De l'anècdota a la categoria

L'escenari del pecat

        La gran gelada que va afectar a Oliva, no sé si el 55 o el 56, va rebaixar, fins a límits impensables, la producció de cítrics aquest any i els següents, ja que va danyar els arbres. Les fulles varen caure com fulles caduques d’arbres caducifolis. Gran part del camp d’Oliva oferia un espectacle desolat amb els tarongers nus i secs com no s’havia vist mai. La verdor havia desaparegut. Com que aleshores la taronja era la principal, si no l’única, font d’ingresos dels olivans, la crisi va ser profunda, tant per als productors, com per als comerciants exportadors, els botiguers, els revenedors del mercat municipal, i, sobre tot, per als jornalers.

        Miraves els carrers silenciosos, poc transitats, i notaves la crisi econòmica convertida en una depressió psicològica amb dimensions socials. Oliva havia esdevingut una població moixa, trista, taciturna.

        L’església local va aprofitar l’avinentesa per a intentar encarrilar els costums i la moralitat del poble pel camí correcte, no massa trepitjat recentment, al seu parer. En efecte, les darreres festes havien estat ocasió per a muntar un parador de lona en una prolongació del passeig. Parador fet a imitació dels habituals a les falles de València, o potser un d’aquests, manllevat a aquells fallers. En aquest parador es va tocar música, es va beure i es va ballar. És a dir, des del punt de vista eclesiàstic, es van fer coses prohibides per la llei de Déu, se l’hi va ofendre: s’hi van fer pecats.

Ballant i fent pecats

        El capellà rector de la parròquia corresponent va considerar la gelada un càstig merescut per les immoralitats practicades al parador. Perquè, deia, quan els fidels ofenen Déu, aquest s’irrita i castiga els pecadors per tal que es penedisquen i tornen al bon camí. Però en aquesta ocasió va ser tot el poble  d’Oliva el castigat. Com sempre, pagaren justos per pecadors. I no tot el poble d’Oliva va tornar al bon camí.

        Amb ocasió i sense ella, insistien els predicadors en la necessitat de desagreujar Déu, perquè és bo, perquè ens vol, perquè ha sofert suplici i mort per nosaltres i perquè la seua còlera és temible: ens pot fer molt de mal. Reiteraven que calia aplacar-lo a fi que ens poguera mirar amb bons ulls i ens ajudara en els problemes futurs que ens sobrevinguessen.

        Atemorits, els fidels varen obeir per una barreja confusa d'amor, temor de Déu i temor al futur i per a, damunt, aconseguir beneficis: recompenses econòmiques, de salut i pau familiar als bons comportaments. Varen ofrenar sacrificis a Déu, al castigador, a aquell que els havia fet tant de mal, per aplacar-lo. Li varen ofrenar la renúncia al ball i als pecats de la carn, a la beguda; van prometre assistir a la missa, combregar, resar el rosari; assistir als oficis i als cants religiosos, participar en les processons, etc. Així, doncs, van reaccionar besant la ma del que els havia maltractat brutalment. No era estrany oir sovint: si no et portes bé, Déu et castigarà. O: segueix el bon camí i tot t'anirà bé (el premi podia ser un bon matrimoni, fills ben encaminats, salut, èxit en la carrera o en les mampreses econòmiques, etc. i, també, una mort en gràcia de Déu que ens catapultara directament al cel). O: Respecta el diumenge i festes de guardar; no treballes eixos dies, que no et faràs pobre per això. Al contrari. I posaven l’exemple del llaurador que treballava com un negre (era l’expressió d’aleshores), fins i tot els dies del Senyor. En lloc de progressar econòmicament, tot li eixia mal al pobre llaurador (sequera, pedregades, inundacions, lladres, etc.), de tal manera que en poc de temps va quedar en la misèria.

Arruïnat per treballar en diumenge

        Aquest, que és un comportament religiós, el trobem igualment en les relacions humanes no religioses. És un model que regula una categoria de comportaments laics. No enfrontar-se a aquell que ens ha fet mal, si té poder de fer-nos-en més. I en el cas que necessitem algun favor que ens puga fer, damunt el tractarem amablement, li lleparem la ma. Esquemes d’aquest comportament el trobem, també i sobre tot, en les relacions polítiques (elegim el poderós que ens amenaça, per aplacar-lo i arrimar-nos a la seua ombra), en les econòmiques i en les relacions de treball amb els superiors (fes-te de voler). Corria entre la gent del negoci un llibre de Dale Carnegie titulat: "Cómo ganar amigos e influir sobre las personas", on ensenyava a triomfar en el comerç mitjançant l'afalac.

        Per aquella època el rector de la parròquia d’un poblet de la Marina, li va pegar per vendre trossets de cel als feligresos i a altres devots i devotes. Pagaven una quantitat i tenien un tros de cel en propietat. Garantia de salvació, tingueren el comportament que tingueren? No ho sé. No crec que, en cas d’anar a l’infern, continuaren essent propietaris d’una parcel·la celestial (en aquest cas, n'hi hauria compra-venda entre salvats i condemnats?). Però el que dic és el que diuen que va passar, fins que la jerarquia desautoritzà el rector o interpretà piadosament la compra com una almoina a la parròquia. No deixa d’aletejar al voltant del meu cap la suposició que un feligrès ric comprara multitud de fanecades de cel i que, al final, hi entrara: seria ric en la terra i ric en el cel (la divisió de classes, també allà dalt?).

Fruint la propietat privada d'un trosset de cel

        Aquesta pauta de comportament, la del rector venedor i la del feligrès comprador, tampoc és exclusiva de la religió. El comerciant vol incrementar els seus ingressos i envolta de publicitat la mercaderia, sense preocupar-se massa de la veritat d’allò que promet. Suborna, engalipa, afalaga, enganya. El comprador es deixa encisar per la publicitat i les seues promeses, perquè el que desitja en secret és que l'il·lusionen i assolir allò que vol per camins fàcils, encara que siguen sospitosos.

        Moltes vegades comprar és deixar-nos subornar. La intenció secreta del venedor, com la del comprador sol ésser tèrbola i poc honesta. Comprem alguna cosa o ens fan algun servei tècnic i preferim pagar sense IVA. Si ens assabentem que algú ven a bon preu material robat o d’origen sospitós, ens apressem a comprar-lo, si ens abellix. I quan sospitem que l’Administració va a posar-se rigorosa i intransigent amb aquestes irregularitats, ens sentim atacats en la nostra llibertat. Necessitem una Administració laxa, que faça els ulls grossos; també, per altra banda, sentir-nos per damunt de la llei, sentir-nos únics, privilegiats, com ho eren els antics aristòcrates amb els seus privilegis. Considerem llibertat poder incomplir les lleis o que no n'hi hagen. Per això votem als que són com nosaltres o que poden afavorir-nos. No sempre ho pensem així clarament, però el motor que ens mou és aquest amb una clara o una fosca consciència.

Rerefons dels comportaments religiosos i laics