Notes conjunturals a tecleig rabent

Wikileaks

        Wikileaks és la Bíblia actual que ens revela els misteris del Poder ocult que regeix el món. És considerada quasi satànica pels principis del Bé, la missió dels quals és evitar el coneixement (el saber sobre el bé i el mal). Vegeu el comportament social i polític de moltes persones oficialment bones: callen, oculten, no diuen, però criden rabiosament, insulten, amenacen;  són guiades, no pensen per sí mateixes. Els heretges, en canvi, que no accepten ésser guiats, han estat perseguits força temps. Tota la llibertat, per a la veritat oficial, que retalla i censura. Cap llibertat, per als lliures que diuen coses que no convenen. Qui vulga eixa mala llibertat haurà de sortir del paradís. Per això la Al Qaeda cristiano-occidental i la justícia neoliberal d’USA i adlàters (estranya justícia que es forja al subsol del Departament d’Estat) ja han condemnat Assange (esperem que no siga a la pena capital), el responsable de Wikilead.

El retrocés socio-polític

        Hi ha alguns que pensen que els poders ignots, ocults darrere del terme mercats, originaren la crisi intencionadament,  perquè necessitaven retallar els drets dels treballadors, augmentar l’àmbit d’empreses privades i disminuir dràsticament l’àmbit dels serveis públics. No podien fer-ho en una situació de benestar econòmic, per la negativa dels governs, atemorits davant el possible allau de vagues obreres i del possible ascens al poder de partits d’esquerres. En canvi, declarada la crisi, ha augmentat el predomini de la dreta, com va passar durant la crisi del 29; hom ha privatitzat fins allò impensable, i gran part dels treballadors han votat a favor dels partits que tenien al programa el retall dràstic dels seus drets. Han aconseguit pacíficament i a pler d’inmenses majories el que semblava impossible, o quasi.

        La crisi ha servit per a aconseguir dels ciutadans allò que hom no haguera aconseguit en situacions normals: lleis que els perjudiquen profundament i que els retrotrauen a èpoques tingudes per superades.

L’empresa privada

        L’empresa privada, no caldria dir-ho, actua, de primer antuvi, en benefici dels propietaris i, secundàriament, presta un servei, servei que el ciutadà ha de pagar de manera que el benefici privat quede garantit. Aquesta circumstància hauríem de tenir-la tots presents quan es privatitza un servei públic i recordar que en aquesta crisi l’Estat ha invertit gran quantitat d’euros en ajuda a l’empresa privada, i per tant al benefici privat, ja que sense benefici per als propietaris l’empresa no funciona. També cal recordar que el sistema capitalista està muntat sobre un principi, entre d’altres principis, es clar: que els beneficis de les empreses són propietat dels propietaris i que només hom ha de donar als treballadors allò que els sobra a aquells, una cosa pareguda a la historia del ric Epulón, el qual només donava als pobres les molles que queien dels seus àpats.

Vot nacionalista

          Els ciutadans nacionalistes catalans  voten nacionalisme neoliberal; els neoliberals (molta llibertat per als rics i poca per als pobres), neoliberalisme nacionalista; els xenòfobs, xenofòbia nacionalista neoliberal; els cristians, cristianisme nacionalista neoliberal xenòfob. Els amics de certes facilitats per a burlar la llei en assumptes econòmics votaran preferentment neoliberalisme, amb totes les implicacions que comporta el partit elegit.

        Cal esperar que a Espanya els nacionalistes espanyols voten nacionalisme neoliberal; els neoliberals, neoliberalisme nacionalista; els xenòfobs, xenofòbia nacionalista neoliberal; els cristians, cristianisme nacionalista neoliberal xenòfob. Els amics de certa llibertat per a burlar les lleis anticorrupció votaran, també, nacionalisme neoliberal, xenòfob i, suposadament, corrupte.

         La diferència entre els dos tipus d’electors  rau només en el nacionalisme: el català és defensiu de la seua llibertat, mentre que l’espanyol és expansiu i anticatalà, hegemònic, dominador o imperialista. Aquest agredix; aquell es defensa, reclama, exigix els seus drets. Mentre que el català es caracteritza pel seny, l'espanyol sembla que l'ignora. No hi ha diferència en els altres trets.