Fins ara, he parlat de tu, Carmeta, des de mi, des del que tu m’has donat, des del que significaves per a mi. I, també, des de la teua presència absent en les coses i persones. En justícia, però, hauria de centrar-me en tu des de tu: inquirir el que tu ets, indagar qui has sigut durant la teua preciosa existència, què volies fer, quins projectes tenies, què necessitaves, què t’il·lusionava, què esperaves, què et feia feliç, què et posava trista, què et feia sofrir, què et commovia, t’emocionava i feia vibrar les tendres fibres del teu cor.
Ara em ve a la ment la incògnita del teu món particular. És ara que sofrisc per tu i solament per tu. Ara, quan mire els quadres que tenies penjats. Ara, quan veig les tasques mig acabades i sent el cor que havies posat en elles. Ara, quan recorde com desaves la roba, quins eren els vestits que t’agradaven, els llibres que llegies, els mobles que triaves, les reformes casolanes que projectaves, les cremes i perfums que usaves. Ara, quan recorde com sofries amb el sofriment dels altres, dels necessitats, dels captaires, dels malalts; com t’ocupaves, sofries i gaudies dels fills, dels nets, dels familiars, de les amistats, de mi…
Ara, quan et sent a tu en tu, no en mi, i sofresc amb un dolor inexpressable la interrupció cruel de la teua vida, ocell que, volant feliç ocupat a realitzar una vida a mig fer, amb un tret ha sigut esborrat i ha restat brutalment extingit.
Els projectes de futur, que omplien i desbordaven el teu cor, han sigut aniquilats per la ma cruel de la mort. Una mort, el record de la qual em rosega les entranyes.
Qui ets tu, amigueta meua, la meua xiqueta, el tresor del meu cor? Què volies, què desitjaves, què esperaves? Em turmenta pensar que no aplegaré mai a saber-ho del tot, perquè has desaparegut per sempre. Has caigut en la negror del no res. Ets tu qui em fa sofrir, no sols perquè jo m’he quedat sense tu, sinó, perquè tu, sobre tot, tu: tu, amigueta meua, tu ja no ets i has deixat de ser tu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada