Els nens orfes (2ª part). Acabem, ja, amb la dicotomia govern-poble!.

Entrada anterior: "Els nens orfes  (1ª part)"

L'entrada anterior (1ª part) acabava dient que en la política (govern i poble) podria passar com en el Gènesi, segons el qual déu creà l'home a imatge i semblança seua. D'on es pot deduir que déu és, també, imatge de l'home creat, com el model d'un retrat. La còpia ens remet a l'original i aquest a la còpia.

Així, doncs, pense que la institució del govern és com un espill que alberga, en cada cas, uns governants que són la imatge reflexada del poble elector, si es tracta d'una democràcia; o, si es tracta d'una dictadura, del poble sotmès que no es revolta (l'accepten, el volen. Preferim tenir-lo al problema que plantetja tirar-lo). En els dos casos els governants són imatge del poble, d'allò més profund i potser inconscient. Però també pense, a vegades, que allò que succeïx és la realitat inversa: que el poble, com en el Gènesi, està fet a imatge del govern de torn, si tenim en compte que avui el poder no és solament polític, sinó econòmic, no està circumscrit a un estat, sinó al conjunt d'Estats, mercats i finances internacionals que posseïxen el poder mundial. Amb aquestes eines i la nostra predispossició, ens han fet i ens fan a la seua imatge i semblança. Per això els votem. 

Els diners fan miracles... contra nosaltres. És a dir: o els polítics del govern i els seus còmplices són un espill del poble que els ha elegit o simplement els tolera, o el poble és l'espill d'aquells, o ambdues coses. Per tant no està clar que no ens representen. O són imatge nostra (els hem elegit) o nosaltres som la seua (ens han entabanat), però a un nivell pregon, que sovint no volem reconèixer, perquè ens trasbalsa (hi ha votants del PP que es queixen... i... els tornaran a votar!). O ens representen o els representem. Si bé, com sempre passa, hi ha versos lliures, fotos deformades, imatges ideals, orfes que reclamem pares i mares amorosos, orfes disconformes que no accepten el que hom els dóna, perquè volen agafar-ho ells. 

Siga el que siga, de moment, sols una part del poble som conscients de la nostra orfandat, conscients que ens alimentem d'almoines (almoines que casi sempre ens maten de fam), de les molles que cauen dels festins permanents en els quals els amos dilapiden allò que és nostre; que dormim a l'intempèrie (real o simbòlica), perquè ens han espoliat la casa, i que quan "la hora de los besos llega", clamem: "no hay besos, ay!, no hay besos para mí!". No ens adonem, però, que aquest clam podria ser el principi del canvi necessari. Un canvi que hauria de començar per nosaltres, tot deixant de ser còpia o model del poder, polític i econòmic. Un canvi que ha de començar per una ruptura entre imatge i model. Si volem que les coses canvien, hem de ser diferents. Diferents d'allò que hem sigut i diferents del poder polític-econòmic-neoliberal, el d'ara i el de sempre. Hem de canviar el sistema (dictador-sùbdits, representants-representats, poder-poble). Nosaltres hem de ser el poder (ni còpia ni model), el poble ha de ser, i exercir, el poder. No hem de crear déu, com diu Nietsche,

sinó que hem de ser déu (permeteu-me la metàfora), és a dir: el poder.

No creieu que ja és hora que els orfes trenquem, per fi, el cercle viciós, corrupte i destructor: representants-representats i viceversa? No és ja l'hora que agafem el govern i l'economia amb les nostre mans i el mantinguem en elles? Que acabem ja amb desigualtats tan cridaneres consentides per nosaltres mateixa? A l'abast tenim els vots. Usem-los (sense tapar-nos el nas, es clar). Subscriguem el "compromís", el de Sartre: som lliures, i allò que som és obra nostra. Fem-nos i fem-lo nostre.

------------------------------

Aprofite l'ocasió per saludar a: " 'Construyendo pueblo fuerte' ". Cliqueu.

Els nens orfes (1ª part)

             Entrada anterior: Uns paguem, altres s'ho embutxaquen i dilapiden

Els pocs o molts que ens sentim femta d'evacuacions dictatorials, sentim també quelcom paregut a aquell nen d'un poema del llibre "Lecturas graduadas" de l'escola de primeries del segle XX, que vaig trobar per casa quan jo era petit. Començava així:             

"Soy un niño huérfano;
en la tierra nadie alivia mi bàrbaro dolor.

Ni amor materno ni paterno amparo
consuelan mi afligido corazón.

Como pan de limosna; el frio suelo
duro lecho me da para dormir,

y cuando la hora de los besos llega,
no hay besos ¡ay! ¡no hay besos para mí!"

Si fóssem sincers, reconeixeríem que, en certa manera, pel que fa a l'aspecte polític-econòmic (i conseqüentment, a la pèrdua del benestar vital, allò que diuen "la societat del benestar") és així. Som com nens i nenes orfes, abandonats a la via pública, on aquells que devien servir-nos d'empara i alleujar-nos el dolor, l'augmenten més i més. Vivim abandonats a la nostra sort, que és, en realitat, una dissort.

Cada dia ens colpegen amb galtades en lloc de petons, les galtades de tota la putrefacció que va sortint a la llum. I per molt que diguen que la situació millora, som milers els orfes que no trobem acollida. De tal manera que les persones ben acomodades amb ingressos substanciosos ens menyspreen i ens tenen por. De manera que fan tot el que poden, amb mentides, amb calúmnies, amb tergiversacions, per tal que en la propera legislatura continuen governant-nos els padrastres i madrastres d'ara. 

Ben mirat, però, no són tantes les persones i les famílies que viuen bé. Segurament molts dels orfes com nosaltres, a l'hora de votar, prefereixen padrastres i madrastres coneguts, més que pares i mares amorosos, però desconeguts (o prefereixen corruptes al poder, perquè pensen que toleraran les seues petites corrupcions; o perquè ells són catòlics i la decència econòmica no és virtut freqüent en aquesta classe de persones. O, en fi, perquè ja voldrien ells poder ser tan corruptes com els polítics i els negociants!). De tal manera que, possiblement, quan l'hora de les besades aplegue amb el canvi de govern, no hi haurà besades, ai!, no hi haurà besades per nosaltres! Totes se les emportaran ells. Els ben situats, és clar. Perquè els orfes que els hauran votat tapant-se el nas, restaran com nosaltres, tirats pel carrer. Ningú ens alleujarà el bàrbar dolor. Ningun amor, patern o matern, ens empararà. Cap persona consolarà els seus i els nostres cors tan afligits. Els padrastres i les madrastres han de pagar els deutes contrets, despilfarrant per damunt de les seues (les seues, no les nostres!) possibilitats, sense deixar de portar, encara!, una vida de disbauxa. I eixos deutes sabem que som nosaltres qui els paguem i els pagarem. Com passa ací i passa en Grècia, que està pitjor.

Tot i que al citat país, Grècia, han guanyat els nens i nenes orfes, el poder real resta en mans dels padrastres i madrastres, coneguts com Troikes, Merkels (la germànica presidenta del país que practicà una matança incommensurable sense cap sentiment -de casta le viene a la galga-), Eurogrups, mercats, bancs, Lagardes (FMI), Goldmans Sachs, etc., continuaran explotant-los i explotant-nos, llançant-los i llançant-nos a la intempèrie com sempre, deixant-los i deixant-nos menjar les molles que cauen de les seues disbauxes. Són més sàdics que els gihadistes. Les úniques besades que rebran i rebrem (els orfes grecs i els orfes espanyols) seran, com sempre, les dels gossos desficiosos i amables quan ens llepen les nafres. Hi ha gentola més inhuma que els animals.

A vegades pense que en la política (govern i poble) passa com en el Gènesi, segons el qual, déu creà l'home a la seua imatge i semblança. D'on es pot deduir que déu és, també, imatge de l'home creat, com una foto és imatge de l'original i l'original recorda la còpia.

--------

Prompte continuarà la 2ª part

Uns paguem. Altres s'ho embutxaquen i dilapiden

                                               Entrada anterior: "L'elit econòmica i els pàries de la terra"

L'Alemanya ex-nazi, l'Alemanya vençuda pels aliats, "...el 8 de agosto de 1953 [diu Almudena Grandes a El Pais, 9/2/15] ...logró firmar el llamado Acuerdo de Londres, por el que su deuda pública quedó reducida a 14.500 millones de marcos, el 37,4% de la preexistente. El resto, más de 24.200 millones, le fue perdonada graciosamente por países como Grecia, Italia, Irlanda y España, entre otros".

La guerra, com sabem, va ser iniciada pel III Reich en invadir Polònia. Causà moltes desenes de milions de morts, a més de l'horrorós Holocaust, i la destrucció de magnituds incomparables en multitud de països. 

Doncs bé, un país, que va causar tant de dolor i tanta destrossa, al qual se li perdonaren 24.200 milions de marcs, una petita part del mal que havia causat, ara es nega a rebaixar el deute grec. Els grecs que voldrien negociar eixe deute no són els responsables que s'hi han beneficiat. Són els explotats pels beneficiaris, entre els quals figura la dreta grega, els bancs grecs i, sobre tot, un dels més grans bancs del món: el Goldman Sachs, líder a escala global en banca d'inversió, operativa de valors i gestió d'inversions. Mario Draghi, el president actual del Banc Central Europeu, en gener de 2006 va ser vicepresident per Europa de la firma Goldman Sachs, (vide). Aquest senyor és un dels que s'hi oposen, juntament amb l'Alemanya de Merkel i altres rics països europeus, tots els quals actuen sempre al servei dels seus bancs. S'oposen, dic, a concedir una millora a la situació d'extrema pobresa de la població grega. Cal remarcar que, tant la dreta que governava aleshores, com, sobre tot, Goldman Sachs, han sigut els beneficiaris, mentre que el poble que vota Syriza és el pagador que sofreix les penalitats de la carestia. Uns paguem; altres s'ho embutxaquen i dilapiden.

"Hay empresas que roban en nombre de la "corona imperial" para la cual trabajan sin que nunca les pase nada. Goldman Sachs es una de ellas. El banco de negocios norteamericano llenó sus arcas con un botín de 600 millones de euros (800 millones de dólares) cuando ayudó a Grecia a maquillar sus cuentas a fin de que este país llenara los requisitos para ingresar en el euro, la moneda única europea. La información no es nueva pero hasta ahora, se desconocían los detalles más truculentos del mecanismo con el cual Goldman Sachs engañó a todos los gobiernos europeos que participaban en la creación de la moneda única y cómo evitó luego responder ante la ley. El abanderado de la oligarquía financiera operó protegido por sólidas complicidades en el seno de las instituciones bancarias europeas y dentro del poder político, que hizo todo cuanto estuvo a su alcance para impedir las investigaciones". Es tracta d'un "cop d'Estat" contra Grècia, practicat per Goldman Sachs (vide). No cal que subratlle que les informacions d'aquest article es refereixen als anys en què la dreta governava Grècia). 

A partir d'aquí, algú podria pensar que aquells que degollen i cremen vius o assassinen a trets no són solament els gihadistes, també torturen i maten els Goldman Sachs, les Merkels, els Draghis i altres, els poderosos desconeguts, que, amagats, frueixen del banquet econòmic; aquells desconeguts al servei dels quals els esmentats funcionen com sicaris. Torturen deixant els pobres al carrer sense sostre, sense aliments, sense el calor necessari per a resguardar-se de la gelor; sense metges ni hospitals, sense medicaments; sense un servei educatiu digne; sense llocs de treball, etc. Es curiós que al poble que va covar l'ou de la serp nazi, que desprès va conviure amb ella i contribuí a destrossar el món, se li perdonaren milions de marcs. En canvi al poble grec, víctima d'enganys i d'espoliacions, no se li perdone res, ni gens ni mica, d'un deute que ell no ha contret. Crida també l'atenció que el primer que s'oposa al perdó siga el govern alemany, el govern del poble que prové dels nazis ("De casta li ve al llebrer..."? "Fills de gats, gatets"?). Però, compte, no tots els nazis porten uniforme (ni tampoc els gihadistes). De la mateixa manera que hi ha liberals nous que es titulen neo-liberals, sembla que hi ha nazis nous que haurien de qualificar-se de neo-nazis. I podria ser que la llista dels primers no fos gaire diferent de la llista dels segons. 

"Els deutes es paguen, s'han de pagar", insisteixen a l'Eurogrup. Excepte els deutes nazis, recorde jo.

L'elit econòmica i els pàries de la terra

Entrada anterior: "El mal ve de dalt"

L'última enquesta del CIS dóna, en estimació de vot, al PP un 27,3%; a "Podemos", 23,9% i al PSOE, 22,2%. Els comentaristes continuen dient que el bipartidisme s'ha acabat. Jo no estic tan segur. Si "Podemos" és el dimoni (populista i d'extrema esquerra, com diuen) i el PSOE amb el PP ha firmat un pacte antiterrorista que ve a completar l'acord aquell, origen de totes les retallades (la reforma constitucional de 2011 que modificà l'article 135 de la Constitució Espanyola de 1978, modificació que determina l'estabilitat pressupostària y la prioritat absoluta del pagament de "la deuda pública" en els pressupostos generals, sense cap esmena o modificació possible); si, a més a més, es va fer sense referèndum, a espatlles del poble sobirà; si per qüestions tan greus ja s'han compromés i ajuntat sense demanar parer a ningú de l'arena política espanyola, cal esperar que en el futur aniran també junts quan ho creguen convenient, "sponte sua". Ja tenim, altra vegada, assegurat el bipartidisme: el PPSOE. Entre els dos sumen un 50% de vots, mentre que el dimoni de Podemos a penes frega el 24. Afegint-li tots els altres partits, no es pot aproximar a eixe 50%.

No obstant, com podem veure, en intenció de vot, el resultat és molt distint (Podemos 19,3; PP 12,9; PSOE, 12,4), però el PPSOE encara guanya. Ja veurem en què queda.

A tot açò hem d'afegir el recolzament que està donant-los la UE, el BCE (a través del President Draghi) i, si més no, Junker amb la Merkel. A Syriza li va a resultar difícil sortirse'n de l'estacada. Hom farà tot el que es puga per afonar-los. Hom ha d'evitar que Podemos, Syriza i els pobles exhaurits de la UE aixequen junts el cap, democràticament, contra l'explotació a què els sotmet la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) i la Bundesrepublik Deutschland, possiblement l'autèntica dictadora de la UE. Han d'afonar Syriza per a que Podemos no triomfe. Tenen por a la revolta pacífica i democràtica de les famèliques masses europees.

Tenen por a la democràcia, tenen por a la llibertat, tenen por que Syriza i Podemos siguen el principi d'allò que acabà mal quan s'entonava aquesta cançò a principis del segle XX, perquè la situació s'assemblava a l'actual:

A dalt, pàries de la Terra! 

¡En peu, famèlica legió! 

Retrona la raó en marxa: 

és la fi de l'opressió.

(Debout! les damnés de la terre!

Debout! les forçats de la faim!

La raison tonne en son cratère:

C’est l’éruption de la fin.

Du passé faisons table rase,

Foule esclave, debout! debout!

Le monde va changer de base:

Nous ne sommes rien, soyons tout!)

Si tenen por, per què no canvien? Per què provoquen allò que no volen? No seria millor que ens entenguéssem tots i reduíssem eixes discrepàncies, les grans desigualtats, tan cruels  per als febles? (1). Com és que quan més pateix el poble pla, més beneficis obtenen aquells que no pateixen? 

Tot passa com si les classes dominants visquessen millor amb la guerra dels rics contra els pobres, com si la pau no la considerassen rendible. De fet, ara ens hem assabentat que la crisi ha sigut el gran negoci per als grans bancs. És això raonable? És això just? Quina és aquesta llibertat? Quina és aquesta justícia? És açò democràcia?

Sembla, doncs, que l'elit econòmica necessita pàries de la terra i famèliques legions.

Veurem el sol al final del túnel? O serà el principi d'un altre túnel? Alguna cosa positiva haurien de dir Draghi, Merkel, Schäubel, Juncker, Lagarde i altres  (així com els amos del PP espanyol) a les propostes de Varoufakis, alguna cosa que mostrara empatia davant del sofriment de milions d'europeus famèlics, ofegats per la pobresa i pels deutes, dels quals els deutors no són responsables, però els han de pagar perquè són "pàries de la terra". Els innocents paguen sempre pels pecats dels altres.

Ja tenim dos revolucions a l'espatlla en la història de la civilitzada Europa (la francesa i la russa) per culpa de la neciesa dels amos. Són com aquells simis que ficaven la ma per un forat estret dins del qual hi havia nous; els agafaven, però amb la ma plena, el puny tancat, no podien tràure-la, perquè el forat era massa petit. Preferien ser atrapats pels caçadors, abans que soltar la presa: el grapat de nous. Ara són grapats i grapats de milions d'euros. Serà també aquesta la neciesa neoliberal de la UE? En aquest cas serien ells, els caçadors, caçadors caçats.

Haurem d'oir cantar altra vegada:

A dalt, pàries de la Terra! 

¡En peu, famèlica legió! 

Retrona la raó en marxa: 

és la fi de l'opressió?

Per què els rics i avariciosos s'entesten en repetir la història? No cap dubte: "Stultorum infinitum est numerus". Infinit nombre de necis (en el passat, present i futur), amb una neciesa infinita cadascú.

----------------------

(1)"...El 60% del 0,1% de los que más ganan son ejecutivos de las finanzas y de grandes empresas; otro 10% son abogados y promotores inmobiliarios. En 2009, los 25 gestores de fondos de alto riesgo mejor pagados del mundo ingresaron 25.900 millones de dólares. Entre 2008 y 2014, los años de la crisis, se duplicó el número de milmillonarios. Etcétera, etcétera, etcétera…" (Parla dels EUA). Luis Matías López: "Son el 1%, somos el 99%", 6/2/15 Público.es

Seran robots que han perdut el cor?:

O no n'han tingut mai?

El mal ve de dalt

Entrada anterior: Dia escolar de la no-violència i la pau

La democràcia  dels de dalt

“Hay personas que quieren acabar con la democracia” (Rajoy.). Aquesta frase pot significar: "la democràcia soc jo, Rajoy", o "la democràcia és el PP", o "la democràcia som els de dalt manant sobre els de sota", o "la democràcia és la desigualtat social i econòmica", o "la democràcia és l'explotació dels pobres pels rics", o "la democràcia és el govern dels mercats contra el poble", o "la democràcia és un sistema basat en les retallades, és a dir, en la mancança", o "la democràcia és fer lleis mordassa", o "la democràcia és la dictadura" (ja ho va dir el dictador Franco: la democràcia és la democràcia orgànica, la que surt dels òrgans...).

En aquest sentit Rajoy està encertat. Hi ha persones, entre les quals em trobe jo, que voldríem acabar amb qualsevol tipus de democràcia que responga a les definicions anteriors.

L'altre dia vaig oir a Albert Rivera en "La Sexta noche" que ell és partidari de sumar i no restar. Em sembla que es referia a Espanya-Catalunya, la unitat d'Espanya, i altres casos semblants. Vaig recordar que la suma de qualsevol conjunt d'elements requeria, quan jo era xicotet, que fossen homogenis. Precisament, però, el problema de Catalunya i Espanya són qüestions referents a l'homogeneitat. Catalunya es pensa i s'hi sent heterogènia respecte a Espanya. No és, crec jo, correcte fer homogenis Espanya i Catalunya, tot integrant Catalunya a Espanya per decret, per una llei, per una Constitució. Si jo sume pomes i taronges, tindré un nombre, però no sabré si eixe nombre és de pomes o de taronges, sinó de pomes-taronges, o de fruita. Aleshores tindrem la tendència a considerar homogenis els dos conjunts. Un estarà integrat a l'altre. Pensarem que els dos són pomes o els dos, taronges. I tindrem l'entrebanc de tractar, d'emagatzemar, de comercialitzar els dos fruits com si fossen el mateix, en perjudici d'un del dos, o dels dos. Vindran a comprar pomes i vendrem taronges, o viceversa. No es pot decidir per decret, constitucional o no, que les taronges són pomes. És una neciesa que qualsevol nen o nena, lliure de prejudicis imperialistes d'altres èpoques, comprendrà fàcilment. Les taronges no són pomes, ni viceversa. "España se rompe" o "Quieren romper España", deia aquell. Ni la fruita en general, ni la poma en particular es trenquen perquè les taronges no siguen pomes. A més a més: per què eixe interès per sumar elements heterogenis o eixa por de reconèixer diferent allò que és diferent? Constatem allò que és evident: les taronges i les pomes amb les seues diferents propietats són fruita. Però ni la taronja és poma ni la poma és taronja. Els catalans, els espanyols, els alemanys, els italians, els francesos són éssers humans. Però són éssers humans diferents. Sumem-los com éssers humans, que ja és important, però respectem allò que particularment són. Els francesos, els italians, els grecs no són espanyols. Però estem units amb ells per la categoria d'éssers humans. Podem relacionar-nos, dialogar, negociar de igual a igual, tenir ideals i empreses comunes, sense deixar de ser cada nacionalitat allò que és, amb un govern propi. Els catalans independents podrien unir-se als espanyols, de igual a igual, en una unitat més creativa. Seria una altra manera de sumar.

La unitat es fa de baix cap amunt, per voluntat popular. Sols el poble sap allò que ell és i el que ell vol. Ja és hora d'acabar amb el sistema en el qual tot ve de dalt. De dalt venen les pedregades, les ciclogènesis, els huracans, les pluges torrencials. Les naturals i les humanes. I així ens va. Ja és hora de canviar el sistema.

Els imperis estaven units per dalt. No seria millor una altra forma d'unió: la unió per baix, la unió decidida pel poble, per cada poble, la unió que respecta allò que cadascú és? Per a poder fer açò, cal deixar que el poble s'expresse lliurement (els espanyols en Espanya i els catalans en Catalunya), sense lleis trampa com les espanyoles. Ara s'ha expressat, per altres qüestions, el poble grec i, tot seguit, el firmament polític-econòmic celestial s'ha convertit en un Zeus tronador, en un Poseidó de les tempestes de la mar, en folles Mènades amenaçadores, en terribles Gòrgones criminals, en les Fúries o Erínies contra tots. El món, que estava bé (¿?) i feliç (¿?) als peus dels cavalls de Wals Street, l'Europa del Nord i els mercats, que el trepitjen sense compassió, ara, per culpa de Syriza, ha descomposat la pau celestial de l'elit econòmica, on s'està generant una ciclogènesi idem. El cel econòmic-polític ens amenaça amb ciclons, huracans devastadors, pedregades, sequeres. És possible que la lluna ens caiga damunt (o, potser, el sol?). El pecat grec és massa gros: la terra contra el cel. Com es pot igualar el que s'arrossega per terra amb el que vola, amo de les altures? Els mercats, la Troika, l'Europa del Nord, senyors aristocràtics d'aparent noble bressol, de fictícia intel.ligència sublime i voluntat hipòcritament pura, no toleraran que els cucs, bruts de terra, retallen els seus ingressos (com ells retallaven i encara retallen els del poble), ingressos que voldrien purs i sants, que pretenen merèixer per mèrit propi. La raça dels àngels, dirigits pel capità dels exèrcits econòmics celestials, Sant Miquel, ens llançarà definitivament a l'avern, on no tindrem més que plors i cruixits de dents. Quan jo, de menut, li demanava a mon pare uns dinerets per a anar al cine, mon pare repetia: "Creus que cauen del cel?" Aleshores es va iniciar en mi la consciencia que del cel no mai cauen diners. En tot cas, desgràcies.

En la portada d'un vell llibre titulat: "La Cartuja. San Bruno y sus hijos", hi ha una frase que podria ser una consigna dels nostres explotadors per a tenir-nos ensinistrats: "Siendo gusano del suelo aquí me nacieron alas para volar hasta el cielo". És a dir: solament arrossegant-nos per terra sacrificant-nos pel cel neoliberal de la Troika, podrem sortir de la crisi. Això és el que fins ara diuen Merkel, la Comissió europea, el FMI, Rajoy i altres partits de centre en Espanya. Si no imitem als grecs (en Espanya -Podemos- i altres paísos europeus), aleshores déu, el déu de l'economia, ens deixarà pujar al cel, aplegarem al final del túnel i "menjarem coquetes en mel".

En la mateixa època en què mon pare em repetia que els diners no quèien del cel, si algú deia quelcom que semblava inversemblant, dubtós, poc creïble, responíem: "Puja ací dalt i voràs a t'agüela". És açò el que cal dir-li ara a Rajoy, a Merkel, a la Troika i a tota la comparsa.

Puja ací dalt i voràs a t'agüela