La mala fe

Personatge, de Tàpies

La realitat se'ns escapa o ens menja

Ordinàriament, per no dir sempre, la realitat se’ns escapa. Tenim davant de la nostra mirada una pantalla que se’ns presenta com la realitat i no és més que la seua deformació, sovint agradable, però sempre mentidera. Sabem del que passa fora, un cop filtrat i transformat per la pantalla del televisor o pel que ens conten. I si passa davant nostre tampoc ho veiem com és en realitat. Ho modifiquem amb la imaginació, arrossegats pel costum, per experiències anteriors o per la creença. Quan veiem el cel estelat, ens envaïx el sentiment d’allò sublim (en paraules de Kant). No veiem el cel en sí, ni tampoc solem imaginar l’horror que suposa les milions d’explosions atòmiques simultànies i successives, que són el constitutiu de cada estrella. L’aparença d’una nit serena modifica com una pantalla la realitat que hi ha darrere. Una cosa semblant ens passa respecte a la societat que ens envolta. Un dia ens assabentem que les serioses, responsables, treballadores i piadoses autoritats valencianes no són més que bandarres, lladres, poca-vergonya, vanitosos comediants irresponsables i mentiders. Però la cosa és més greu quan ens assabentem que nosaltres som igual, que vivim una comèdia com si fóra realitat, tenim la mala fe, com deia Sartre, de pensar que som persones serioses, honestes i lliures, arrossegades per les circumstàncies a elegir els polítics lladres i farsants. Aquesta és la mala fe: amagar-nos que som lliures tot fugint de la responsabilitat. Ens auto-enganyem d’una manera fosca en quant fingim haver sigut arrossegats per les circumstàncies o simulem  actuar honesta i desinteressadament. A vegades ens tranquil·litzem fent-nos creure que tots són iguals de lladres i de cínics. D’aquesta manera contribuïm a la mala fe social, a la comèdia que tots desenvolupem perquè no ens agrada la realitat que som, “un joc en el qual tothom es menteix i menteix als altres tot sabent que aquests es menteixen…” (Pierre Bourdieu).

Foll, de Tàpies

Podem trobar referències al problema en la història literària i en la cinematogràfica. En citaré dues: El gran teatro del mundo (Calderón de la Barca) i Johnny Guitar (film de Nicolas Ray).

Deixem a banda Calderón, per problemes d'espai, i considerem Johnny Guitar. En aquesta obra la mala fe casi no es veu, sembla conscient, però és més subtil del que aparenta. Llegiu el diàleg següent i ho comprendreu:

Johnny, en tornar desprès d’una llarga absència, troba Vienna, la seua antiga promesa:

JOHNNY: Menteix-me. Digues-me que m’has esperat tots aquests anys.

VIENNA: T’he esperat tots aquests anys.

JOHNNY: Digues-me que hauries mort, si jo no haguera tornat.

VIENNA: Hauria mort, si tu no hagueres tornat.

JOHNNY: Digues-me que m’estimes encara com jo t’estime.

VIENNA: T’estime encara com tu m’estimes.

JOHNNY: Gràcies. Moltes gràcies.

Els dos juguen una comèdia irònica que reflexa un fracàs, el dolor del qual no volen manifestar. És una comèdia irònica i trista. Johnny sembla voler oir les paraules que fingeix desitjar, però li les demana com un retret per la seua infidelitat, la d'ella. Es menteix i no es menteix: es menteix a mitges. Els espectadors suposem que la resposta de Vienna no és sincera, que li diu a Johnny allò que ella pensa que ell desitja en fingir teatralment que encara l’estima desprès de tants anys de voluntària absència. Els dos saben o sospiten que l'amor s'ha acabat, i mostren una actitud de fracàs irremeiable, molt pròxim al cinisme, del qual se senten i no se senten responsables, però es mostren venjatius. En tot cas, ho lamenten d'amagatotis. A més hi ha la gelosia entremig.

La realitat del poble elector és tant o més complexa. Però el que acabe de dir n’és un esquema que pot servir per a comprendre alguna cosa del que passa fora i dins de nosaltres. Per exemple, com és possible que hom haja elegit per majoria absoluta el partit d’un subjecte que, desprès de ser declarat innocent d’haver devastat el país valencià (com tots veuríem si no tinguérem mala fe), li ha fet l’ullet a déu i al tribunal? I com és possible que, damunt, la justícia haja condemnat (a Madrid) el jutge que intentà jutjar els responsables (Gürtel i polítics vinculats) de tal devastació? La mala fe la tenim tots els que encara creiem que vivim en un estat de dret siga Espanya, Europa, EUA o la figa mandanga. Els que no tenen mala fe, sinó mala llet en aquest cas, són els jutges, els polítics i els financers que els manen, els quals saben el que fan en el cas Gürtel (hi ha identitat entre jutges i lladres) i en el cas Memòria Històrica (la Falange i els jutges són la mateixa cosa): avarícia irrefrenable, franquisme untouchable, franquisme in aeternum. L’Església, també, ja que perillen els ingressos i els clients, si hom furga en la memòria històrica: s’hi trobarà una croada i quaranta anys de nacional-catolicisme. That is the question.

Per a acabar, una cita més: Jean Paul Sartre ens diu en "Les Mouches": "El secret dels déus és que l'home és lliure" (no els mercats, els diners, el poder, els jutges, sinó l'ésser humà). Un secret ben guardat, gràcies a la mala fe, tan pròpia de l'espècie. 

I ara, una confessió: Per a mí València i Espanya estan representades en el quadre de Tàpies: Porta metàl·lica i violí. 1956: una porta vella rovellada i un violí al damunt, amb el qual es menteix a sí mateixa creient que és pura i espiritual.