Paisatges viscuts al si de la batalla

                                                                                            Entrada anterior: Màtrix i el virus salvador

No estem ni abans ni desprès, sinó dins, dins de la batalla de la crisi, en el cor d'ella. La crisi ens ha ficat en una situació econòmica nefasta i dolorosa. A aquest panorama cal afegir les corrupcions: les del govern, les del partit del govern, les del partit col·lega, les de la banca, les de la casta en general, etc., etc., etc. No sé si cau sota les taules dels rics epulons algun rosegó de pa que el personal puga dur-se a la boca. Panorama aquest que ben bé el podríem qualificar de bèl·lic. És com si estiguéssem sofrint un terratrèmol, un tsunami o una sèrie de tornados, una guerra, en suma. Aquesta crisi presenta símptomes en la vida de les persones que podrien comparar-se amb alguns de la guerra i postguerra europees del 14. Aleshores la situació anímica de les persones va reforçar el moviment expressionista de principis de segle XX, el qual esdevingué l'expressió genuïna del dolor, la desemparança, la indefensió, a través de films, teatre, pintura, música... alemanys. En ells els autors deixaren constància del sofriment, de la por, de la desolació popular. No vull dir amb açò que ara és el moment de l'expressionisme. Els moviments artístics responen als estats d'ànim de la majoria social, però no solament a ells, sinó també a molts altres factors, com l'evolució del pensament, la filosofia, la tècnica, les experiències passades. No obstant això, considere adient citar ara i aquí alguns productes culturals expressionistes (films, p. e., o novel·les) d'aquella època, amb els quals intente remarcar i fer més vius els problemes d'avui (1).

Per exemple, "El gabinet del doctor Caligari" (Robert Wiene, 1920). Els mercats desregulats (representats ara per l'horrible doctor) han decidit eliminar els obstacles que s'oposen al negoci de l'estafa de gran envergadura que estan practicant arreu del món, sobre tot en els països més febles. Els mercats amenacen i sedueixen els governs, la casta, amb el poder hipnòtic dels diners. Fan rics a uns (bancs, empresaris i polítics), a costa de les classes populars. La misèria creix tant o més que les mentides, de tal manera que el panorama és desolador. Bancs, polítics, empresaris són els instruments que el Dr. Caligari empra amb el seu poder hipnòtic de la corrupció econòmica per matar-nos a tots lentament mentre sofrim esperant un Godot que mai ve (Beckett, teatre de l'absurd) i que sols vindrà, suposem, amb la mort i el no-res.

Per exemple, "Nosferatu", el vampir (F. W. Murnau, 1922). Nosferatu va xuclant-nos la sang amb reformes estructurals que ens deixen exsangües, sense casa, sense treball, sense drets laborals, sense drets de manifestar en públic el nostre descontent, etc. Mentre, l'elit econòmica (Nosferatu) s'ompli de vitalitat xuclant-nos la vida i el gust de viure. Nosferatu és una epidèmia, l'epidèmia d'ébola, que no s'extingeix mai i que ens amenaça sempre que volem rebel·lar-nos.

Un altre exemple: "El Dr. Mabuse" (Fritz Lang, 1922-1933. Ficció rodada en tres pel·lícules). Aquest doctor actua personalment, dissimulat sota diverses aparences amables i tranquilitzadores, com es presenten els nostres amos, segons els quals, la crisi està resolta, gràcies als sofriments que hem acceptat suportant les retallades (el sacrifici ens donarà el cel en l'altra vida, diu la religió. En l'altra vida, és clar, no en aquesta, si nosaltres no posem remei al monstruós robatori de què som objecte). Mabuse actua, com sabem, personalment amb la col·laboració de criminals, criminals que són moguts per un conjunt de temors, desitjos, hipnosis, carisma, manipulació, etc. El doctor Mabuse d'ara és el neoliberal disfressat de expert economista, d'empressari salvador i desinteressat, de catòlic honest (bisbe, capellà o vaja vostè a saber), de policia defensor del pacific ciutadà, de jutge independent amant de la justícia, de fiscal expert que defensa la sang reial de la Infanta (animal de raça superior); disfressat, també de partits d'ordre i de centre, moderats, integrats pels criminals corruptes, avariciosos, insensibles, com criminals que són, disfressats de pacífics ciutadans silenciosos. I nosaltres, les seues víctimes, moltes de les quals confiem en el doctor Mabuse, com abans confiàvem en l'epidèmia de construccions immobiliàries i de la honradesa d'aquell i aquells que ficaven la ma i no la pota "ad majorem dei gloriam".

El Dr. Mabuse.
(O, potser, Cotino?) 

Espavilem-nos, amigues i amics. Tenim una arma en les mans: la voluntat popular: les eleccions. Si no l'aprofitem, el nostre futur serà pitjor que el de Gregor Samsa, convertit en panerola gegant segons la novel·la de Kafka, "La metamorfosi" (1915), i en un malson més angoixós que el de Joseph K en "El procés" (1925) (2), del mateix autor. Fem atenció a l'advertència dels expressionistes del segle passat. L'enemic és cruel i poderós. No es commou pel nostre dolor, ni per la nostra fam ni la dels nostres fills. Tampoc és sensible a les nostres malalties, ni a la nostra fred. Té un tros de pedra, més dura que el pedrenyal, en lloc de cor. La tortura és un entreteniment divertit per a ell, com ja sabem que han fet els torturadors de la CIA (neoliberales, por cierto) en Guantánamo. Només tem, per ara, el possible resultat d'unes eleccions adverses.

En fi, per coronar aquest post i constatar el progrés de tants segles d'Església, us oferisc aquí la darrera batalla del cristianisme neoliberal espanyol, vencedor de la República:

...   ...   ...   ...

(1) L'expressionisme sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar-la millor, donant primacia a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva d'eixa realitat. Perquè la realitat que realment importa som nosaltres. Suposà una reacció contra l'impressionisme, contra el naturalisme, contra el positivisme, contra la fidelitat excessiva al defora, que sol negligir l'interior de l'ésser humà, els panorames interiors de les batalles viscudes.

(2) Joseph K és arrestat per un crim que ni tan sols coneix, ni coneixerà mai en el transcurs de la novel·la. Jo trobe alguna semblança amb el castic que sofrim per un delicte que no hem comés encara que coneguem el nom. Som castigats per la crisi amb retallades, desnonaments i altres tortures, perquè hem viscut, diuen, per damunt de les nostres possibilitats, cosa que no entenem, perquè sabem que és falç. Qui ha viscut per damunt de les seues possibilitats són altres que tots coneixem, però que no reben cap castic. Al contrari, viuen millor que volen. Diríem que són premiats per damunt del que mereixen, com Blesa (ex president de Caja Madrid), que surt indemne, mentre que el jutge Elpidio Silva és castigat amb 17 anys d'inhabilitació.