L'Espanya de la ràbia i de la idea

Entrada anterior: "Paisatges viscuts al sí de la batalla"

                                                         Vamos a contar mentiras tra-la-rá

 "Emprendemos el futuro."
Quin futur?

        Atès que el temps no s'atura,

viure és emprendre el futur 

cada segon. 

     El que importa, doncs, és la classe 

de futur que se'ns prepara.

                                                                                                              Estava jo assegut en un banc del passeig a la vora de casa, acaronat pel sol un dia assolellat de desembre, quan se m'aproximà un home, ni vell ni jove, amb aspecte de rodamón o captaire (roba esparracada i greixosa, barba de setmanes, cabellera mig desapareguda). Amb aspecte emprenyat em digué...: -"Esta vida és un fàstic. Si no hi haguera déu viuríem millor".

"Com? Per què diu això, bon germà"? Li contestí jo. "No sap que la causa del mal i del bé som nosaltres? Que així som perquè ens ha fet l'evolució selectiva? Que som els que millor podíem ser, els seleccionats i seleccionades, ateses les condicions, primer naturals i desprès naturals-artificials? Vull dir: primer vam ser producte de la natura; desprès, producte de la natura i de l'artifici humà. En una certa etapa del passat (prehistòria segurament) les organitzacions socials humanes anaren condicionant la selecció cada vegada més, la qual es convertia progressivament en selecció pròpia de l'artifici humà. Ara, per exemple, el principi de selecció està determinat en gran part per les condicions de salut, educació, serveis socials... que imposen, privatitzant-los, els grans propietaris del capital, amb l'ajuda (ben pagada casi sempre) de polítics, escriptors i periodistes, canals de televuisió, cineastes, novel·listes, i... els pobres desgraciats que, com els gossos, llepen la ma dels seus torturadors."

-"Som com som", continue jo, "perquè ens hem fet nosaltres. Uns de nosaltres, fabricant les lleis de selecció tot fent-nos creure que són naturals, i altres de nosaltres, les víctimes, tan víctimes que ho creiem tot, acceptant-les".

-"Però, i déu? Què fa déu?", m'interrompé el peregrí.

Jo li vaig respondre: -"Què pot fer un  personatge de novel·la? És raonable pensar que siguem els humans qui fem i desfem, els humans-amos i els humans-gossos que llepem agraïts la ma de l'amo".

"Des que el món és món, deia jo, la gent s'ha dedicat a contar mentides, tra-la-ra. I tots tan contents. Allò que alguns no poden suportar és que hom descobrisca les veritats. Tant és així, que ja casi no sabem distingir la veritat de la mentida. Què difícil és vore una persona que, dient la veritat, s'encibelle al cim o a una posició elevada en l'escala del poder polític-econòmic! Pot ser que s'encibelle, si diu una veritat que sembla mentida o una mentida que semble veritat. Però aquella persona que diga veritats com a punys, eixa quedarà arraconada, perseguida i vituperada aquí i allà, per tot arreu, a hora i a deshora, per activa i per passiva, amb veritables mentides, mentides veritables, grosses calúmnies i vergonyoses històries fabricades. Estem veient-ho ara amb el cas de Podemos. Sembla que la bèstia del poder i la riquesa se sent en perill i es rebolca per terra, com un tigre ferit, amb les urpes afilades i les garres ben obertes estripant tot aquell que se li acosta. Mentides? Quan més grans, millor. Insults? Els que siguen, amb la condició de cobrir l'enemic de merda. Cal deixar-lo esparracat per terra, a trossos i pudent, que ja no puga alçar el cap ni obrir la boca. I, si l'obre, que siga per a exhalar el darrer sospir".

-"Però, és que no tenen cor?" Em diu el rodamón. "En absolut", dic jo. "Van vendre el cor per comprar el poder i els diners. Al País Valencià, per exemple, el cor se'l va emportar la Fórmula 1 i la vinguda apoteòsica del Papa a València, per la qual hi havia qui ficava la ma, la pota i el cor sencer. Perquè es tractava d'una visita que ens portaria la gràcia divina, carregada de bens i riqueses materials. Què importava, doncs, el cor i altres pelendengues? El cor el va vendre, també, per exemple, el Conseller Blasco per tal de folrar-se amb les almoines destinades a malaurades víctimes de catàstrofes terribles. El cor el van vendre la majoria absoluta d'aquells i aquelles que, tot i saber d'aquest i de milers de casos més, han sigut i són capaços de votar, tapant-se el nas, al mateix partit".

"Tantes mentides ens han contat i hem contat arreu del món, que l'ésser humà ja no sap discernir (i, potser, no ho ha sabut mai) la mentida de la veritat. Aquesta podria ser l'explicació de tantes religions com hi ha i hi ha hagut en la història i la prehistòria. Si no fos aquest el cas, com s'explicaria que amb un sol Déu savi, bo i poderós, s'hi troben en el món tantes religions diferents i, damunt, "veritables" cadascuna per als seus? De fet, cada grup humà, raça o cultura, inventa la seua historieta".

Insistisc: "som nosaltres, els éssers humans, responsables del que ens passa. Som responsables de la gran desigualtat entre rics amos i pobres treballadors-treballadores; som responsables de l'ascens al poder dels nostres explotadors; som responsables de l'escalfament global de la terra; som responsables de les guerres, som responsables de la contaminació creixent i de les malalties que aquesta provoca, etc. Som responsables de tenir un rei i una família reial per damunt de tota sospita; som responsables que els majors delinqüents siguen els polítics i l'elit econòmica (de tal manera que és possible que només el robagallines tinga cor); som responsables  del fet que els eclesiàstics d'una religió com la predominant en aquest territori es manifesten pobres (d'esperit) i siguen rics de bens materials (ells o la seua institució), sempre en "santa comunion" amb l'elit econòmica (aquells que suen diners pels porus de la pell i per tots es forats del cos). L'amor que prediquen s'atura davant l'altar de l'éxit econòmic. Un altar que es troba als paradisos fiscals on els "amiguitos del alma", porten els diners que ens han robat i que desprès converteixen en deutes que nosaltres hem de pagar amb fam, malalties, sofriments i dolor. Nosaltres, malgrat tot, som els responsables per no haver-ho evitat. Cal no oblidar el vell aforisme: "Tots els pobles tenen el govern [i el sistema d'explotació] que es mereixen".

"El responsable no és déu, perquè déu és un personatge literari. L'única cosa que li devem són les festes de Nadal i algunes més: les festes que fruim al llarg de l'any. Però a Machado li disgustaven, perquè, segons ell, derivaven en allò de reduir el país a una España (la de 1913) "de charanga y pandereta, cerrado y sacristia, devota de Frascuelo y de Maria..." de tal manera que diagnosticava: "...El vano ayer engendrarà un mañana vacío y ¡por ventura! pasajero. Será un joven lechuzo y tarambana, un sayón con hechuras de bolero..."

Aleshores, el rodamón, capbaix i pensatiu, es va acomiadar, continuà el seu camí i es va perdre entre la gent.

Jo, per la meua part, m'oblide ara que estava prenent el sol al banc del passeig parlant amb aquest home i continue les meues reflexions davant de vosaltres, lectores i lectors. Reprenc el poema de Machado i pense que seria una gran sort que es realitzara allò de: "...otra España nace... ...Una España implacable y redentora, España que alborea con un hacha en la mano vengadora, España de la rabia y de la idea". Si, doncs, s'acompleix aquesta  promesa (d'acabar amb la corrupció i la ignorància, mitjançant la destral de la veritable justícia i la idea-cultura, conseqüència d'una autèntica educació), nosaltres en serem responsables, però més encara venturosos afavorits. Perquè sabrem (i podrem) exercir cada dia els nostres drets democràtics. Cosa que desitge per a benefici de totes i de tots en el nou any.

De segur que, si això passa, el responsable no serà déu, que tans milers d'anys ha perdut inútilment en aquesta empresa. Serem nosaltres. Haurem sabut prendre amb les nostres pròpies mans les regnes del nostre destí.

Paisatges viscuts al si de la batalla

                                                                                            Entrada anterior: Màtrix i el virus salvador

No estem ni abans ni desprès, sinó dins, dins de la batalla de la crisi, en el cor d'ella. La crisi ens ha ficat en una situació econòmica nefasta i dolorosa. A aquest panorama cal afegir les corrupcions: les del govern, les del partit del govern, les del partit col·lega, les de la banca, les de la casta en general, etc., etc., etc. No sé si cau sota les taules dels rics epulons algun rosegó de pa que el personal puga dur-se a la boca. Panorama aquest que ben bé el podríem qualificar de bèl·lic. És com si estiguéssem sofrint un terratrèmol, un tsunami o una sèrie de tornados, una guerra, en suma. Aquesta crisi presenta símptomes en la vida de les persones que podrien comparar-se amb alguns de la guerra i postguerra europees del 14. Aleshores la situació anímica de les persones va reforçar el moviment expressionista de principis de segle XX, el qual esdevingué l'expressió genuïna del dolor, la desemparança, la indefensió, a través de films, teatre, pintura, música... alemanys. En ells els autors deixaren constància del sofriment, de la por, de la desolació popular. No vull dir amb açò que ara és el moment de l'expressionisme. Els moviments artístics responen als estats d'ànim de la majoria social, però no solament a ells, sinó també a molts altres factors, com l'evolució del pensament, la filosofia, la tècnica, les experiències passades. No obstant això, considere adient citar ara i aquí alguns productes culturals expressionistes (films, p. e., o novel·les) d'aquella època, amb els quals intente remarcar i fer més vius els problemes d'avui (1).

Per exemple, "El gabinet del doctor Caligari" (Robert Wiene, 1920). Els mercats desregulats (representats ara per l'horrible doctor) han decidit eliminar els obstacles que s'oposen al negoci de l'estafa de gran envergadura que estan practicant arreu del món, sobre tot en els països més febles. Els mercats amenacen i sedueixen els governs, la casta, amb el poder hipnòtic dels diners. Fan rics a uns (bancs, empresaris i polítics), a costa de les classes populars. La misèria creix tant o més que les mentides, de tal manera que el panorama és desolador. Bancs, polítics, empresaris són els instruments que el Dr. Caligari empra amb el seu poder hipnòtic de la corrupció econòmica per matar-nos a tots lentament mentre sofrim esperant un Godot que mai ve (Beckett, teatre de l'absurd) i que sols vindrà, suposem, amb la mort i el no-res.

Per exemple, "Nosferatu", el vampir (F. W. Murnau, 1922). Nosferatu va xuclant-nos la sang amb reformes estructurals que ens deixen exsangües, sense casa, sense treball, sense drets laborals, sense drets de manifestar en públic el nostre descontent, etc. Mentre, l'elit econòmica (Nosferatu) s'ompli de vitalitat xuclant-nos la vida i el gust de viure. Nosferatu és una epidèmia, l'epidèmia d'ébola, que no s'extingeix mai i que ens amenaça sempre que volem rebel·lar-nos.

Un altre exemple: "El Dr. Mabuse" (Fritz Lang, 1922-1933. Ficció rodada en tres pel·lícules). Aquest doctor actua personalment, dissimulat sota diverses aparences amables i tranquilitzadores, com es presenten els nostres amos, segons els quals, la crisi està resolta, gràcies als sofriments que hem acceptat suportant les retallades (el sacrifici ens donarà el cel en l'altra vida, diu la religió. En l'altra vida, és clar, no en aquesta, si nosaltres no posem remei al monstruós robatori de què som objecte). Mabuse actua, com sabem, personalment amb la col·laboració de criminals, criminals que són moguts per un conjunt de temors, desitjos, hipnosis, carisma, manipulació, etc. El doctor Mabuse d'ara és el neoliberal disfressat de expert economista, d'empressari salvador i desinteressat, de catòlic honest (bisbe, capellà o vaja vostè a saber), de policia defensor del pacific ciutadà, de jutge independent amant de la justícia, de fiscal expert que defensa la sang reial de la Infanta (animal de raça superior); disfressat, també de partits d'ordre i de centre, moderats, integrats pels criminals corruptes, avariciosos, insensibles, com criminals que són, disfressats de pacífics ciutadans silenciosos. I nosaltres, les seues víctimes, moltes de les quals confiem en el doctor Mabuse, com abans confiàvem en l'epidèmia de construccions immobiliàries i de la honradesa d'aquell i aquells que ficaven la ma i no la pota "ad majorem dei gloriam".

El Dr. Mabuse.
(O, potser, Cotino?) 

Espavilem-nos, amigues i amics. Tenim una arma en les mans: la voluntat popular: les eleccions. Si no l'aprofitem, el nostre futur serà pitjor que el de Gregor Samsa, convertit en panerola gegant segons la novel·la de Kafka, "La metamorfosi" (1915), i en un malson més angoixós que el de Joseph K en "El procés" (1925) (2), del mateix autor. Fem atenció a l'advertència dels expressionistes del segle passat. L'enemic és cruel i poderós. No es commou pel nostre dolor, ni per la nostra fam ni la dels nostres fills. Tampoc és sensible a les nostres malalties, ni a la nostra fred. Té un tros de pedra, més dura que el pedrenyal, en lloc de cor. La tortura és un entreteniment divertit per a ell, com ja sabem que han fet els torturadors de la CIA (neoliberales, por cierto) en Guantánamo. Només tem, per ara, el possible resultat d'unes eleccions adverses.

En fi, per coronar aquest post i constatar el progrés de tants segles d'Església, us oferisc aquí la darrera batalla del cristianisme neoliberal espanyol, vencedor de la República:

...   ...   ...   ...

(1) L'expressionisme sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar-la millor, donant primacia a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva d'eixa realitat. Perquè la realitat que realment importa som nosaltres. Suposà una reacció contra l'impressionisme, contra el naturalisme, contra el positivisme, contra la fidelitat excessiva al defora, que sol negligir l'interior de l'ésser humà, els panorames interiors de les batalles viscudes.

(2) Joseph K és arrestat per un crim que ni tan sols coneix, ni coneixerà mai en el transcurs de la novel·la. Jo trobe alguna semblança amb el castic que sofrim per un delicte que no hem comés encara que coneguem el nom. Som castigats per la crisi amb retallades, desnonaments i altres tortures, perquè hem viscut, diuen, per damunt de les nostres possibilitats, cosa que no entenem, perquè sabem que és falç. Qui ha viscut per damunt de les seues possibilitats són altres que tots coneixem, però que no reben cap castic. Al contrari, viuen millor que volen. Diríem que són premiats per damunt del que mereixen, com Blesa (ex president de Caja Madrid), que surt indemne, mentre que el jutge Elpidio Silva és castigat amb 17 anys d'inhabilitació.

Màtrix i el virus salvador

                                                                                   Entrada anterior: "Todo vale porque es para..."

El llenguatge que expressa coses, descriu realitats (p. e., idees, estats d'ànim, persones, animals, accions, etc.), és un llenguatge declaratiu que Aristòtil denomina "apofàntic". Es tracta d'enunciats que poden ser veritables o falsos ("demà plourà", "em sembla que t'he decebut", "el país està fet un abocador moral, polític i religiós"...). També són coneguts com "enunciats referencials", perquè es refereixen a alguna cosa.  Però podem emprar un altre tipus de llenguatge: un llenguatge que produix efectes, que fa coses amb paraules (John Langshaw Austin, filòsof anglès). A aquest llenguatge se l'anomena: "performatiu". Per exemple, una promesa (la fem, quan la diem), un aprovat en l'expedient escolar (escriure'l és aprovar l'alumne), unes paraules poètiques (un poema) produeixen emocions (alegria, esperança, decisions, conviccions...) en el lector o l'oïent. Les paraules màgiques ("abracadabra"), si exsistiren, serien casos de llenguatge performatiu. Llenguatge que fa o modifica la realitat. 

El llenguatge performatiu en acció

Aquest llenguatge performatiu és manifesta en els casos que acabem de referir, però també en les sentències jurídiques, en la publicitat, en els sermons, llibres religiosos i apostolat en general; en els discursos polítics, en gran part de la informació dels media (tele, radio, premsa, films). Vull dir que habitualment la informació que aplega als nostres ulls i a les nostres oïdes no té com objectiu final fets que són o que han sigut, sinó que, en tot cas, mitjançant aquests fets o altres inventats, mitjançant narracions, idees..., pretén crear realitats o fets dins del nostre cervell distorsionant-lo i distorsinant-los subtilment (i, fins i tot, grollerament) per a amagar la veritable realitat de fora. Aquest fenomen es coneix com manipulació. Gran part del llenguatge performatiu és manipulador. Allò de fer coses amb paraules que deia el filòsof, sovint degenera en manipulació. Quelcom paregut, mutatis mutandis, al film "El show de Truman (una vida en directe)"(1). Truman no sap que la seua vida sencera és filmada a través de milers de càmeres ocultes i transmesa en viu a tot el món. Aquesta vida transcorre en una ciutat fictícia, tots els habitants de la qual són ficticis. No sap res del món exterior. El guió, la filmació del director, els personatges dels actors són el llenguatge performatiu. 

Bé, doncs en Espanya (i potser en la UE i fins i tot en el món) vivim també una vida ficticia organitzada pels llenguatges performatius manipuladors. De tal manera que la majoria sap poc de la realitat més enllà de la creada per aquests llenguatges (per això votem PP o PSOE i accepten el nostre sistema representatiu, la mare dels ous). I allò poc que sabem prové d'una espècie de llampecs que ens il·luminen per instants el paisatge real: la corrupció generalitzada, la mentida en què vivim. De tota manera, hi ha massa cecs que viuen del show i creuen que els convé seguir en la ficció.

Míra'l bé: La fuerza de la razón

No puc estar-me de citar un altre film, per tal d'exemplificar la situació en què ens trobem: "Màtrix"(2). Aquesta història fílmica conta que unes màquines i unes intel·ligències artificials, desprès d'una guerra en la qual venceren, han esclavitzat els éssers humans per tal d'obtenir l'energia que necessiten per funcionar. Tenen en suspensió aquests humans, amb les ments connectades a una simulació social. Viuen imaginativamet en una situació virtual, mentre els robots s'alimenten de l'energia que necessiten per viure una vida real, no virtual. Al final un virus informàtic destrueix el poder de les màquines. Es meravellós i revolucionari presentar un virus (el sol esment del qual a tots espanta) com la salvació de la humanitat.

En una societat corrupta i performada com la que vivim, el bé i el mal són efectes performats, efectes determinats pel sistema que ens ha performat al seu gust. Per tant, el bé és el seu bé, que és el nostre mal i el mal és el seu mal, que és el nostre bé. És lògic, doncs, que un virus malèfic, semblant al dels nostres ordinadors, esdevinga la solució salvadora de les nostres vides i del sistema sencer. Haurem d'esperar, doncs, que algú fabrique el tal virus salvador? O, més aviat, haurem de ser nosaltres? Nosaltres, el poble, les classes populars, som l'escollit de la profecia. O ens salvem nosaltres o no ens salva ni déu.

Hem de fabricar una contra-democràcia (democràcia directa contra la representativa), unes contra-lleis contra les lleis repressores (posem el cas de la llei "mordassa", o les que imposen les reformes estructurals, els desnonaments, l'alliberament de culpa a les infantes reials, la justícia i els fiscals al servei del poder i contra nosaltres els performats...), etc. Necessitem posar-nos ràpidament a treballar per giravoltar el món i posar-lo, per fi, dempeus, no cap per avall com està ara. Que d'una vegada per totes el món esdevinga el nostre món, fet a la nostra mesura.

La justícia ha de ser una justícia (de jutges independents dels polítics) que ens servisca a tots per igual. L'economia, una economia que ens possibilite la vida a tots equitativament; que les persones siguem totes igualment tractades: polítics, reis, infantes, escombraires, immigrants, pobres i rics; que no s'acomiade un jutge (diguem-li Ruz) perquè estiga a punt de descobrir corruptes entre la classe política; que una Infanta corrupta "se salga de rositas", gràcies a un fiscal de dubtosa independència; que dir-li al poder el que pensem d'ell en pública manifestació no ens coste un ull de la cara, un apallissament bàrbar o/i la presó; que tots tinguem els mateixos drets (la Infanta i el "roba-gallines")... 

La poma de Newton cau per amunt,
gràcies al llenguatge performatiu
dels nostres amos.

---   ---

(1) The Truman Show, pel·lícula estatunidenca de Peter Weir estrenada el 1998. El seu protagonista, Truman Burbank (Jim Carrey), ha estat enfront de les càmeres encara abans de néixer, tot i que no és conscient d'aquest fet. La vida de Truman és filmada a través de milers de càmeres ocultes, les 24 hores del dia, i és transmesa en viu a tot el món, permetent al productor executiu Christof captar l'emoció real de Truman i el comportament humà quan es posa en determinades situacions. 

(2) Màtrix (títol original en anglès, "The Matrix Revolutions") és una pel·lícula de ciència-ficció i acció del 1999, escrita i dirigida pels germans Larry i Andy Wachowski. Els protagonistes estan encarnats pels actors Keanu Reeves, Laurence Fishburne, Carrie-Anne Moss i Hugo Weaving.

Todo vale porque es para...

                                                                                 Entrada anterior: "Heu aquí l'esclava del senyor"

Fernando Enrique Cardoso, expresident de Brasil (El País, 2/12/14) diu: "...El PT [el partit dels treballadors, el de Lula] es una organización burocrática que necesita dinero. Y hay mucha gente que obtenía dinero de corruptelas para el partido. Era una especie de visión política, un resabio de otras épocas, por así decir, revolucionarias: de aquello de que todo vale porque es para la revolución...".

Aquest és un pensament que d'alguna manera m'ha il·lumitat el cervell. "El todo vale porque es para... " es pot aplicar a moltes circumstàncies de la política, de la religió, de l'economia, de la vida. No sols als partits revolucionaris. El neoliberalisme, del qual ell, Cardoso, és practicant, com socialdemòcrata que sembla ser, justifica moltes situacions de pobresa per la necessitat del creixement indefinit de les empreses privades ("reformas estructurales", diuen en la UE). El "fi justifica els mitjans" ("el todo vale porque...") està vigent en molts aspectes de les organitzacions humanes i en els individus. Com, si no, podem explicar la impetuosa allau de corrupció en el cor de les nostres societats? En els polítics, en els empressaris, en el poble pla, en les religions. L'Islam mata i roba per Alà, el catolicisme ha matat i roba per l'església, pel dogma, per Déu. Un exemple, Cotino, en la visita del Papa (clica i veuràs: "Pude haber metido la mano, pero nunca la pata".). Els democràtics USA, no solament maten per salvar la seua civilització i les seues creences religioses, sinó que també provoquen crisis econòmiques i pobresa en l'interior del seu país, on, juntament amb Espanya, més puja la desigualtat per causa de l'atur. Clica, sis plau: USA i Espanya, els que més.

El fi justifica els mitjans amb la promesa d'assolir un benestar universal. Un benestar que, un cop albirat, se'ns l'escamoteja ("vist i no vist"): el fi de la revolució neoliberal justifica la misèria de la població.

Rodrigo Rato falsejà els comptes de Bankia, car "todo vale, porque es para...".

El PP ha aprovat una nova llei processal retallant (paraula sagrada, oi?) el nombre de mesos per la duració dels processos judicials, en lloc d'augmentar els mitjans a la justícia. "Todo vale porque es para..." alliberar els corruptes del càstic merescut.

El jutge Ruz està sentenciat, car "todo vale, porque es para...". Ja aplicaren a Garzón el principi de  Cardoso. Ara li toca a Ruz. El PP està infectat de justícia, car "todo vale porque es para...", com diu Cardoso (i també Maquivel). 

"Heu aquí l'esclava del senyor"

                                                                                           Entrada anterior: Marcats pel naixement

Vaig entrar en l'entrellat de la qüestió masclisme-feminisme, quan, de jovenet, caigué en les meues mans la traducció castellana del famós llibre de Simone de Beauvoir: "Le Deuxième Sexe". La violència masclista d'aleshores no aplegava gaire als meus oïts, o no s'hi parlava tant com ara, potser perquè era considerada normal, tan normal com la discriminació de sexes. Dels assassinats de gènere tampoc es parlava massa. La "mujer hacendosa, sumisa i obediente" era més freqüent que ara. El mascle dominant, propietari de la seua dona i de la seua filla, era habitualment acceptat en l'entorn social, més que ara. El poder era masclista, la religió era masclista, la societat era masclista. La discriminació existia, el maltractament existia, però no em sembla que fos notícia tan escandalosa com és ara. Una dona feminista (i més un home) era difícil de trobar. N'hi havia algunes de famoses, considerades excèntriques i fenòmens rars de l'aristocràcia, com la duquessa d'Alba, estrelles cinematogràfiques o alguna excepcional campiona esportiva. Però totes aquestes no eren més que persones auto deïficades, la llibertat de les quals es movia al voltant dels capritxos omnipotents, propis de la seua classe social i de la seua cartera. Les "hacendosas, sumisas y obedientes", esclaves del seu senyor (com la Verge Maria) passaven l'infern en aquest món i desprès obtenien la vida eterna.

Encara que les societats humanes no sempre han estat patriarcals (és a dir, masclistes), casi podem dir que el mascle humà ha posat la seua pota dominadora en les societats des del principi del temps. Societats matriarcals i/o matrilineals sabem que han existit, però resten en la boira del passat com casos que podríem denominar "a-normals".

Els déus més importants i poderosos solen ser mascles, si bé en algunes religions casualment podem trobar monstres terrorífics femenins com les Gòrgones gregues o deesses como la Níriti vèdica, deessa del terror i de la mort. 

La feminitat no sol estar situada en el lloc més alt del cel i moltes voltes és una deïtat o poder diví perillós, nociu i monstruós. 

La Bíblia ens conta en el Gènesi que Eva, amb el seu afany de saber, ens va portar la perdició en què ens trobem: l'expulsió del Paradís. Segons la mitologia grega, va ser Pandora, qui, volent saber massa, va obrir la funesta caixa. Dos dones, la bíblica Eva i la mitològica Pandora, resumeixen en sí els perills que les dones porten als homes: són l'origen de tots els mals. Els autors d'aquestes històries ens van voler dir que és millor la ignorància que el saber. 

No és estrany, per tant, que la dona siga considerada, en les societats antigues i en les actuals, com un element d'intel·ligència perversa que convé mantenir en la ignorància, dedicada a les labors de la llar. El que no tinc clar és si la Bíblia i la Mitologia creen la por a la perversitat de la dona o és la prèvia por ancestral al saber i a la dona la que crea les narracions bíblica i mitològica.

En les albors del cristianisme, una xusma de monjos cristians, assessorats per San Ciril, bisbe d'Alexandria, en l'any 415, va torturar i matar una dona, Hypàtia, perquè era sàvia i ensenyava a homens cristians i pagans, homens drets i fets i, damunt, intel·ligents. Ciril practicava d'aquesta manera l'imperatiu paulí: "Mulieres in ecclesia taceant" (en les reunions les dones no han de parlar, han d'escoltar. Les dones tenen prohibit ser professores [dels homes cristians]). 

Hipàtia

Joana d'Arc va ser cremada públicament, acusada d'heretge en 1431. Més tard, però, desprès del crim, va ser rehabilitada i canonitzada (el policia nordamericà, diuen les cròniques, primer dispara i desprès pregunta).

Aquest any, 2014, 47 dones han estat assassinades en l'àmbit de l'Estat espanyol. I, durant els 10 anys de vigència de la llei contra la violència de gènere, ja en tenim 759 sacrificades en l'altar del mascle humà.

És sorprenent que en el passat, i a vegades actualment en Galícia, es parle de bruixes ("haberlas haylas") i no de bruixots.

Per què els cants enganyosos, que en l'Odissea seduïen els mariners i els portaven a la mort, eren les veus femenines de les famoses sirenes?

Per què en la divina trinitat cristiana les tres persones són mascles, encara que una de les tres siga fill? Un fill sense mare? No obstant, quan aquest fill s'encarna i es fa home, aleshores té una mare humana; una mare que és verge, submisa, obedient i callada. No parla. A penes diu açò: "Sóc l'esclava del senyor, que s'acomplesquen en mi les teues paraules", i algunes frases curtes en no més de cinc o sis ocasions, segons els Evangelis. És aquest el model que determina l'exclusió de la dona en el ministeri eclesiàstic ("mulieres in Ecclésia taceant") o més aviat n'és la conseqüència de l'ancestral por del mascle a la femella humana? De l'islam no cal dir res: està en la ment de tots.

L'esmentat menyspreu per la dona (o diguem-li por? O potser venjança? O tal volta sadisme?) que té l'Església i gran nombre de religions és una prova més que en el conflicte dels sexes batega un cor antic. Els assassinats, els maltractaments, la discriminació familiar, la discriminació laboral i la discriminació religiosa, a més de venir de molt lluny en el temps, són tots aspectes del mateix problema. No es pot resoldre un, si no es resolen tots, perquè es tracta d'un vell problema estructural. 

Segons totes les dades, el masclisme sembla ser ancestral, una relíquia primitiva que, amagada en un nínxol ecològic, conreada i conservada en la majoria de les religions, resta encara com un espècimen anormal on s'ha aturat l'evolució. Si no fos perquè en el Cretaci no havia aparegut encara l'home, diria que aquest espècimen masclista és una relíquia cretàcica, un "ammonita" qualsevol, un "equinoïdeus" poc desenvolupat, un "dinosaure banyut", un "monotrema", un "dimoni de Tasmània"... 

Per això propose que treballem per tal que l'evolució continue el seu curs i desapareguen prompte les anomalies cretàciques que pateixen alguns mascles humans (religiosos i seglars). Insistisc en l'evolució religiosa, perquè mentre certes religions romanguen aturades en l'imginari Cretaci, el problema del masclisme, de la seua violència contra la dona, de l'afany repressiu, dels maltractaments, no cessarà. 

A vegades imagine que el problema del masclisme no és més que una història fílmica: el fenomen d'una raça humana, ja desapareguda, que, viatjant, viatjant al futur, hagués trobat el nostre present, i s'haguera quedat espantat.                                                                                                             

Marcats pel naixement

Els ciutadans de l'Estat espanyol tenim la desgràcia d'haver estat parits dues vegades de mala manera. El mal que ens rosega està en la fecundació, en els progenitors, i en les circumstàncies del naixement. Ens devem a dos naixements. El primer se situa al voltant de la tramposa, desafortunada, immodèlica transició. Aquest va ser el primer part, el primer mur, el primer cadenat. D'aquí sortim tots nosaltres, política, econòmica i culturalment. Portem en el nucli del nostre ser políticomoral, econòmic i cultural els gens que han determinat el nostre present i condicionaran el nostre futur. Hem nascut com entitat política en l'Espanya franquista i postfranquista, l'Espanya de la Constitució de 1978 i lleis col·laterals i som, per tant, una raça maleïda com la de Caín, sense haver trencat un plat.

L'altra desgràcia és haver estat assenyalats pel dit de la perversitat quan vam ser elegits i vam entrar en l'infern de la Unió europea. Aquest segon malaurat naixement se situa en el tractat de Maastricht (1993). Aleshores vam començar a ésser ciutadans de la UE. Al principi ens anava bé: eren les llepolies que hom dona als nens per a tenir-los tranquils. Però va venir la crisi i descobrirem la realitat: l'Europa del Nord dominava i domina l'Europa del sud. Aquella produïa i produeix mercaderies, en venia i en ven. Nosaltres compràvem i comprem; comprem amb els euros que la del nord ens prestava i ens presta. Euros que la del sud ha de tornar. Per a la qual cosa, la del nord (Alemanya, p. e.) li ordena que faça reformes estructurals que poden resumir-se en retallades a salaris i serveis socials necessaris per tal que aquesta del sud (nosaltres, p. e.) reunisca el capital necessari per a les devolucions i que aquest capital tinga el mateix valor que el rebut abans, o més. Per la qual cosa ha d'evitar la inflació i/o la devaluació. L'Estat que devalua la seua moneda o tolera la inflació torna menys al creditor, quan torna igual nombre de monedes que el rebut. I això, que ens beneficiaria a nosaltres, perjudicaria al prestador alemany. Aquesta és l'explicació més coherent de la insistència de Merkel en les retallades i les reformes estructurals. Es tracta del seu egoisme i la nostra perdició.

Com si no tinguérem prou desgràcies, ara plana sobre el nostres caps l'au negra de l'Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió, coneguda com TTIP.

I, amb ella, la privatització de la justícia, en sotmetre totes les discrepàncies sobre les inversions exteriors a procediments arbitrals privats. Els que estan negociant són els grans lobbys empresarials d'un costat i l'altre de l'Atlàntic. Són negociacions secretes, opaques, a esquena de la població, que pagarem tots. L'inversor privat internacional podrà desafiar, davant de tribunals internacionals poc transparents, qualsevol legislació (ambiental, laboral o social) que interferisca amb els seus beneficis. És a dir, els beneficis dels inversors es convertiran en lleis ambientals, laborals i socials. El neoliberalisme que coneixem no és res comparat amb el que estan preparant.

Els cinc riscos majors per a la ciutadania europea incrementarien els que ja estem patint: 1. Increment de la pèrdua de drets laborals. 2. Increment de la limitació dels drets de representació col·lectiva dels treballadors. 3. Increment de l'oblit del principi de precaució en matèria d'estàndards tècnics i de normalització industrial (les lleis ecològiques definitivament valdrien o no valdrien segons els interessos de les empreses). 4. Més privatització de serveis públics. 5. Més rebaixes salarials.

Tenim, doncs, a la porta de casa l'amenaça de més neoliberalisme descontrolat per resoldre la crisi provocada per l'anterior descontrol neoliberal. És tracta d'aplicar una lògica rigorosa: la lògica de l'elit econòmica mundial d'incrementar beneficis i menysprear el sofriment de les masses. "Si no vols caldo, dos tasses".

És urgent, doncs, acabar amb el passat i escomençar de nou. Fem creu i ratlla; trenquem el cadenat i tornem a començar.

Odysseus Elytis, poeta premi nobel de literatura de l'any 1979, diu:  "I, tanmateix,... creues un pont que et du, ni més ni menys, de l'infern al paradís... un paradís fet dels mateixos materials amb que està fet exactament l'infern. No és altra cosa que la concepció de la distribució dels materials el que difereix...". Aquesta idea, juntament amb la de tornar a nàixer, gràcies a la nova distribució dels materials, presideix el desenvolupament de la novel·la: "Tot el que tinc per ballar amb tu", Edicions del Bullent, maig, 2014 (història d'un renaixement personal, escrita per Elvira Cambrils, excel·lent novel·lista, amb idees renovadores i gran amiga).   No s'hi tracta de ressuscitar, que seria tornar a ser els mateixos i mateixes amb els materials infernals distribuïts de la mateixa manera, sinó de renàixer, renàixer nous i noves en un món canviat. És aquesta idea la que jo també propose: acabem amb els dos desgraciats naixements, evitem el tercer i renaixquem a una vida nova a la mesura de l'ésser humà.

Link cap a diverses cites adients

Malfieu-vos de les anomenades societats obertes

                                                                                     Entrada anterior: El futur té un cor antic

Karl Popper (1902-1994) és conegut, entre altres mèrits, per dos teories que han marcat el pensament del segle XX en qüestions de metodologia de la ciència i en qüestions político-socials, exposades en sengles llibres: "La lògica de la investigació científica" ("Logik der Forschung", 1934) i "La societat oberta i els seus enemics" ("The Open Society and Its Enemies", 1945).

En aquest últim defensa les societats democràtiques contra les societats més o menys dictatorials, com les propostes per Aristòtil, Plató, Hegel, Marx, el nazisme, el feixisme, etc. És comprensible que en el món lliure i capitalista tingués un ressò aclaparador. En aquest moment, no vull posar-me a favor d'uns o d'altres. Només vull fer unes consideracions personals sobre les societats democràtiques (les obertes), on a vegades, si es furga i remou el sòl sobre què s'assenten, pot descobrir-se que no són tan obertes com sembla ni com alguns lectors de Karl Popper possiblement creien o volien creure. Podríem al·ludir a la nostra societat, l'anomenada espanyola, o, més aviat, a la dels EUA, a la de l'UE, etc.

En la nostra societat sabem que habitualment no es fa allò que els ciutadans volen. Hi ha un poder independent de nosaltres que decideix. Un poder, fins i tot per damunt dels polítics i del govern. Allò de més cridaner són les ordres de la Merkel, ordres que el nostre govern compleix religiosament. Merkel, El Banc Central Europeu, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Comitè Monetari i Financer Internacional, el fenomen conegut com "els mercats", etc. Tenim, també, a l'abast, les grans empreses que compren la voluntat de polítics i govern; els lobbys, que, com llops "inasequibles al desaliento", assetgen el Govern (el Govern d'aquest país, el de l'UE, el dels EUA... etc.).

Així, doncs, vull dir que hi ha poders que actuen com els poders de les dictadures, però sense policia, exèrcit ni lleis cridanerament represores. Hi ha democràcies que, de fet, s'assemblen molt a les dictadures. Les grans empreses, nacionals o internacionals, amb enorme poder econòmic, compren voluntats, amenacen subtilment amb la supressió d'inversions, amb la deslocalització de sucursals, amb la famosa "prima de risc", etc. S'acompanyen amb programes mediàtics (els media són seus) d'intoxicació, etc. Vull dir que en les societats que Karl Popper anomena obertes es poden trobar molts murs: estan més tancades del que sembla. Aquesta característica agreuja el tancament. Es tracta de murs invissibles que tots consideren portes obertes.

"Si volem superar la crisi, hem de treballar més i guanyar menys", digué aquell empresari que ara està empresonat per lladre. Tots considerem aquesta frase un insult. Però el nostre Govern, a les ordres de Merkel i la Comissió Europea, està complint-lo. La crisi és un mur alt i gruixut que ens ha tancat les portes de la democràcia tant com una dictadura formal. La crisi funciona, doncs, com un cop d'estat dictatorial. La societat 'oberta' que vivim està més tancada que el mur construït per Israel o el mur de Berlin abans de ser enderrocat. 

Per altra banda, és sorprenent per a mi que en una democràcia (etimològicament "govern (o poder) del poble") hom utilitze un derivat del mot 'poble', "populisme", per qualificar de perillosos moviments polítics populars, que amenaçarien la societat oberta, quan la societat oberta (democràcia), si no és el poder ("cratos") del poble ("demo"), no sé què és.

Serà que la autèntica societat oberta és la societat tancada i secreta dins dels murs de la "casta", ensinistrada pel poder del gran capital?

...   ...   ...   ...

Un altre exemple:

La Constitució espanyola comença consagrant "la indisolube unidad de la nación española, patria 'indivisible' de todos los españoles". 

L'aprovació va tenir el caire d'una oferta i una amenaça: o votes positivament aquesta Constitució o no ens desempalleguem de la dictadura feixista. No sé si es va dir públicament, però la gran majoria ho pensava. Fins i tot, els partidaris de la dictadura van pensar que aquesta dictadura encoberta sota el mantell democràtic era millor que no res. Uns tenien pressa per lliurar-se de la dictadura fos com fos, una dictadura que tant havia durat! Altres volien conservar-ne les essències, si més no. 

...   ...   ...   ...

Compte, lector, seguidor o no de Karl Popper: la societat tancada s'amaga, arreu i ara, on mai podríem imaginar, precisament en les societats modèliques d'obertura i de llibertat. El gran capital té les portes obertes i la llibertat sense límits per a fer suculents negocis, mentre que la població s'arrossega famèlica, envoltada de traves a l'exercici de la llibertat. Cada dia creix la convicció entre el poble que els representants polítics participen dels negocis i són eficients col·laboradors en la fabricació d'aquestes traves.

  

Per a aquests la societat oberta
és una societat tancada. 
I no ho saben.

El futur té un cor antic

                   Entrada anterior: Serà necessària la independència per poder celebrar un referèndum?

Pronunciamiento de Martinez Campos en Sagunto

"El futuro tiene un corazón antiguo", diu Pablo Iglesias al llibre: "Disputar la democracia". És el títol d'un altre llibre, aquest de Carlo Levi, sobre un viatge a Rusia: "Il futuro ha un cuore antico". El significat que li dóna Pablo Iglesias és possible que no siga literalment el mateix que li dóna l'italià (no l'he llegit). El significat de l'us que jo en faig aquí tampoc pretén una fidelitat rigurosa ni a un ni a l'altre. És simplement una frase que em suggereix idees.

Pot significar que en Espanya, si més no, la política actual es desenvolupa, 'essencialment', com la de les acaballes del segle XIX i la del segle XX, mutatis mutandis. És a dir, des del "pronunciamiento" del general Martínez Campos, que acabà amb la Primera República espanyola i restaurà la monarquia borbònica, fins la proclamació de la Segona República, que acabà mitjansant un cop militar i una guerra, la de Franco (1936-1975), i, mort aquest, es restaurà altra vegada la monarquia borbònica, pel testament del dictador. Les guerres, aleshores i ara, es fan, o es recolzen, per interessos de l'elit econòmica. La política està dirigida, també, pels interessos de la classe dominant, que és la rica. Podríem dir que, pel que fa al cor dels dos períodes, el temps no passa, no transcorre. Hi ha canvi de persones, de formes de vida i d'avenços tècnics. Hi ha alguns canvis en la història dels fets, que podem llegir als llibres, canvis que em semblen superficials. Però, en essència, pel que respecta al cor dels esdeveniments, tot continua com abans, en un present etern, com si estiguérem en l'eternitat de l'infern. Ara hi ha bipartidisme (PP-PSOE), com aleshores (conservadors-liberals); hi ha els cacics de sempre, però amb una altre nom i una altra manera d'actuar. La corrupció és la mateixa: un tractament privilegiat als poders econòmics que s'amaguen darrere dels polítics, els quals van fent-se rics, o incrementant la riquesa que ja tenien, gràcies a la pirateria encoberta. Hi ha, però, quelcom nou, un canvi per a que tot seguisca igual: el liberalisme capitalista, que triomfava en l'interior de les nacions, s'ha convertit en neoliberalisme internacional. L'internacionalisme obrer té ara l'explotador adequat: el neoliberalisme internacional desregulat, descontrolat, espargit pertot arreu. A la pobresa de sempre, ara universalitzada, correspon un explotador globalitzat. La lluita de classes nacional continua a nivell internacional i el capital internacional (el neoliberalisme) l'està guanyant, com diu Warren Buffet:

Hi ha petits canvis que aparentment no afecten a l'estructura essencial: ara tenim (o tenen) televisió, cine, Internet, xarxes socials, més cotxes, més aeronaus i més transatlàntics, més tancs de guerra i drons destructors, etc., etc. "Per menjar-vos millor", diria el llop etern de caputxeta vermella, el llop del cor antic, el llop que ara es transfigura en els poders bancaris, amagats darrere dels polítics, en els experts economistes amb les seues lleis immodificables, en el FMI, en el Banc Central Europeu, en la Troika, en la Comissió europea; amagat, també, darrere dels mitjans de comunicació per menjar el coco del poble; amagat darrere de les guerres, necessàries per augmentar els beneficis de les fàbriques d'armament o de les empreses petrolíferes (nacionals, europees o americanes). En fi, la pobresa (el cor antic), que fa rics als de sempre, ara es diu crisi. I per a superar la crisi ens convencen que cal augmentar la pobresa. Sortirem de la crisi empobrim-nos i perdent drets. En aquest sentit el temps no transcorre, com no transcorre per als dogmes religiosos i per als dogmes econòmics, car es tenen per veritats immutables. Canvia açò o allò, però sempre els rics guanyen i el pobres perden. Els rics guanyen i controlen la política, gràcies a la qual roben als pobres, mentre que aquests la suporten i la sostenen. Sense pobres sembla que no hi pot haver rics; sempre ha estat així. És el cor antic del futur que ara és present i demà serà futur. A no ser que...

Continue: els autors de les lleis contravenen les mateixes lleis que fan per a tots. No són capaços de promulgar privilegis a la llum del dia, com feien els senyors de l'antic règim, com corresponia als 'éssers superiors' que volien ser. Promulgaven lleis per al poble i lleis privades per a ells (es deien privilegis). Apleguen, però, les dues Restauracions borbòniques a Espanya (al segle XIX i al segle XX) i, tot seguit, els polítics d'aquests règims es maquillen amb cosmètics d'aparença democràtica, Constitució inclosa. Són cucs amagats a l'abric de les tenebres. Xuclen la sang del poble i no gosen mostrar la cara. Rics, criminals i sense espenta, s'avergonyixen de ser com són. Per això ara demanen perdó o s'amaguen i fugen de la claror. Estan dominats pel morb de Nosferatu: no suporten la llum, però la malaltissa addicció els obliga a delinquir. Aparenten una cosa i són una altra. Són el revers d'allò que mostren. Si surten a la llum, la llum els aniquila.

Sembla que és açò el que els està passant ara: els cucs antics, que ara són actuals, han sortit a la llum i la llum els està aniquilant. Podem veure'ls a les últimes enquestes: es fonen cargolant-se amb espasmes de dolor...

I és encisador veure, no els espasmes dels cucs, sinó la mirada innocent de les seues víctimes mirant-los estupefactes pensant: 'I nosaltres els havíem votat?':

Si per un cas tornaren a votar als seus enemics, seria qüestió de plantejar-nos la possibilitat desesperada d'emigrar a un altre planeta (com en la novel·la de Vazquez Montalban, "Milenio") tots els que poguerem garantir que estem nets de qualsevol brutícia neoliberal, no com Sonia Castedo, l'alcaldessa d'Alacant, que és una morta vivent, una zombi que fa molta pudor, encara que s'impregne de Chanel o Dolce & Gabbana.

Sempre ens quedarà, però, la possibilitat de fer una transició autèntica a la democràcia autèntica, en un futur que tinga el cor acabat de nàixer, on el poble es regisca a si mateix, sense representants que es venen al millor postor. Caldria agafar el cor antic i tirar-lo al femer. De què ens serveixen polítics que, quan els hem elegit, se'n passen a l'enemic?

Hem d'estar atents. Volen acabar amb el "Salvados" d'Évole" per haver denunciat la censura a Pablo Iglesias. Compte, també, al "Tractat de lliure comerç" Estats Units-UE. Per a remeiar el descontrol de les finances internacionals, causa de la crisi, ara hom pretén descontrolar el comerç Amèrica-Europa. De què servirà votar? La política la decidiran, encara més, les grans empreses internacionals. Açò suposa el reforçament del cor antic mundial. Espavilem-nos, perquè, a més a més, l'exèrcit està exercitant-se per a que el cor antic no mora. 

Soldados del regimiento de Lusitania, nº 8,
practicando con material antidisturbios
para control de masas (Público, 6/11/14). 
La Espanya eterna!

Volen controlar els pobres, no la pobresa. Volen acabar amb les persones honrades i que solament reste l'Espanya podrida.

Serà necessària la independènca per a poder celebrar un referèndum?

                                                       Entrada anterior: A propòsit d'uns comentaris a l'entrada anterior

Un grup anomenat "Sociedad Civil Catalana" va fer, el 12/10/14, una manifestació-concentració a la Plaça de Catalunya en Barcelona (plaça que se li va quedar un tant massa ampla, segons digué la premsa), per tal de reafirmar l'espanyolitat de Catalunya i de Latinoamèrica.

Bosc, el seu president, va soltar algunes frases que m'han cridat l'atenció. Una: "Votar no es sinónimo de democracia. Lo relevante es para qué se vota". Deu ser per això que està prohibit el Referèndum, per allò del "para qué se vota". I per això també que no s'haja votat encara la reforma de la Constitució ("reformar nuestra Constitución? Caca. Lo relevante es para què se vota. I eso lo hemos de decir nosostros", hauran pensat "nuestros políticos").

Una altra joia del seu pensament: "El derecho a decidir intimida i coacciona. Hoy està en peligro la libertad". La llibertat de manifestar el pensament i la voluntat popular intimida al represor en la seua llibertat de reprimir? La llibertat (la democràcia) és una amenaça? L'autèntica llibertat és la repressió? Recorde un tal que, a més de perseguir "judeomarxistas y masones", distingia la llibertat (la seua) del "libertinaje" (la llibertat del poble). I "el libertinaje" era "caca"; havia que reprimir-lo. 

Un diamant: "Y aquí alzamos nuestro voz para decir claro que los catalanes no pensamos renunciar a la España de todos, que es nuestra, y tampoco pensamos renunciar a Latinoamérica, con la que nos unen tantos lazos culturales". Aquest home no sap el que diu, o, si ho sap, no sap dir-ho. Perquè el problema no és si els catalans renuncien o no renuncien a Espanya, sinó si Espanya és capaç de renunciar a Catalunya. Imagine que a Catalunya li agradaria que Espanya renunciara a ella i la deixara lliure, que la deixara decidir. Catalunya no pot renunciar a Espanya, perquè Espanya no és propietat de Catalunya, sinó al revés: Catalunya és propietat d'Espanya per llei de conquesta, no per adhesió voluntària. L'única cosa que pot fer Catalunya al respecte, si Espanya no li permet la consulta, és fer-la pel seu compte (independitzan-se per poder saber si vol idependitzar-se) i actuar en conseqüència, segons siga el resultat, o renunciar a intentar fer-la. Per altra banda, què vol dir amb allò de no "renunciar a Latinoamèrica, con la que nos unen tantos lazos culturales? Els Estats d'Hispanoamèrica són independents. Voldrà reconquerir-los? Prou els va costar separar-se d'Espanya. A més, qui parla de renunciar als llaços culturals de qualsevol país, d'Amèrica o d'on siga? El que sembla que volen els catalans no és reconquerir Amèrica ni trencar llaços culturals, sinó, de primer antuvi, que Espanya els deixe la llibertat de votar en referèndum. Ja voldrien els catalans ser independents d'Espanya com els Hispanoamericans, si més no, per poder consultar als ciutadans catalans! Quina paradoxa més lamentable: necessiten ser independents per poder convocar un refrendum per tal de saber si volen ser independents!

Mal comença la "Sociedad Civil Catalana" amb un dirigent que no sap el que diu, i, si ho sap, no sap dir-ho. 
...   ...   ...   ...

Navegant per internet, he trobat aquest altre diamant:

El senyor Velencoso tampoc sap el que diu i si ho sap no sap dir-ho. Perquè si un espanyol pot ser ciutadà del món, vol dir que el ciutadà de qualsevol nació independent com Espanya, imaginem Catalunya en un futur pròxim, pot ser ciutadà del món. Què és el que té clar aquest senyor? Jo crec que està dient que un català ciutadà d'una possible Catalunya independent d'Espanya, podria ser, com ell, ciutadà del món. On està el problema? És això el que té clar?

Aquest senyor de la Societat Civil Catalana tampoc sap el que diu i, si ho sap, no sap dir-ho. Em dóna la impressió que les boires mentals obnubilen molts cervells d'aquesta Societat (i de la resta d'Espanya).

Mal comença la "Sociedad Civil Catalana" amb socis que no saben el que diuen, i, si ho saben, no saben dir-ho.