Els internautes i la llei Sinde

        La Llei Sinde i el rebombori que s’ha armat al voltant m’han portat a fer-me algunes preguntes.

        

        Per què hi ha tants internautes obsessionats amb el dret de descarregar-se, lliurement i gratuïta, música, films, llibres, etc., de manera que consideren aquesta exigència com una batalla important per a la llibertat d’expressió i d’informació? Confesse la meua ignorància en aquest tema. Per això segurament no comprenc per què és tan importat la llibertat i gratuïtat de descàrrega i no ho és la gratuïtat d’accés a Internet, ja que, al cap i a la fi, la llibertat de descàrrega és la llibertat i gratuïtat que gaudeix un grup tancat: el d’aquells i aquelles que han pogut pagar la bolleta d’entrada: ADSL i ordinador propi o emprat, la porta d’entrada al club. Només els socis s’hi poden descarregar lliurement i gratuïta totes les creacions culturals que hi estiguen a l’abast. Així, doncs, una gran part de la població n’està exclosa. Per això, crec que tan important com poder fer descàrregues lliurement i gratuïta seria poder accedir a Internet lliurement, també, i gratuïta. Al capdavall, els internautes paguen per tenir descàrregues gratuïtes. Per què no demanaran, també, la gratuïtat de l'ADSL?

        Tampoc comprenc massa la importància que aquests internautes donen a la llibertat de la seua navegació, quan per a viure són més necessàries altres coses, com el menjar, el vestir, la vivenda, l’educació, la salud. Em pregunte, doncs, per què no demanen o, millor, exigeixen la gratuïtat de totes aquestes coses.

        En quant a la llei, em crida l’atenció quan preocupats estan els governs per garantir els ingressos de les grans empreses que mercantilitzen els productes culturals amb inversions considerables.

        A més a més, estimaria justificada la defensa de l’inalienable dret dels autors a la compensació econòmica que els correspon per les seues creacions, si també els estats es preocuparen del dret que tenen, per exemple, els agricultors a percebre la compensació adequada pels fruits que produeixen. Ja que sols els apleguen (quan els apleguen, que no és sovint) les molles que deixen caure els intermediaris. No són, per ventura, més comprensibles els drets que valen per a tots, sense privilegis, que aquells que sols valen per a uns quants?

        Per què uns no poden menjar o dormir a cobert, escalfar-se a l’hivern, accedir a l’educació, ser atesos quan estan malalts, mentre que altres han de tenir el dret sagrat d’abaixar-se les bagatel·les de què s’encapritxen, sense cap servitud econòmica?

        Per què uns han de tenir dret a cobrar pel que fan i altres no?

        És evident, doncs, que tant la llei Sinde com les exigències dels internautes poden plantejar alguns problemes.

        Per altra banda, se m’hi acut que si les pel·lícules, la música o els llibres no reben una compensació econòmica suficient, deixaran de fer-se. Només es faran pel·lícules i llibres (la música podrà escapar a aquesta maledicció, pel que fa a les actuacions en directe) publicitaris i/o conformadors d’una incultura rústega i conformista al servei del poder econòmic de qui les faça, empreses o partits, que seran els Mecenes del futur, amb mentalitat de màrketing neocapitalista. També podríem citar aquí l’agricultura: si no rep la compensació econòmica corresponent a la inversió, serà abandonada, dependrem de tercers països i un dia haurem de fer una guerra per a assegurar-nos-en el subministrament, com ha passat i passa amb el petroli i el gas.

        Hi ha una possible objecció: que el progrés sacrifica moltes coses particulars, però beneficia el comú de la humanitat, com la impremta, la màquina de teixir, el cotxe d’explosió, etc. Uns perden i altres guanyen, el món, però, no s’atura. A la qual cosa jo contraobjectaria que en aquests i altres casos no s’ha interromput el servei a la comunitat amb llibres, teixits, transports, etc, ans s’ha incrementat. Ara, en canvi, perillaria la bona música, el cine de qualitat, els llibres que mostren el món d’una altra manera, perquè llurs creadors podria ser que no els feren, ja que possiblement haurien de dedicar-se a altres activitats per a poder viure.

 

        A més a més, si s’aprova una llei que permeta al govern de torn tancar webs per via administrativa, la llibertat d’expressió i d’informació estarà en perill, com ho està a la Xina o a l’Iran.

        Davant de tants problemes, una possible solució seria no prohibir res, deixar-ho tot gratis; encarregar-se, a canvi, l’Estat, l’Estat democràtic, de subvencionar-ho tot: Internet, pel·lícules, llibres, música, agricultura, productes industrials, electricitat, gas, etc. Solució aquesta que no agradaria, em sembla, a cap dels protagonistes (empreses, autors, internautes), llevat dels agricultors, car aquests, tocats de l’ala, ja no compten (per més que, si comptaren, tampoc l’acceptarien). I doncs?

Tot? O només alguna cosa?