Txiss! Mut! Calleu, que hi ha roba estesa!

Quan jo era petit i algun dels majors que m'envoltaven començava a contar un succeït que els meus pares consideraven inadequat per a les meues orelles, sempre hi havia algú que deia: "Txiss! Mut! Calleu, que hi ha roba estesa!" Jo era menor d'edat i no devia oir allò.

En l'Estat espanyol, mires cap on mires, tot sembla un abocador putrefacte i pudent. La fiscalia, per exemple, arxiva el cas Dívar. És tracta del president Dívar, el president per partida doble: del Tribunal suprem i del Consell General del Poder Judicial. No obstant això, o per això, no vol parlar. Poc desprès, desprès d'anar algun temps amagant-se pels racons, Dívar, tan important cimera de la justícia espanyola i garantia de l'honradesa de l'Estat espanyol, es presenta, per fi, a la premsa. Però no diu res (practica la transparència de Rajoy, la transparència muda, la transparència opaca). Sembla un predicador untuós amb modals que recorden certs capellans amariconats. Hom voldria saber amb qui anava, amb qui se solaçava, per què dilapidava gran quantitat de diner públic. Què feia. Quina missió complia. Ni ell, però, ni ningú ens ho vol dir. Potser perquè hi ha més implicats dels que pensem. Potser perquè és un secret d'Estat. Misteri. No convé que el poble ho sàpiga, perquè no té criteri ben format per a comprendre-ho. És menor d'edat. Així que "txiss! Mut! Calleu, que hi ha roba estesa!". 

Però nosaltres, la roba estesa, ens preguntem, gràcies a la transparència muda, al silenci suggeridor: per què callen? Serà per relacions il·lícites, amors prohibits contra natura amb Merkel, amb la Gürtel, amb Rajoy, amb la Lideresa, amb tots els vocals del Poder Judicial, menys un, el que l'ha denunciat? Serà perquè, a poc a poc, tots i totes hem d'ésser passats per la pedra de Marbella al llit del senyor Dívar? ("Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?"). Aleshores, per què no ens revoltem i apliquem nosaltres la justícia, a ell i a tots els que  l'envolten i encobreixen, ja que no hi ha jutges ni déu que ens empare? 

Qué passa amb Fabra, el amigo de sus amigos, el amigo de hacer favores, aquell de: "eso lo pago yo". Aquell que ha passat per tants jutges i ningú l'ha jutjat? Què passa amb aquest Fabra, a més dels jutges? O millor, què passa amb aquests jutges? Són fills, deixebles, amants, companys de missa i rosari de Dívar? Quina tropa ens rodeja? Però el que diuen és: Txist! Mut! Calla, que hi ha roba estesa! I nosaltres, menors d'edat, innocents i sense criteri, imaginem allò que no devíem, gràcies a la transparència muda: que, amb tantes loteries que li han tocat ara i adés a l'ínclit Fabra, aquest té el costum i el poder de comprar la judicatura sencera; que és més poderós que la Gürtel i els té tots agafats pels ous. Si obrin la boca, estreny les mans i surt un crit semblant a una botzinada: mec, mec!  ("Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?")

El benefactor

Bankia és una bankia de Caixes feta pols, buida, buidada. Per qui o per quins? On ha anat a parar el capital que hi havia, els milions que la gent hi havia depositat? No ho sabrem mai. No tenim criteri. Txiss! Mut! Calleu que hi ha roba estesa! Imaginem (gràcies a la muda transparència), que entre dirigents, familiars, amics, coreligionaris, Lideresa i tota la faramalla, s'han apoderat de tot i ho tenen en lloc segur (illes Caimán casualment?). Per què no ens revoltem i apliquem a tots els bankians, els anteriors i els actuals ("que truquen de matinada"), la nostra justícia, ja que no hi ha jutges ni déu que ens empare.  

Per què callem, també, les classes populars, les víctimes, la roba estesa? Per què no ens revoltem? Serà perquè tenim "el corazón partío", "Una mujer que me quiere y otra a quien quiero yo", "coneixem el bé i el volem, però practiquem el mal", volem i no volem? Per ventura estimem i odiem al mateix temps la mateixa escòria humana que ens jutja, ens mana, ens dirigeix, ens vigila, ens informa, ens educa i adoctrina, ens "come el coco", ens buida el cervell, ens autoritza, prohibeix i reprimeix, "ens truca de matinada"? Ay, déu meu, "Mi rival es mi propio corazón, por trahicioneero, por trahicioneero...". 

Per què, doncs, no ens apliquem a nosaltres mateixos la llei de Lynch o alguna altra pareguda, car no hi ha déu que ens empare? Deixaríem la península neta, un camp lliure per a la justícia. Així, altres, més agosarats, tendrien ocasió d'hi practicar-la.