És l'efecte causa de la seua causa?

                                                                                                     Entrada anterior: L'amor

Un tal Hernando, del PP, ara va i ens diu (en Las Mañanas de la Cuatro, del 28/8/13) que la República és la responsable de les víctimes de la guerra de Franco. En altres paraules: que les víctimes del cop d'Estat són els responsables del cop d'Estat. En un assassinat, l'assassí no és el que mata, sinó la víctima morta. En la relació causa-efecte, l'efecte és la causa de la seua causa: és l'efecte de sí mateix. El senyor Hernando ha canviat la lògica i l'ordre del món sencer. Aplicant la lògica del senyor Hernando, la humanitat podria ser la creadora del seu creador, o consumiríem electricitat produint-la, o qui usa el telèfon seria el creador de telefònica, o, en fi, els causants de la crisi seriem els que la patim.

No creguen vostès que el senyor Hernando navega a soles en aquest problema. Ja els llatins deien quelcom d'on es podien derivar afirmacions que feien i fan una olor pareguda. Per exemple: "Si vis pacem, para bellum" ("Si vols la pau, prepara la guerra"). No hi ha pau sense guerra, preparada o feta. Dic feta, perquè durant molt de temps la història que estudiaven els nostres escolars era una història de batalles, on la pau final era el producte d'elles. Les innombrables paus que s'han signat en el transcórrer del temps són paus signades per guerrers (vencedors, uns, i vençuts, els altres). També la pau que tenim ara en Espanya, que començà quan Franco va dir: "Cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". La pau és, doncs, el final de la guerra (o la seua preparació. Causa d'ella, per tant, segons els casos). No es pot pensar la pau sense allò que la condiciona: la guerra. La idea de la pau porta en sí, rosegant-li el cor, la idea de la guerra. Sempre té, amenaçant-la, a punt de caure-li damunt, la guerra, com un llop que aguaita l'anyell.

Hi ha molts governs i molta gent que no saben resoldre els problemes d'altra manera que matant, torturant, produint malalties, pobresa i dolor. Sembla que és la condició humana. Per això, potser, l'Acadèmia Sueca responsable dels Premis Nobel, va concedir el de la Pau a Obama. Endevinaren que produiria la pau a Síria, bèl·licament, com és de rigor. La història del país EUA n'era una garantia. No es podia pensar altra cosa del governant d'un país tan ric que disposa de Wall Street com organisme assessor entre bambolines. Tenien la garantia d'Hiroshima i Nagasaki, al Japó; la de l'Agent Taronja, a Vietnam; la de les armes de destrucció massiva, a Irak; etc. 

Obama, doncs, mirant el futur com un profeta, assegura que quan a Síria hom utilitze gas químic (tot sabent ja ell que el responsable ha de ser el govern sirià), aleshores entrarà en guerra a favor dels rebels. Tot siga per la pau. 

Ara ja, com hem progressat, seguim el nou imperatiu: "Fes la guerra i tindràs amor (o pau, tant s'hi val)". Ja queda lluny la candorosa innocència dels hippis, la de Fes l'amor i no la guerra.

Però, compte! El llenguatge que utilitza el poder no significa allò que aparenta. No tot el que es fa és el que sembla. Les guerres no persegueixen el que diuen. El significat i el motiu sempre és un altre. Ja deia Heràclit que a la realitat li agrada amagar-se. Imagine que és lícit, doncs, dubtar de les paraules d'Hernando, o del propòsit d'Obama, així com del de l'Acadèmia Sueca i de tants altres...

És possible que dubtar siga l'únic que ens queda, si deixem a banda el dolor.

 Un supervivent

L'amor

                                                                          Entrada anterior: Procés Constituent a Catalunya

Segons Aristòtil, el "ser" es diu de moltes maneres. Unes voltes li diem persona; altres, animal; altres planta; a vegades núvol, o pluja o vent... (açò o allò ÉS un animal, ÉS una planta, ÉS un núvol, ÉS pluja, ÉS vent...). Aleshores Aristòtil va descobrir el concepte analògic del ser.

Un fenomen paregut el trobem en el terme 'amor'. També es diu de moltes maneres, perquè hi ha moltes classes d'amor. Sempre diem amor, però de diferent manera. L'altruïsme és amor; l'afecte de pares a fills ho és també, així com el dels fills als pares, o l'amistat, o l'afició a l'estudi, o el del fidel a déu i viceversa, etc. O, més sovint, diem amor a l'estima que hi ha entre un home i una dona que es volen, o entre dues persones del mateix sexe que també es volen. L'amor, com el ser, es diu de moltes maneres. Per tant, el concepte de l'amor és analògic en el sentit aristotèlic. 

Hi ha, també una classe d'amor que gosaria dir transitiu, com la transitivitat matemàtica: 'si un triangle és semblant a un altre i aquest a un tercer, el primer és semblant al tercer'. Ara bé, allò que em posa neguitós són els versos de Manuel Machado (Manuel, no Antonio):

"Tengo una mujer que me quiere
y otra, a quien quiero yo".

La causa del neguit és: per ventura la primera dona, que l'estima a ell, estima també la que ell estima, segons la llei de transitivitat? 

Podria ser, però, que les lleis matemàtiques no valgueren per a l'amor, oi que sí?

Deixem- ho estar.

Bé, sense bromes i tornant al principi: l'amor de parella, també es diu de moltes maneres, algunes de les quals han estat expressades per poetes. Heu-ne aquí algunes:

"Hoy la tierra y los cielos me sonríen,

hoy llega al fondo de mi alma el sol,
hoy la he visto..., la he visto y me ha mirado...,
¡hoy creo en Dios!"
(Bécquer, Rimas)

Sembla que Bécquer reflexa aquí un tipus d'amor inicial, especialment de part del poeta, el qual no deu conèixer molt la jove amada. La coneix de lluny. Ni tan sols, potser, ha oït la seua veu. Sembla que ama, per tant, la imatge que s'ha format d'ella a partir de les condicions físicament visibles. El futur dirà si és correspost i si, en cas de ser-ho, continua l'amor, tan bon punt la vida i l'experiència diària li descobrisca que la imatge elaborada correspon a la realitat de l'amada (caràcter i temperament, costums, pensaments, il·lusions, ideals...) o no correspon. Dels esdeveniments posteriors depèn que l'amor siga etern-etern o etern-efímer, que dure tota la vida o s'acabe com el ball de Torrent. 

...   ...   ...

"¿Y mi vida? Dime, mi vida, 
¿qué es, si no eres tú?"
(Luis Cernuda, Contigo)

Aquest ja sembla un amor etern, un amor experimentat, un amor de dues vides travades, compenetrades. Potser dissoltes una en l'altra. Un amor etern-etern, tan etern com puguen durar les vides humanes.

...   ...   ...

"Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant."
(...)
"Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu."
(Salvat-Papasseit, Visca l'Amor!) 

Com ama aquí Salvat-Papasseit? Expressa un amor que diríem humanament etern, però amb dificultats, les dificultats que presenta la vida. Un amor agitat, inquiet, lluitador, tenaç. Els dos cors en un interpreten la vida i el món, interpreten segurs de vèncer, perquè estan junts i es recolzen mútuament l'un sobre l'altre. Junts han trobat el seu recer. 

"Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés 

tampoc ningú sabria el meu destí,

cap altre llavi no em tindria pres

però amb el teu nom faria el meu camí."

(Salvat-Papasseit, Si anessis lluny)

Fins i tot, en l'absència total de la persona amada, l'amant pot fer el seu camí, gràcies a ella, que la porta dintre.                            

...   ...   ...

"Se'n va el temps, amiga meua... Què dic, però?

Som nosaltres, ai!, qui ens n'anem.
Tant, que ni tu ni jo deixarem cap rastre." 
(Ronsard, Tramesa de les flors)

(Mary Nimmo Moran, An Old Homestead--Easthampton, L. I., 1880, etching - )

"Vós sou l'única que en el meu pit respira,
el meu ull, la meua sang, la meua desgràcia i el meu bé."
(Ronsard, Sonet)

"Et sento meua i, si em sento absent,
és perquè visc en tu i en tu respire,
el meu únic bé, el meu cor, el meu tot!"

(Ronsard, Sonet a Casandra)

Per què hauria de comentar la poesia de Ronsard, si és Ronsard qui comenta els meus sentiments?

¡Ya estamos solos mi corazón y el mar!

Procés Constituent a Catalunya

                                                 Entrada anterior: Superhome i superdona: super éssers humans

Arcadi Oliveres i Teresa Forcades publicaren en abril 2013 el "Manifest per a la convocatòria d'un Procés Constituent a Catalunya", amb la intenció de "impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu on hi càpiguen els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic".

Sobre Teresa Forcades, monja benedictina de Montserrat, metgessa i teòloga feminista, em sembla convenient dir algunes coses, abans de parlar del Manifest (del qual és coautora) sobre el Procés Constituent, ja que cada dia proliferen distorsions de sentit, mentides, injustos atacs, vil mofa i rancuniosos intents de desprestigi intel·lectual contra ella. Una cosa bona és discrepar, debatre respectuosament, confluir, si és possible; una altra, reprovable, són les mentides, els atacs injustos, la mofa vil, la rancúnia dels poderosos contra els febles.

Per tant, al·ludiré a alguns (no tots) dels temes tractats per Teresa, abans del Manifest per la Convocatòria  del Procés Constituent, a fi que es pugueu fer un idea aproximada de la persona: 

1. Aquesta singular monja considera el sistema capitalista un sistema de dictadura financera èticament condemnable, "on l'objectiu és que uns pocs s'aprofitin del treball de molts, assolint màxims beneficis a costa de perjudicar la majoria de la població". "Es ven sovint com un sistema que defensa la llibertat, en oposició a altres sistemes anti-capitalistes (exemple: el comunisme) que privilegiarien la igualtat per sobre la llibertat. El problema és que és mentida. El capitalisme no defensa la llibertat personal i col·lectiva sinó que s'hi oposa aferrissadament".

2. Pel que fa al Procés Constituent, assegura, en relació a l'Assemblea Nacional Catalana ja constituïda, que poden coexistir l'un i l'altra, i agraeix la labor d'aquesta última, perquè, gràcies a ella, el Procés seguirà "pel túnel que aquesta ha cavat". Afegeix, però, que al Procés Constituent no l'importa solament assolir la independència, també voldria que el nou Estat rompera amb tot allò establert anterioment, com podeu comprovar llegint les mesures bàsiques extretes del Manifest, que figuren més avall.

3. En quan a la relació Catalunya-Espanya, diu que, des del punt de vista de la teologia trinitària, uniformitzar no és cristià; que, a més, la voluntat popular té el dret de decidir la independència.

4. Sobre la qüestió de l'avortament, pensa que, "mentre el fetus no pot sobreviure independentment de la mare, li correspon a aquesta la responsabilitat moral de decidir sobre el seu futur, que és també el d’ella, ja que la mare no gesta el fill només biològicament, sinó també espiritualment, amb el seu amor, amb el seu desig que aquest visqui, amb l’alegria de portar-lo al món. Respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar".

5. Respecte al matrimoni cristià com sacrament, considera que el punt capital no és la complementarietat (home-dona), car, en ser sacrament, ho és per ser signe d'alguna cosa, que justament és l'amor de la Trinitat; és a dir, del Pare, el Fill i l'Esperit Sant, els quals no es complementen en res. El Fill, per exemple, no és allò que li manca al Pare: el Pare l'ama gratuïtament, i açò és l'essencial d'aquest amor.

D'altra banda, persuadit jo que El Procés Constituent pot contribuir a la reflexió de tothom, siga català, espanyol o ciutadà de qualsevol part del món, reproduixc a continuació les deu mesures bàsiques del Manifest, per a qualsevol persona que puga llegir-me: 

"Un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.

2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.

3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.

4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.

5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.

6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.

7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.

8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.

9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.

10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN".

Proposen una "iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu que es nega a separar la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat".

Superhome i superdona: super éssers humans

                                                        Entrada anterior: La política és la continuació de la guerra

Podríem enfrontar-nos a l'esllavissada del FMI
(Podeu comprar el còmic a "Todo Colección")

Una interpretació possible de l'expressió nietzschiana, voluntat de poder, quelcom així com: voler tenir el poder de continuar vivint tot superant els límits que circumscriuen la nostra vida, seria la voluntat de poder emancipar-se de les cadenes polítiques, de les cadenes socials, de les cadenes econòmiques, de les cadenes científiques, de les filosòfiques, de les religioses, de les mentals, de tota classe d'esllavissades polítiques i econòmiques. La voluntat de poder seria revoltar-se contra els límits (condició única per superar-los). Aquest podria ser el significat de la paraula emprada per Nietzsche: Superhome (Übermensch).

Tenim voluntat real de poder viure, de rompre els obstacles que trobem en el camí de la vida? Si? Aleshores estem superant-nos, anem esdevenint superhomens i superdones. No? Aleshores, continuem vivint com sempre, impotents i engrillonats, com infrahomens i infradones. En aquest cas, el nostre futur és la dissolució en el no res.

També li devem a Nietsche haver-nos obert els ulls amb la frase: No existeixen fets, només interpretacions. No hi ha allò que diríem veritat (o veritats) absoluta, sols veritats parcials, interpretacions aproximades vinculades al devenir històric. El possible objecte exterior a nosaltres, si ens és desconegut, si no en tenim notícia, no és un fet per a nosaltres; si el coneixem, forma part de nosaltres, és parcialment subectiu, és una interpretació. Es tracta d'una manera de pensar hermenèutica (interpretativa) assimilada per Heidegger i pels filòsofs postmoderns i/o del pensament anomenat dèbil (Gianni Vattimo, per exemple). No hi ha res permanent, absolut, immutable. Tot està subjecte a interpretacions.

Encara que l'hermenèutica és antiga, com pot ser la interpretació de textos, sembla que va ser Martí Luter qui li va donar una forta empenta amb allò del lliure examen del text bíblic.

La filosofia antiga, i alguna més recent, creia que la intel·ligència humana començava per ser com una taula o pissarra on no hi ha res escrit (tanquam tabula rasa in qua nihil scriptum est). Per a l'hermenèutica, en canvi, la ment no és un subjecte passiu que rep l'impacte dels fets i els representa tal com són, sinó que la ment és activa, intervé en l'elaboració d'allò que diem fets. No hi ha els objectes, d'una banda, i llur representació fidedigna en la ment, de l'altra, no. La ment no és una tabula rasa, és ja una tauleta més o menys escrita, que té emocions, interessos, rancors, odis i amors, etc., a més de les més variades informacions, ja des de la primera infància. Amb tot açò elabora els fets, els interpreta. Per tant no hi ha res definitiu ni objectiu, tot és resultat de la història (de la història de la ment i de la història del món), tan provisional com aquesta. Tot són interpretacions necessitades d'acords, de converses i diàlegs, de debats. Ja no hi ha fets, sinó fets interpretats; ja no hi ha objectes, sinó objectes subjectivats; no veritats absolutes, sinó veritats relatives. Si els fets són interpretats, poden haver-hi altres interpretacions. Si les veritats són relatives, poden haver-hi altres, també relatives. D'aquí, la necessitat de la conversa, del diàleg, del debat.

La física quàntica contribueix al que estem dient amb el Principi d'Incertesa de Heisenberg, segons el qual, si intentem conèixer la posició o la velocitat d'una partícula subatòmica, introduïm un factor, els fotons de la llum, que modifica l'objecte. Quelcom semblant a una interpretació: el coneixement modifica els fets. Els fets se subjectiven.

Si Heidegger diu que ens trobem llançats al món juntament amb altres, el món forma part de nosaltres. I nosaltres, del món. Els fets formen part de nosaltres i nosaltres, dels fets. Els fets i nosaltres, condicionats com estem i transitoris com som, no superem el nivell d'interpretacions parcials i efímeres (tant nosaltres com els experts famosos de l'economia neoliberal).

No es pot dir, doncs, que hi haja unes lleis econòmiques objectives i immutables que conformen el món, de manera que inevitablement les hem d'obeir per a poder sortir de la crisi. Aquestes lleis són una interpretació de certs economistes pagats per certs capitalistes, els quals interpreten el món segons voldrien que els anara en ell. La sortida de la crisi (crisi produïda per una determinada interpretació, que té el nom de neoliberal) és una interpretació que se suposa va a beneficiar als que viuen acumulant riqueses financeres en els paradisos fiscals sense produir res de profit, o que acumulen beneficis explotant els miserables del tercer món, explotació que voldrien importar. Per això el FMI, de funesta memòria (causa de tantes desgràcies en el tercer mòn i, fins i tot, més ençà, en aquest), ens aconsella o ens imposa, a través dels seus servents de la Comissió Europea (Olli Rehn, Comissari Europeu d'Assumptes Econòmics i Monetaris), la baixada de salaris, a fi que s'adeqüen als salaris que paga (segons diuen males llengües) Amancio Ortega a l'Extrem Orient, per tal que els salaris espanyols esdevinguen salaris propis de Bangladesh.

Olli Rehn.
Oi que té cara de de bon servent, aquest comissari?

La política és la continuació de la guerra

                                                                                                             Entrada anterior: Un malson

Michel Foucault

Michel Foucault afirmà, en el curs titulat: Il faut défendre la societé, impartit al Collège de France l'any escolar 1975-76, que, en lloc de la màxima del clàssic teòric de la guerra, Carl von Clausewitz (s. XIX): La guerra és la continuació de la política per altres mitjans, ell seria partidari de la inversa: La política és la continuació de la guerra per altres mitjans. Volia donar a entendre que, en comptes de pensar que darrere de la guerra (allò que la mou) està (o és) la política, cal pensar en la inversa: que darrere de la política, movent-la i determinant-la a cada pas, està la guerra. Conseqüentment, jo afegiria que la idea aristotèlica: l'ésser humà és un animal polític, es convertiria foucaultianament en: l'ésser humà és un animal guerrer i polític, en el qual el germen i ànima de la societat i la política seria la guerra. 

D'acord, doncs, amb aquest filòsof, podem pensar que darrere i dins de la transició espanyola, de la Constitució, de les lleis que regulen la seua activitat política, està la guerra victoriosa dels sectors que lluitaren amb Franco i la dels que continuen aquesta guerra victoriosa per altres mitjans (diguem-ne democràtics. O no?).

En el mateix sentit, també podem dir que la política europea és la guerra victoriosa del segon conflicte europeu, barrejada amb la tradicional guerra (o lluita) de les classes dominants contra les classes dominades, que casi sempre han volgut deixar de ser-ho. Guerra i/o lluita, doncs, per altres mitjans: els mitjans polítics, dubtosament democràtics.

A l'esmentada guerra (o guerres) travestida de política, se li està afegint un altre caire: aquell que ens ha descobert Edward Snowden: la intolerable escalada d'intromissió del gran capital en el món privat de les persones. El poder privat econòmic, tan poderós que té el poder polític al seu servei, vol apropiar-se, també, d'allò que senten i pensen les persones, però no vol que aquestes persones, sàpiguen el que sap i pensa d'elles. Vol saber-ho tot de tots, però no vol que tots sàpiguen el que ell en sap i com ho aconsegueix. Vol saber, per exemple, el que ara jo estic dient, però no vol que jo sàpiga que ell ho sap. Per això persegueix Snowden. 

I per què vol saber el que tu, jo, ell i ella pensem i projectem fer? Ens ho diu tranquilament Obama: per defensar-nos dels atacs dels nostres enemics, per a que visquem segurs. Guerra, doncs, embeguda en la política.

Per a que visquem segurs hem de perdre la privacitat. Ara bé, mira per on, en perdre la privacitat perdem la llibertat. La dictadura totalitària que descriu Orwell en la novel·la "1984" es basa en el control de la privacitat de totes les persones. Si saps el que pensen, senten i volen, pots manipular-les, pots controlar-les, pots atemorir-les, pots anticipar-te a les seues accions per a tornar-les innòcues.

Vivim de tal manera atemorits, que l'excusa d'Obama per haver entrat en el nostre àmbit particular i íntim, ha estat la resposta als nostres temors: us investigue per a defensar-vos millor. Aleshores, tothom content i tranquil, llevat d'un important sector de la societat, que està reaccionant, com, per exemple, Alicia García Ruiz, Universitat de Barcelona (llegiu, si's plau, a El País, 23/7/13, a la secció Opinion, l'article: "Un gigante de mil ojos").

Així, doncs, hem aplegat a un moment en què l'afany de seguretat ens fa perdre allò més íntim de les persones i, a més, la llibertat. Però, ull!, que si perdem la llibertat, perdem la seguretat. El control d'allò que cada u és, sent, pensa i projecta, és el mitjà bèl·lic en forma de política amable i humanista de fer la guerra contra nosaltres i tenir-nos dominats.

Quina paradoxa, no? Buscant la seguretat, la perdem. Obama ens ofereix seguretat per a robar-nos la seguretat amb el nostre consentiment. Oi que és un bon prestidigitador? L'esperança del món quan va ser elegit s'ha transformat, com per art de birlibirloc, en la seua amenaça. El nostre defensor, gràcies a la guerra per altres mitjans, esdevé el nostre repressor. Som uns presoners de guerra que hem estat vençuts, i ho estarem encara més, mitjançant l'amable política del gran capital, al servei del qual treballa Obama i la major part de governs del món (potser no estiga de sobra recordar vells refranys com aquests: "El ojo del amo engorda el ganado" i "Hacienda, tu amo te vea"). 

Podríem dir que estan destruint la societat del benestar a canonades? 
Una, per a les pensions; altra, per la supressió de llocs de treball; 
diverses, per a expulsar famílies de sa casa; una més 
per a destruir el tribunal constitucional 
nomenant jutges ad hoc; altra, ...