Ofrenes a l’altar del poder

        Cavaco Silva, el candidat de la dreta anomenada partit socialdemòcrata, ha guanyat en Portugal les eleccions a president de la república, segurament perquè els electors saben que els mercats són de dretes, igual que el candidat. Votant a un home de dretes tenen assegurada la benevolència dels mercats.

        Malgrat les abstencions, el triomf és clar, perquè gran part dels abstinguts sabien per les enquestes qui seria el  guanyador, i no van votar en contra.

         Cavaco representa el poder, el poder econòmic, per la seua ideologia dretana, neoliberal, i pels seus negocis, no massa clars i no massa nets, segons el parer d’adversaris polítics. Avui en dia (jo m’atreviria a dir: sempre) els negocis foscs i amb certa brutícia que els fa rendibles, són admirats (els negocis i els negociants, és clar). I la humanitat ha sigut sempre devota del poder dels diners.

         El poder ha sigut, des de temps immemorials, posat als altars. L’home, l’estirp  o el grup poderós, ha sigut considerat déu, o diví, o emparentat amb els deus, o especialment afavorit per ells, o bé el seu representant. A més a més, tots aquells i aquelles que estan als altars tenen (o hom creu que tenen) alguna classe de poder.

Ofrena als deus maies (Marín)

        El poder atrau, es respectat i fa por. Davant d’ell se sent temor i tremolor. Tots hem vist en pel·lícules el comportament de fidels d’una religió, súbdits de poders absoluts, esclaus davant dels seus senyors, etc. S’agenollen amb el cap tocant terra, es tomben ajaguts sobre el ventre amb la cara aixafada en terra, s’agenollen a l’estil que ens és familiar, surten del saló sense donar mai el dos al poder tot fent inclinacions cerimonioses, etc. És, també, conegut el fet que, quan els poders (deus, déu, esperits malignes, etc.) han actuat causant maleses als humans, en raó dels càstigs o per gust, els humans manifesten, més ostensiblement encara, la seua devoció, amb ofrenes, sacrificis, alabances, etc., per a tenir-los propicis, congraciar-se amb ells, fer-se’ls amics i participar del seu poder. Per això, és fàcil pensar que l’elecció de Cavaco funciona com una ofrena als mercats per a desagreujar-los i tenir-los propicis, desprès de la campanya d’amenaces amb què els han obsequiat recentment. La mateixa cosa podem pensar sobre l’epidèmia de reformes a l’estat espanyol.

Kali, deesa de l'horror i de la mort

        Aquest sentiment davant del poder, absolut o participat amb major o menor grau, és i ha sigut prou comú en la humanitat. Tan comú és i ha sigut, que podria raure (no ho sé) en algun tret fonamental de l’evolució.  Ara trobem l’esmentat sentiment en el cas dels mercats financers, en el cas de Putin, de Berlusconi, del Papa o, fins i tot, de Camps, del PP i dels de la Gürtel. És el que passa quan hom elegeix, en eleccions político-democràtiques, algun dels poders establerts al país de què es tracte (Republicans-demòcrates a USA; dreta-partit socialista a França; Berlusconi-oposició a Itàlia; PP-PSOE a Espanya). Per a que hom vote un altre partit fora o al marge dels partits estàndards que participen del poder convencional, és necessari que la població siga creadora, perda la por, vulga instaurar un altre poder (el de tots), somoure els ciments del sistema. És, aleshores, la veritable democràcia la que comença a traure el cap.

        Es possible, no obstant, que qui traga el cap siga la serp nazi-feixista. Però aleshores no es tractaria de la població creadora que vol instaurar un nou poder, com a Tunísia i Egipte, sinó la poruga, que vol fortificar el poder convencional, capitalista i neoliberal.

        Col·lectivament els espanyols han sigut casi sempre poc creadors, immobilistes (“facella y no enmendalla”), inclinats al favoritisme, parcials i insolidaris (“quien a buen árbol se arrima...”, “amigo de sus amigos...”) i submisos al poder. Cada volta que la creativitat socio-política hi ha volgut traure el cap, hom l’ha decapitada tot seguit. Recordeu la Constitució de 1812? Decapitada dos anys desprès, va ressuscitar al Trienio liberal de 1820 i decapitada el 1823. Amb el Sexenio democrático (durant el qual, 1868-74, s'elaborà una nova constitució en 1869 i tingué lloc la primera república en 1873), tornà a reviscolar la creativitat popular, prompte decapitada (1874), fins que el 1931, al segle XX, tornara a traure el cap amb la segona República. A aquesta, més potent, la mataren amb una guerra. El que va quedar d’ella va esser raptat per Plutó i confinat a les tenebres de l’Hades durant quaranta anys de captiveri, desprès dels quals no ha aconseguit aixecar-se i traure el cap (va tenir que morir el dictador al llit i instaurar-se el canvi amb ministres franquistes). I així continuem. La democràcia era açò. Sembla que aquí estem contents i bé: ens trobem a gust amb Plutó. Mai, però, que hi haja un petit intent de creativitat, surt Plutó i la torna a raptar. Per això, a l’Estat espanyol fa temps que no tenim primavera ni estiu (contra el que Ovidi ens narra al mite).

Gabriel Alonso, El rapte de Prosèrpina (2006)
Aiguafort de la sèrie: "Los Rubens de Madrid".
http://gabrielalonso.wordpress.com/