Pensaments: Danys col·laterals

La contemplació d’un bell paisatge humà, de primer antuvi, m’ompli el cor de plaer estètic. Posem que siga un semicercle d’agradables edificis enmarcant la blavor marina d’una badia; o bé un conjunt d’edificis d’època que invita a somiar; o, fins i tot, el bell jardí estèticament organitzat per l’experta ma d’un artista, al fons del qual hi ha edificat un conjunt d’avantguarda. En qualsevol, cas la visió de l’espectacle és com una llum que m’il·lumina interiorment i m’ompli d’una pau serena, expansiva, eufòrica.

Tot seguit, però, en imaginar les persones que hi viuen, passegen, es desplacen dins de cotxes, autobusos o tramvies, entren o surten dels edificis, dormen, mengen, cuinen, netegen, llegeixen, escriuen, veuen la televisió o la pantalla de l’ordenador; homes i dones, nens i nenes, joves i majors, no puc deixar de pensar que entre les que viuen alegres i felices n’hi ha moltes aclaparades pel sofriment.

Sofriment i dolor físic, o simplement psicològic no menys esglaiador. Dins de qualsevol comunitat humana hi ha moltes persones que sofreixen (càncers, bronquitis, tuberculosis, fractures òssies, discapacitats físiques o psíquiques, malalties terminals, etc.; robatoris, atracaments, violacions, maltractaments, assassinats, etc.) i persones dels seu voltant que sofreixen per vore-les sofrir.

És com si el possible dissenyador d’aquest món no hagués pogut garantir-ne l’esdevenidor i desenvolupament sense produir danys col·laterals, de la mateixa manera que l’ex president Bush i el seus col·laboradors, Blair i Aznar (així com, abans, Franco), en les seues guerres, fetes per garantir l'esdevenidor de llurs víctimes. És com si el gran dissenyador s’hi haguera inspirat en les guerres humanes de les societats desenvolupades.

En quan percep aquesta similitud se m’ofega el cor de dolor. Pense, tot seguit, que millor seria contemplar paisatges no humans, innocents i feliços.

Així doncs, passe a la contemplació de paisatges naturals construïts per vegetacions de totes classes: arbres, arbustos, plantes i herbes; configuracions del terreny, interessants i suggeridores, tan belles o més que els anteriors panorames. Però prompte caic i m’adone que aquests indrets són habitats per milions d’éssers que viuen, sofreixen i moren, de manera que uns viuen dels altres. Tot està sotmès a una batalla (a milers de batalles) d’uns contra d’altres, amb morts i ferits, uns viuen (aus rapinyaires i animals depredadors) perquè altres moren. Fins i tot, n’hi ha qui naixen destruint la vida d’altres, com aquelles larves inoculades al sí d’altres éssers, les quals, en un moment de la seua metamorfosi destrueixen aquests per a poder viure tot alimentant-se d’ells. O com aquelles formigues que segresten les larves d’altres formigues per a convertir-les en esclaves quan esdevinguen adultes.

Au rapinyaire

Un món insensible i cruel, com l’humà. Tots dissenyats, diuen, per un dissenyador tan paregut als humans Bush, Blair, Aznar i Franco (m’estalvie de citar-ne altres, ja que en són innombrables –entre els quals, Al Qaeda, per exemple, que mata en nom d’un altre dissenyador-).

Una altra

La mateixa Bíblia ens mostra nombrosos exemples, com l’aniquilació de dues ciutats, Sodoma i Gomorra, amb els seus habitants, sols perquè eren gais, segurament per corregir un error de disseny. O la destrucció de Jerusalem, l’any 72, castigada, perquè, diuen, alguns dels seus habitants havien contribuït a l’execució de Jesucrist.