El problema és el Banc Central Europeu, no els mercats financers.

El BCE rapta Europa cap al paradís neoliberal, lluny del benestar somiat (oli de G. Alonso).
Fixeu-vos  que es manté aferrada a la banya sobre el llom del BCE, 
al qual ha pujat voluntàriament. 

A continuació figura un article de Vicenç Navarro ("¿Por qué se ha creado la crisis?"), publicat al diari digital PÚBLICO, el 24 de maig de 2012 (http://www.vnavarro.org/?p=7308). L'he traduït lliurement una mica condensat:

Totes les dades mostren fins a quin punt les polítiques d’austeritat, que promouen retallades de la despesa pública, la pública social inclosa, i la reducció dels salaris, han estat un fracàs i han creat un enorme dany a la majoria de les classes populars. Per què, aleshores, si l’evidència del seu fracàs és tan robusta, hom continua imposant-la a les poblacions dels països de l’eurozona? Són incompetents els responsables?

El problema és més gran que la incompetència dels experts (que ho és, i molt). És un problema de fe en un dogma, el neoliberal. Aquest  dogma inspira les institucions que dirigeixen i condicionen les polítiques econòmiques de l’UE, i es multiplica propulsat pels interessos de classe financera i empresarial, a la qual serveix. Aquests interessos han dissenyat un sistema de governanança de l’Eurozona que porta inevitablement al fracàs al·ludit, el qual coincideix amb els seus objectius: canviar l’Europa social en l’Europa liberal. Per a aconseguir-ho i vèncer les resistències populars, han creat una gran recessió tot imposant les polítiques esmentades amb l’argument que no hi ha alternatives. Tal objectiu ja s’ha aconseguit en Espanya amb una tassa de desocupació juvenil superior al 50%: ja no existeix protecció social universal (les persones de més de 26 anys no tenen garantida la cobertura sanitària, a no ser que hagen cotitzat a la seguretat social). És allò que Noam Chomsky ha anomenat guerra de classes unidireccional [els de dalt contra els de baix].

Les eines per a aconseguir-ho són dos. Una, el Pacte d’Estabilitat  del 3% del PIB (al qual es va afegir el terme “Creixement” a proposta del govern socialista francès de Jospin [1997-2002], sense dotar-lo, però, dels instruments adequats). Així, doncs, quan hi ha una recessió, l’Estat retalla les despeses públiques, incloses les socials, amb la finalitat de reduir el dèficit públic originat per la baixada d’ingressos a l’Estat com conseqüència de la recessió. La recessió és, doncs, una manera de forçar el desmantellament de l’Europa social (a través d’una reducció de la protecció social i dels salaris). Ara hom vol substituir aquest pacte d’estabilitat per un Pacte Fiscal de dèficit 0%. Un atac frontal a l’Europa Social i a la possibilitat de sortir de la recessió.

L’altra eina que es va crear per tal d’eliminar l’Europa social és el Banc Central Europeu, que no és un banc central. Un banc central imprimeix diner, amb el qual ajuda l’Estat comprant-li deute públic. Així manté els interessos dels seus bons relativament baixos. D’aquesta manera protegeix els Estats enfront de l’especulació dels mercats financers sobre el seu deute públic. En absència de tal protecció, els mercats financers (bancs i companyies d’assegurances, principalment) especulen amb aquest deute tot fent creure que els Estats tenen problemes per a pagar el que deuen. Exigeixen, així, alts interessos per comprar bons.

El Banc Central Europeu cobra (o regala) als bancs privats l’1% d’interès quan els presta el diner imprès per ell, a fi que compren bons públics. Els bancs compren bons públics, sí, però a un interès major (per damunt del 6%, per exemple, si es tracta d’Espanya). Un negoci net per a ells i una ruïna per als Estats. Així, doncs, no són els mercats financers el problema, sinó la inexistència d’un Banc Central autèntic. Particularitat específicament dissenyada per tal de debilitar els estats a fi i efecte que hagen de reduir llur despesa pública i llur protecció social i, a més, facilitar la disminució dels salaris.

No vos fa por?

Es diu que el Banc Central Europeu no pot comprar deute públic. Així està dissenyat. Però ho pot fer en situacions excepcionals, com quan  un Estat està a punt de fer fallida i no pot pagar el seu deute públic, per causa de no estar protegit enfront dels mercats financers. És a dir, quan està a punt de col·lapsar, el BCE intervé. Intervé, ara sí, comprant deute públic perquè baixen els interessos d’aquest. És la manera d’evitar que l’Estat col·lapse i els bancs [els mercats] es queden penjats. Ho fa pels bancs, acreedors de l’Estat en quantitats enormes, no per l’Estat. Tot açò passa com si una sangonera xuclara la sang d’un cos i deixara la persona moribunda. Aleshores el Banc Central Europeu li n'injectaria una poca perquè la sangonera pogués continuar xuclant el tan preat líquid vital.

Ara bé, quan el BCE compra deute públic a l’Estat, li exigeix com condició que desmantelle l’Estat social, és a dir, que retalle la protecció social i baixe els salaris [no que retalle les indemnitzacions als directius de Bànquia: 24 milions a un, 1 milió 400 a un altre; 6 milions per ací, 6 milions per allà...; no que suprimisca les inútils Diputacions; no que cobre l’IBI a l’Església (ara no és el moment, diuen; sí que ho és, no obstant, per a acabar amb la protecció social i els salaris), etc.]. El problema, el veritable problema, no són els mercats financers, amb l’amenaça dels quals ens atemoreixen dretes i esquerres, sinó l’edifici (BCE i Pacte fiscal), construït per sostenir l’euro [votat per nosaltres i a les banyes del qual ens mantenim aferrats], que deixa els Estats totalment vulnerables. Aquest era l’objectiu de l’allau neoliberal.

Allau neoliberal