Quo vadis Europa?

El rapte d'Europa (oli de Gabriel Alonso, 2009)
Ja des del principi Europa es va deixar seduir

        A la pel·lícula Film socialisme, actualment projectada en algunes (poques) sales, Jean Luc Godard, el famós cineasta de la Nouvelle Vague, original i avantguardista, ens parla de moltes maneres i de moltes coses amb un estil trencador, com era d’esperar. No tot, per tant, resulta comprensible al primer cop d’ull.

        El que dic a continuació són reflexions suggerides per la pel·lícula, sense pretendre ser-li fidels. La riquesa de suggeriments és una de les seues virtuts.

        L’aigua és de tots, ens diu una veu en off, i hom acompanya les paraules amb llargs plànols de l’aigua mediterrània (Mare Nostrum) vista des d’un vaixell, creuer amb turistes benestants, poderosos alguns, ociosos tots i frívols. La mar és de tots, però la creuen turistes sobre un vaixell de propietat privada. És de tots, però els estats que estan a la vora, banyats per les seues aigües, no ho consideren així. Un número sobreimprès damunt la mar ens recorda l’any 1948, sense dir-nos que va ser l’any de la proclamació del nou estat d’Israel i el principi de l’inacabable conflicte d’Orient Mitjà. Partint d’un espai reduït, Israel està prop ja d’aconseguir el domini de tota Palestina. I no ho ha fet com els hebreus  bíblics tombant les muralles de Jericó amb concerts musicals.

        L’aigua mediterrània són moltes aigües, aigües que tenen els seus propietaris: unes d’Israel, altres d’Egipte, Líbia, Tunísia, Espanya, França, Itàlia, etc. Una aigua que voldríem una i de tots, però que és plural, dividida i conflictiva.

        Més avant ens mostra l’escalinata on va tenir lloc la massacre cosaca de l’innocent poble rus, escenificada per Eisenstein al film El cuirassat Potemkin. Ens fa pensar en les il·lusions i esperances de la revolució, interrompudes al llarg del seu desenvolupament.

        Tot el film està pensat en termes d’interrupció, d’inacabament. Hi trobem locucions, expressions (la gent parla), però casi mai no hi ha interlocucions, no hi ha respostes. La gent no dialoga. El film sencer discorre de manera discontínua, mitjançant  una espècie d’interrupcions. I, a més, descriu un món també interromput: esperances truncades, il·lusions esvanides. Una Rússia, per exemple, que ni amb la revolució comunista, ni amb la implosió d’aquesta i l’accés a l’admirat neocapitalisme, ha aplegat encara a ser feliç.

        Europa, dins de la qual situem la península amb els pobles que l’habiten, ha sofert desgràcies innumerables durant el segle passat, de les quals sembla que no ha sabut traure més rèdit que la corrupció (evident per tot arreu) i una llibertat avergonyida i sense orgull, humiliada voluntàriament  per l’addicció als diners i als seus poderosos amos, tant pels rics com per bona quantitat de pobres (penseu en quina importància donen els electors d’aquest país a la delinqüència dels seus preferits quan responen a les enquestes). Vivim en un món lliberal (o neo-liberal). La paraula llibertat és com el sol que il·lumina la nostra política, la nostra vida social i la nostra vida econòmica. Però no passa de ser un sol virtual, un sol aparent i enganyós.

        La llibertat és humiliant quan l’exercim per a sotmetre’ns als mercats; quan elegim als polítics corruptes, perquè els nostres negocis i compromisos, o pors, ens ho exigeixen; quan preferim les dictadures de la costa mediterrània africana (per exemple, Tunísia, la benvolguda del FMI) a llur democràcia possible; quan fem allò que no voldríem, perquè no tenim altre remei; quan les nostres opcions vénen dictades per condicions econòmiques que no hem sigut capaços de modificar (o, simplement, no hem pogut).

          Preferim el mal al bé. Som lliurement humiliats, envilits, sotmesos. Aquest és el món en què estem vivint, que no gosem canviar, i d’on tenim por de sortir.

        El món (o Europa), com la forma de la pel·lícula i com el que aquesta diu (talls, interrupcions, manca de respostes i de diàleg), és una cosa pareguda al coitus interruptus. Ja, de menut, sentia jo sovint la frase: no et faces il·lusions que t’eixiran ca…ons.

        Així, doncs, la fracassada revolució russa i la desgraciada implantació posterior del capitalisme; l’esperançador triomf europeu sobre el nazisme amb la desil·lusionada democràcia subsegüent; l’Estat d’Israel i el conflicte interminable; les benvolgudes dictadures de la mediterrània (la Tunísia, per exemple, fins ahir acaronada pel neocapitalista Fons Monetari Internacional, del qual és director general el socialista millor situat davant de les properes eleccions franceses, Dominique Strauss-Kahn; Egipte, Algèria, Marroc); el PSOE, practicant una política de fre i marxa enrere flagrant respecte al seu ideari (per imposició dels mercats o per convicció?); els diaris, obligats a fer publicitat de la prostitució-explotació de persones per a poder subsistir; Felipe Gonzàlez, conseller de Gas Natural, desprès d’haver privatitzat aquesta empresa (en benefici propi?); l’ex Canceller socialdemòcrata Schröder, president del Consell d’administració d’una filial de Gazprom, conseller de la petroliera TNK-BP, etc. (cobrament ajornat?) Tony Blair, negociant que s’enriquix vertiginosament, gràcies a la seua condició d’ex Premier socialista del RU (treballava pel bé comú o per l’augment del seu peculi?); etc., etc. Tot açò i molt més suposa innumerables coiti interrupti  (arrancades de rossí, aturades de burro i marxa enrere), corrupcions i llibertats humiliades.

        Dels polítics de dreta i el seu accés a càrrecs ben remunerats d’empreses poderoses no cal dir res, perquè aquest és el seu destí. En la seua natura està el benefici privat per damunt de tot.

        Així que, amiga i amic, és hora de llançar la pregunta: Quo vadis, Europa?

Aquest és el mal d'Europa: preferir el tenir a l'ésser