Tot passa com si…

      

(http://universidaddesonora.blogspot.com)

       Les paraules vessen de sentit, cantava Raimon musicant l’Espriu. Ara, però, pareix que el sentit que vessen és un altre, que hom les ha buidat i omplert d’un sentit trampós, un contra-sentit.

        Tot passa com si la igualtat, la de sexes, la d’idees i creences, la d’oportunitats, l’econòmica, la de drets, la de llengües, la de nacionalitats, ara fóra considerada dictadura, i la desigualtat, democràcia. Com si les propietats estatals, essent del poble, el perjudicaren, i les privades, essent dels seus amos, el beneficiaren. Com si la destral feixista haguera culminat la seua labor: haguera tallat caps i idees, emocions ètiques i capacitats crítiques. Com si el poble, havent  après a llegir, no comprenguera el que llegeix. Com si, quan llegeix, només veguera euros, diga el que diga l’escrit, igual que aquell burro que no veia més que la safanòria penjada davant del nas. Com si per a ell (el poble) la democràcia fora dictadura i la dictadura, democràcia, és a dir: euros. I s’inclinara per on creu que n’hi han més: per la desigualtat.

        Tot passa com si ara la justícia tinguera els ulls desembenats, ulls per a vore solament el benefici dels seus: els rics i poderosos. Més encara: és com si hom haguera aconseguit que els ulls de la justícia foren els del poble, el qual absolguera els corruptes, els lladres que ens haurien espoliat la genuïna democràcia. Tot passa com si la justícia legal, en un moment de debilitat, aplicara correctament les lleis (quan aquestes casualment foren justes en el sentit tradicional del terme), i aleshores el poble, tot seguit, la corregira (absolent Fabra, Camps, la trama Gürtel, abans d’ésser condemnats). Perquè avui en dia la justícia seria la injustícia popular. Avui el poble seria el corrupte, el dictador, l’enemic del poble, Franco transfigurat en poble. El femer.

Llibertaaat…!

        També pareix que haja canviat el sentit de la paraula llibertat. És com si la llibertat ara fora poder fumar a tots els bars, cafeteries i restaurants, córrer per les carreteres a una velocitat superior a 110 Km. Com si la llibertat fora no conèixer el català, el basc i el gallec a les comunitats corresponents i per tot arreu. I, si fóra el cas, prohibir l’ensenyament d’aquestes llengües, tant com llur us públic i privat. És com si fóra llibertat, per exemple, prohibir la visió de TV3 a la Comunitat valenciana. I, també, no voler vore-la.

        No obstant, és com si aquest afany de prohibir sols s’aplicara de manera restringida, desigualment. No es prohibirien operacions econòmiques, foren les que foren. Per exemple, la desregulació dels mercats. Res que produïra diners als que ja en tenen no seria mai prohibit en benefici de tots. Així, doncs, per als que ja tenen diners en abundància, llibertat absoluta (ja que, quant més beneficis, més molletes de pa caurien de les seues taules per als treballadors). Es retallarien (prohibició) les pensions dels assalariats (llibertat per als amos), es retallarien els sous (llibertat per als empresaris i prohibició per als treballadors), es facilitaria l’acomiadament (llibertat d’acomiadament i prohibició de treballar), es retallarien les despeses públiques en educació (prohibida la igualtat d’oportunitats per als pobres), es retallarien les despeses públiques en el servei de salut (llibertat per als negocis del ram i prohibició per als pobres malalts), es retallarien les despeses pel benestar públic (no, evidentment les visites del Papa, ni la Fórmula 1, ni…, etc.).

Krazy

Com si els barrots fóren barrots de llibertat, perquè permetrien mirar a través d’ells

        Tot passa com si hagués Llibertat per a dir tot el que volen els amos de Canal 9 i censura per als espectadors. Llibertat de dir el que vulguen per als parlamentaris dominants a les Corts valencianes, inclosa la negativa permanent d’informar sobre el que reclamen els altres diputats, els que estan en minoria. Llibertat, llibertat, llibertat. Llibertat seria prohibir i prohibir seria llibertat.

        És com si un contra-sentit fluïra de les paraules llibertat, prohibició, justícia, democràcia, dictadura i altres. És com si els que prohibeixen en nom de la llibertat, els que actuen injustament en nom de la justícia, els que retallen la democràcia i s’aproximen gradualment a la dictadura en nom d’aquella, els que ens roben diners i propietats fent-nos creure que ens fan rics, en fi, els que no es cansen de dir mentides en nom de la veritat  acapararen cada dia més entusiasme i més vots. És com si molts dels entusiastes i votants absurdament cregueren, persuadits per les mentides, que els responsables de tot açò són els altres, sense parar esment en la diversitat d'aquests.

        Per això pense que tot passa com si un tuf entorpidor ens sufocara el pensament i l’emoció.

(biombohistorico.blogspot.com)

És com si necessitarem tapar-nos el nas per a pensar