La premsa va publicar, fa poc, els noms dels titulars dels diferents ministeris. En llegir-los, m’ha vingut al cap que no sols no els hem elegit (els ha elegit Rajoy o els amos que serveix), tampoc representen els nostres interessos. Són més aviat els nostres adversaris (per no dir enemics). A partir del que diuen i repeteixen uns i altres, la seua funció primordial i quasi única seria la de crear llocs de treball. Però a mesura que passa el temps, els llocs de treball disminueixen sense parar, tossudament. I la pobresa va estenent-se com la boira, tragant-se cada volta més gent. Passa com si els llocs de treball augmentaren minvant, com si només se’ls creara destruint-los, com si creixeren decreixent i es multiplicaren reduint-se. Com si les paraules es buidaren de sentit i n’adquiriren un altre: l’oposat.
Podríem pensar que no és així? Vegem-ho.
Economia ha caigut en mans de la banca (de Guindos). Representa la banca els nostres interessos? Quan hi haja conflicte entre els seus i els nostres interessos (com passa amb l’espoliació de l'habitatge per cobrar la hipoteca), es sacrificarà per nosaltres o serà a l’inrevés? Què diu el manament neoliberal: sacrificar-se pels altres o sacrificar els altres per mi? Oi que diu llibertat absoluta per al màxim benefici privat? No estan privatitzant tot allò que era públic? Doncs?
Hisenda. En mans de qui ha caigut Hisenda? En mans d’un assessor fiscal (Cristóbal Montoro), expert en la disfressa d’ingressos pel que fa a la declaració de la renda (frau?). A benefici de qui? De l’Estat? Del poble?
Agricultura i Medi Ambient serà dirigit per Miguel Arias Cañete, vinculat a la Família Domecq , ramaders. Té interessos en petrolieres. Així doncs, el medi ambient tant com l’agricultura mitjana i la petita trontollen.
Present i futur de la taronja
El ministeri de l’exèrcit serà dirigit pels interessos armamentístics de les fàbriques que dirigia l’actual ministre, Pedro Morenés. Aquests interessos són incompatibles amb la pau i els drets humans (recordeu les bombes de dispersió o “cluster” utilitzades per Gadafi, gràcies a Morenés?). La creació de llocs de treball en aquest ram de la producció i els drets humans estan en relació inversa: més llocs de treball, menys drets respectats.
Bombes de dispersió
Els interessos eclesiàstics, juntament amb el ressorgiment del franquisme polític, judicial i sociològic, estan representats en els ministeris d’educació i de Justícia. Un cos de jutges injusts acaba de rebre un ministre a mida. El respecte a la llibertat de la dona inicia el retrocés amb la modificació de la llei d’avortament (darrere de Gallardón estaran els bisbes?) i la carcor judicial acabarà d’imposar-se totalment en acabar amb l’elecció parlamentària del Consejo General del Poder Judicial (un altre poder que se li escamoteja al poble), ja que la majoria de jutges són d’obediència franquista.
Pel que fa a Educació, bé hom comença, tot suprimint l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Esla Croada. Lala Victoria ”, sinó durant els quaranta anys següents amb l’aniquilació del pensament lliure i el genocidi dels que el practicaren. La situació actual n’és el resultat.
Veieu, doncs, que es tracta d’un govern poc preocupat pel poble, menys encara pels treballadors. És un govern de tècnics, de “los mejores”. (Dels millors en relació a què?) Ens fan creure que els tecnòcrates administren imparcialment. És a dir: no són polítics. Com és possible que algú puga pensar o dir un tal disbarat? Per ventura aquests tècnics no s’han fet un nom produint beneficis per a sí mateixos o per a les corporacions al servei de les quals treballaven? Espere que ningú em contradiga si assegure que han estat elegits gràcies a la demostrada capacitat de produir beneficis per al poder econòmic, no per a les masses populars. Vull dir que, si de cas sorgeix un conflicte entre el poble i el poder econòmic, com ara, els susdits tècnics imparcials optaran per aquest i no per aquell. Són, per tant, clarament polítics, polítics de dreta, polítics, com es deia abans, burgesos, adversaris, si no enemics, de les classes populars. A açò ens ha portat la crisi neoliberal que estem patint, a reintroduir en el concert social, polític i econòmic una nova versió (un avatar?) de la vella lluita de classes. Si el liberalisme ha esdevingut neoliberalisme i el capitalisme neocapitalisme, als responsables i beneficiaris podríem anomenar-los neoburgesos. En conseqüència, paral·lelament hauríem de parlar d’un proletariat que ha deixat de ser tal per a esdevenir neoproletariat. És a dir, una classe més ampla que englobaria totes les víctimes de la crisi i de les polítiques neoliberals emprades per a sortirse’n: allò que resta del proletariat i allò que resta de la classe mitjana.
La burgesia precursora (Botero)
Política i democràcia no són conceptes equivalents. Hi ha política democràtica i política que no ho és. Per això es correcte estar en contra dels polítics (de certs polítics en realitat) i no de la democràcia. I per això cal considerar la tecnocràcia com una política rebutjable. No és millor el polític tecnòcrata, triat per considerar-lo no polític, que el polític democràtic, tècnic o no, honest representant del poble elector.
Qui manipula la màquina?
I una última paraula. El neoliberalisme, tema del nostre temps, en Espanya ha connectat amb el franquisme sociològic que s’havia endormiscat i s’està despertant. Compte! Preparem-nos a resistir. Passaran, però resistirem!
Resistirem
Així, doncs, al neoliberalisme devem tres coses, si més no: la crisi, el resorgiment de la lluita de clases i el reviscolament del franquisme.
1 comentari:
Sempre m'ha inquietat la crítica indiscriminada dels polítics perquè no tots són deshonrats i perquè la democràcia parlamentària, al contrari de les dictadures, no ho pot ser sense partits polítics.
Com tu dius, estem però legitimats per a criticar els polítics que prenen decisions polítiques en contra de la majoria, polítiques doncs antidemocràtiques.
Publica un comentari a l'entrada