La religió des d’un punt de vista antropològic.

In hoc signo vinces

“La nostra espècie sempre ha esperat dels déus i dels altres esperits beneficis d’algun tipus. En paraules de Ruth Benedict, La religió fou abans de tot i sobretot una tècnica per assolir l’èxit”. Podem llegir aquesta idea en “Nuestra especie”, de Marvin Harris (Alianza).

No és estrany veure alumnes que esperen aprovar un examen, gràcies a una estampeta o una oració; a famílies que agraeixen a déu o a tal santa una curació o haver-se escapat d’un accident. Tal missa, tal sacrifici, tal promesa són considerades causa de l’èxit o benefici obtingut.

Seria interessant assabentar-nos de la quantitat de misses, oracions, promeses i sacrificis que s’han fet per a que el PP assolira la majoria absoluta. I també ara, per l’èxit a les properes eleccions andaluses. Si alguns dels perdedors havien emprat tècniques semblants deuen estar molestos amb la divinitat o estaran canviant d’opció política, atesa l’orientació mostrada per aquella. Especial esment caldria fer de la tècnica socialista per guanyar-se la voluntat divina quan en 2007 va augmentar el percentatge de la casella de l’Església a la declaració de l’IRPF, de 0’5 a 0’7, tot renunciant clamorosament a practicar la pregonada laïcitat constitucional. Està clar que a déu li interessen altres tècniques, aquelles de les quals sap tant el PP.

Marvin Harris també ens fa saber en el llibre citat que el tipus d’esperits poderosos, de divinitats o de divinitat, segons els casos, depèn del tipus de societat (nombre de membres, economia, organització, etc.). No és igual la religió d’humans prehistòrics organitzats en bandes, que organitzats en llogarets o, més tard, en estats o en imperis. Les religions que trobem al llarg de la història responen a necessitats socio-econòmiques i polítiques. En la mesura que aquestes evolucionen, evolucionen aquelles o se’n creen de noves, quan les anteriors s’han fet inservibles o insuficients. Les religions estan en funció de les societats i no a l’inrevés. Amb una excepció: quan les religions generen una classe sacerdotal o eclesiàstica que assoleix poder, aleshores és la religió qui organitza la societat o està al servei del poder, tot contribuint a organitzar-la. Però ella també sol evolucionar.

Entre els segles XIè i VIè abans de la nostra era, els problemes creats per les noves condicions econòmiques, gran augment de la població, escassesa d’aliments, pobresa, misèria i guerres cruels, ocasionaren el sorgiment de noves religions, com el zoroastrisme, el jainisme, el budisme. La coincidència fonamental rau en la negació que les ofrenes alimentàries (sacrificis d’homes o animals) serviren per a guanyar el favor dels déus. Centren la religió en una forma de vida: bones obres (amor i bondat cara a les persones i, en general, als éssers vius), pau. La reeixida humana ja no estarà en la riquesa i les victòries bèl·liques, sinó en les victòries sobre sí mateix, en l’autodomini, tot suportant la pobresa i el sofriment. El Zoroastrisme, no obstant, predica també el premi post mortem, en una altra vida.

Cal oferir l'altra galta

Sis-cents anys desprès, hom troba Jesús a Palestina. Com els anteriors, predica el bon comportament, l’amor als altres, l’autodomini, la pau, la pobresa i el sofriment, mitjans òptims per a ser perfecte i aconseguir l’èxit en l’altra vida. Els seus successors practicaren aquesta doctrina fins al segle IV, en 313, quan, renunciant al pacifisme d’amor a l’enemic i d’oferir l’altra galta en resposta a la bufetada rebuda, ajudaren l’emperador Constantí en la guerra civil contra un rival. Des d’aleshores assoliren càrrecs públics, prohibiren totes les altres religions i feren les guerres que calia fer. De tal manera que àdhuc assassinaren cruelment una filòsofa no cristiana, Hipatia. Ara els cristians, o són rics o són amics dels rics o els admiren; o tenen el poder o són amics dels poderosos o els admiren. Si alguns fan el vot de pobresa, viuen dins d’ordes religioses que no són pobres i garanteixen el manteniment bàsic dels seus membres durant el temps que hi romanen. Als rics es basta amb ser pobres d’esperit.

Avui, l'amor cristià o caritat, es redueix, socialment parlant, a la beneficència o pràctica de l’almoina. La caritat no es preocupa de canviar la societat dividida en rics i pobres, en explotadors i explotats, sinó que, sense suprimir els pobres, sols es preocupa de subvenir a llurs necessitats com un do graciós no degut. Per a alguns cristians, fins i tot, podria dir-se que necessiten els pobres per a, tot practicant la caritat, tenir més fàcil accés al premi celestial.

L'empresari omnipotent

Per això és comprensible la pràctica identificació dels catòlics, sector bisbes, amb el PP i el neoliberalisme de l’1%, amb el decret de la reforma laboral, el qual considera el treball i la seua retribució com una almoina que dóna l’empresari i que no respon a cap dret del treballador. Més cristià no pot ser. Els empresaris practiquen la caritat i els treballadors tenen ocasió de sofrir per l’amor de déu. Els éssers humans som fets a imatge de déu, però l’autèntica imatge de déu és l’empresari, que premia i castiga els treballadors: a uns els dóna treball; a altres els acomiada o els rebaixa el sou. L’únic intent de convertir la caritat catòlica en alguna cosa més que almoina (és a dir, en dret social i polític), va ser la teologia de l’alliberament, ràpidament silenciada i exterminada.

Masaccio

Treballadors acomiadats