Jo esperava, corregint imatges del poeta Ronsard, que envelliríem ensems i que, au soir, à la chandelle, cantaríem tu i jo el goig de la vida. No ha estat, però, possible. Hauré d’envellir tot sol i vagar perdut a soles entre la multitut del món.
Recordaré, no obstant, el dia que et vaig vore i em vas mirar. I que aleshores el sol va sortir de darrere dels núvols i va il·luminanr la platja i la mar. L’aigua estava quieta, com una bassa d’oli, tèbia i acollidora. L’arena m’acaronava la pell humida sota el calor amorós del sol. Jo somiava paisatges que anomenem d’ensomni. Viatjava per montanyes tranquil·les que m’enganxaven al misteri de la terra i em feien u amb ella, de manera que jo era sol i aigua i arena i terra i montanya. Aleshores podia descansar el meu esperit angoixat. Pasetjava de nit entre arbres, a vegades olivars, a vegades tarongers. I no sabia si eren tu, ells o jo; arbres silenciosos, pacifics i callats, soferts i resistents, tranquils.
I sempre et veia a tu: que eres a la vegada sol brillant, aigua quieta i tèbia, arena acaronadora i sol amorós. La meua vida va ser des d’aleshores el sol, la mar, l’arena, les montanyes, les oliveres i els tarongers. Perquè tu estaves sempre allí donant-me pau i acollint-me amorosa. Tu eres, i ets encara, el meu paradís, formosura tan antiga i tan nova.
1 comentari:
Gràcies per posar paraules als sentiments que d'una manera o altra compartim els que hem tingut la sort de mirar el mar i el cel amb els ulls de Carme, al seu costat.
Publica un comentari a l'entrada