia.

Així, doncs, pense que la institució del govern és com un espill que alberga, en cada cas, uns governants que són la imatge reflexada del poble elector, si es tracta d'una democràcia; o, si es tracta d'una dictadura, del poble sotmès que no es revolta (l'accepten, el volen. Preferim tenir-lo al problema que plantetja tirar-lo). En els dos casos els governants són imatge del poble, d'allò més profund i potser inconscient. Però també pense, a vegades, que allò que succeïx és la realitat inversa: que el poble, com en el Gènesi, està fet a imatge del govern de torn, si tenim en compte que avui el poder no és solament polític, sinó econòmic, no està circumscrit a un estat, sinó al conjunt d'Estats, mercats i finances internacionals que posseïxen el poder mundial. Amb aquestes eines i la nostra predispossició, ens han fet i ens fan a la seua imatge i semblança. Per això els votem. 

Els diners fan miracles... contra nosaltres. És a dir: o els polítics del govern i els seus còmplices són un espill del poble que els ha elegit o simplement els tolera, o el poble és l'espill d'aquells, o ambdues coses. Per tant no està clar que no ens representen. O són imatge nostra (els hem elegit) o nosaltres som la seua (ens han entabanat), però a un nivell pregon, que sovint no volem reconèixer, perquè ens trasbalsa (hi ha votants del PP que es queixen... i... els tornaran a votar!). O ens representen o els representem. Si bé, com sempre passa, hi ha versos lliures, fotos deformades, imatges ideals, orfes que reclamem pares i mares amorosos, orfes disconformes que no accepten el que hom els dóna, perquè volen agafar-ho ells. 

Siga el que siga, de moment, sols una part del poble som conscients de la nostra orfandat, conscients que ens alimentem d'almoines (almoines que casi sempre ens maten de fam), de les molles que cauen dels festins permanents en els quals els amos dilapiden allò que és nostre; que dormim a l'intempèrie (real o simbòlica), perquè ens han espoliat la casa, i que quan "la hora de los besos llega", clamem: "no hay besos, ay!, no hay besos para mí!". No ens adonem, però, que aquest clam podria ser el principi del canvi necessari. Un canvi que hauria de començar per nosaltres, tot deixant de ser còpia o model del poder, polític i econòmic. Un canvi que ha de començar per una ruptura entre imatge i model. Si volem que les coses canvien, hem de ser diferents. Diferents d'allò que hem sigut i diferents del poder polític-econòmic-neoliberal, el d'ara i el de sempre. Hem de canviar el sistema (dictador-sùbdits, representants-representats, poder-poble). Nosaltres hem de ser el poder (ni còpia ni model), el poble ha de ser, i exercir, el poder. No hem de crear déu, com diu Nietsche,

sinó que hem de ser déu (permeteu-me la metàfora), és a dir: el poder.

No creieu que ja és hora que els orfes trenquem, per fi, el cercle viciós, corrupte i destructor: representants-representats i viceversa? No és ja l'hora que agafem el govern i l'economia amb les nostre mans i el mantinguem en elles? Que acabem ja amb desigualtats tan cridaneres consentides per nosaltres mateixa? A l'abast tenim els vots. Usem-los (sense tapar-nos el nas, es clar). Subscriguem el "compromís", el de Sartre: som lliures, i allò que som és obra nostra. Fem-nos i fem-lo nostre.

------------------------------

Aprofite l'ocasió per saludar a: " 'Construyendo pueblo fuerte' ". Cliqueu.

Els nens orfes (1ª part)

             Entrada anterior: Uns paguem, altres s'ho embutxaquen i dilapiden

Els pocs o molts que ens sentim femta d'evacuacions dictatorials, sentim també quelcom paregut a aquell nen d'un poema del llibre "Lecturas graduadas" de l'escola de primeries del segle XX, que vaig trobar per casa quan jo era petit. Començava així:             

"Soy un niño huérfano;
en la tierra nadie alivia mi bàrbaro dolor.

Ni amor materno ni paterno amparo
consuelan mi afligido corazón.

Como pan de limosna; el frio suelo
duro lecho me da para dormir,

y cuando la hora de los besos llega,
no hay besos ¡ay! ¡no hay besos para mí!"

Si fóssem sincers, reconeixeríem que, en certa manera, pel que fa a l'aspecte polític-econòmic (i conseqüentment, a la pèrdua del benestar vital, allò que diuen "la societat del benestar") és així. Som com nens i nenes orfes, abandonats a la via pública, on aquells que devien servir-nos d'empara i alleujar-nos el dolor, l'augmenten més i més. Vivim abandonats a la nostra sort, que és, en realitat, una dissort.

Cada dia ens colpegen amb galtades en lloc de petons, les galtades de tota la putrefacció que va sortint a la llum. I per molt que diguen que la situació millora, som milers els orfes que no trobem acollida. De tal manera que les persones ben acomodades amb ingressos substanciosos ens menyspreen i ens tenen por. De manera que fan tot el que poden, amb mentides, amb calúmnies, amb tergiversacions, per tal que en la propera legislatura continuen governant-nos els padrastres i madrastres d'ara. 

Ben mirat, però, no són tantes les persones i les famílies que viuen bé. Segurament molts dels orfes com nosaltres, a l'hora de votar, prefereixen padrastres i madrastres coneguts, més que pares i mares amorosos, però desconeguts (o prefereixen corruptes al poder, perquè pensen que toleraran les seues petites corrupcions; o perquè ells són catòlics i la decència econòmica no és virtut freqüent en aquesta classe de persones. O, en fi, perquè ja voldrien ells poder ser tan corruptes com els polítics i els negociants!). De tal manera que, possiblement, quan l'hora de les besades aplegue amb el canvi de govern, no hi haurà besades, ai!, no hi haurà besades per nosaltres! Totes se les emportaran ells. Els ben situats, és clar. Perquè els orfes que els hauran votat tapant-se el nas, restaran com nosaltres, tirats pel carrer. Ningú ens alleujarà el bàrbar dolor. Ningun amor, patern o matern, ens empararà. Cap persona consolarà els seus i els nostres cors tan afligits. Els padrastres i les madrastres han de pagar els deutes contrets, despilfarrant per damunt de les seues (les seues, no les nostres!) possibilitats, sense deixar de portar, encara!, una vida de disbauxa. I eixos deutes sabem que som nosaltres qui els paguem i els pagarem. Com passa ací i passa en Grècia, que està pitjor.

Tot i que al citat país, Grècia, han guanyat els nens i nenes orfes, el poder real resta en mans dels padrastres i madrastres, coneguts com Troikes, Merkels (la germànica presidenta del país que practicà una matança incommensurable sense cap sentiment -de casta le viene a la galga-), Eurogrups, mercats, bancs, Lagardes (FMI), Goldmans Sachs, etc., continuaran explotant-los i explotant-nos, llançant-los i llançant-nos a la intempèrie com sempre, deixant-los i deixant-nos menjar les molles que cauen de les seues disbauxes. Són més sàdics que els gihadistes. Les úniques besades que rebran i rebrem (els orfes grecs i els orfes espanyols) seran, com sempre, les dels gossos desficiosos i amables quan ens llepen les nafres. Hi ha gentola més inhuma que els animals.

A vegades pense que en la política (govern i poble) passa com en el Gènesi, segons el qual, déu creà l'home a la seua imatge i semblança. D'on es pot deduir que déu és, també, imatge de l'home creat, com una foto és imatge de l'original i l'original recorda la còpia.

--------

Prompte continuarà la 2ª part