El llenguatge que expressa coses, descriu realitats (p. e., idees, estats d'ànim, persones, animals, accions, etc.), és un llenguatge declaratiu que Aristòtil denomina "apofàntic". Es tracta d'enunciats que poden ser veritables o falsos ("demà plourà", "em sembla que t'he decebut", "el país està fet un abocador moral, polític i religiós"...). També són coneguts com "enunciats referencials", perquè es refereixen a alguna cosa. Però podem emprar un altre tipus de llenguatge: un llenguatge que produix efectes, que fa coses amb paraules (John Langshaw Austin, filòsof anglès). A aquest llenguatge se l'anomena: "performatiu". Per exemple, una promesa (la fem, quan la diem), un aprovat en l'expedient escolar (escriure'l és aprovar l'alumne), unes paraules poètiques (un poema) produeixen emocions (alegria, esperança, decisions, conviccions...) en el lector o l'oïent. Les paraules màgiques ("abracadabra"), si exsistiren, serien casos de llenguatge performatiu. Llenguatge que fa o modifica la realitat.
 |
| El llenguatge performatiu en acció |
Aquest llenguatge performatiu és manifesta en els casos que acabem de referir, però també en les sentències jurídiques, en la publicitat, en els sermons, llibres religiosos i apostolat en general; en els discursos polítics, en gran part de la informació dels media (tele, radio, premsa, films). Vull dir que habitualment la informació que aplega als nostres ulls i a les nostres oïdes no té com objectiu final fets que són o que han sigut, sinó que, en tot cas, mitjançant aquests fets o altres inventats, mitjançant narracions, idees..., pretén crear realitats o fets dins del nostre cervell distorsionant-lo i distorsinant-los subtilment (i, fins i tot, grollerament) per a amagar la veritable realitat de fora. Aquest fenomen es coneix com manipulació. Gran part del llenguatge performatiu és manipulador. Allò de fer coses amb paraules que deia el filòsof, sovint degenera en manipulació. Quelcom paregut, mutatis mutandis, al film "El show de Truman (una vida en directe)"(1). Truman no sap que la seua vida sencera és filmada a través de milers de càmeres ocultes i transmesa en viu a tot el món. Aquesta vida transcorre en una ciutat fictícia, tots els habitants de la qual són ficticis. No sap res del món exterior. El guió, la filmació del director, els personatges dels actors són el llenguatge performatiu.
Bé, doncs en Espanya (i potser en la UE i fins i tot en el món) vivim també una vida ficticia organitzada pels llenguatges performatius manipuladors. De tal manera que la majoria sap poc de la realitat més enllà de la creada per aquests llenguatges (per això votem PP o PSOE i accepten el nostre sistema representatiu, la mare dels ous). I allò poc que sabem prové d'una espècie de llampecs que ens il·luminen per instants el paisatge real: la corrupció generalitzada, la mentida en què vivim. De tota manera, hi ha massa cecs que viuen del show i creuen que els convé seguir en la ficció.
 |
| Míra'l bé: La fuerza de la razón |
No puc estar-me de citar un altre film, per tal d'exemplificar la situació en què ens trobem: "Màtrix"(2). Aquesta història fílmica conta que unes màquines i unes intel·ligències artificials, desprès d'una guerra en la qual venceren, han esclavitzat els éssers humans per tal d'obtenir l'energia que necessiten per funcionar. Tenen en suspensió aquests humans, amb les ments connectades a una simulació social. Viuen imaginativamet en una situació virtual, mentre els robots s'alimenten de l'energia que necessiten per viure una vida real, no virtual. Al final un virus informàtic destrueix el poder de les màquines. Es meravellós i revolucionari presentar un virus (el sol esment del qual a tots espanta) com la salvació de la humanitat.
En una societat corrupta i performada com la que vivim, el bé i el mal són efectes performats, efectes determinats pel sistema que ens ha performat al seu gust. Per tant, el bé és el seu bé, que és el nostre mal i el mal és el seu mal, que és el nostre bé. És lògic, doncs, que un virus malèfic, semblant al dels nostres ordinadors, esdevinga la solució salvadora de les nostres vides i del sistema sencer. Haurem d'esperar, doncs, que algú fabrique el tal virus salvador? O, més aviat, haurem de ser nosaltres? Nosaltres, el poble, les classes populars, som l'escollit de la profecia. O ens salvem nosaltres o no ens salva ni déu.
Hem de fabricar una contra-democràcia (democràcia directa contra la representativa), unes contra-lleis contra les lleis repressores (posem el cas de la llei "mordassa", o les que imposen les reformes estructurals, els desnonaments, l'alliberament de culpa a les infantes reials, la justícia i els fiscals al servei del poder i contra nosaltres els performats...), etc. Necessitem posar-nos ràpidament a treballar per giravoltar el món i posar-lo, per fi, dempeus, no cap per avall com està ara. Que d'una vegada per totes el món esdevinga el nostre món, fet a la nostra mesura.
La justícia ha de ser una justícia (de jutges independents dels polítics) que ens servisca a tots per igual. L'economia, una economia que ens possibilite la vida a tots equitativament; que les persones siguem totes igualment tractades: polítics, reis, infantes, escombraires, immigrants, pobres i rics; que no s'acomiade un jutge (diguem-li Ruz) perquè estiga a punt de descobrir corruptes entre la classe política; que una Infanta corrupta "se salga de rositas", gràcies a un fiscal de dubtosa independència; que dir-li al poder el que pensem d'ell en pública manifestació no ens coste un ull de la cara, un apallissament bàrbar o/i la presó; que tots tinguem els mateixos drets (la Infanta i el "roba-gallines")...
 |
| La poma de Newton cau per amunt, gràcies al llenguatge performatiu dels nostres amos. |
--- ---
(1) The Truman Show, pel·lícula estatunidenca de Peter Weir estrenada el 1998. El seu protagonista, Truman Burbank (Jim Carrey), ha estat enfront de les càmeres encara abans de néixer, tot i que no és conscient d'aquest fet. La vida de Truman és filmada a través de milers de càmeres ocultes, les 24 hores del dia, i és transmesa en viu a tot el món, permetent al productor executiu Christof captar l'emoció real de Truman i el comportament humà quan es posa en determinades situacions.
(2) Màtrix (títol original en anglès, "The Matrix Revolutions") és una pel·lícula de ciència-ficció i acció del 1999, escrita i dirigida pels germans Larry i Andy Wachowski. Els protagonistes estan encarnats pels actors Keanu Reeves, Laurence Fishburne, Carrie-Anne Moss i Hugo Weaving.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada