No està permés girar a l’esquerra

No n'hi haurà?

        

        Joan F. Mira escriu a El País 9/12/10, un breu article titulat: “Conservadors”. En cite un paràgraf:“ … ara és la dreta la que es presenta com innovadora i decidida a fer canvis imprescindibles i greus, i l’esquerra la que es mostra conservadora: conservadora de drets i d’avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si hi ha prou recursos per a pagar-los com si no. I quan no hi ha prou diners per a pagar, i l’esquerra governa, resulta que ha de fer allò que predica la dreta. Sensacional: em sembla que no havia passat mai”.

        Ben dit, pense jo, allò de: “la dreta es presenta”. Ja que una cosa és presentar-se i una altra és ésser realment. La dreta es presenta com innovadora. Però és realment innovadora? Jo diria que, efectivament, és innovadora, dins, però, d’un marc que no sobrepassa ni ha sobrepassat mai: el marc de la propietat privada inviolable, del benefici per damunt de tot i de la llibertat real dels que posseeixen bens econòmics; de la llibertat, però, només possible dels que no en tenen. Diguem, doncs, de moment, amb modèstia, que només es presenta innovadora, perquè ésser, ésser realment innovadora, és una cosa més problemàtica.

        L’esquerra, en canvi, diu en Joan F. Mira, es mostra conservadora. Ben dit, també. No diu que és, sinó que es mostra. Podria no ser-ho, com li passa a la dreta respecte a la innovació. “Es mostra conservadora de drets i avantatges”, diu. Si defensar la conservació d’uns drets adquirits és suficient per a qualificar una persona, grup o moviment polític, de conservador, no comprenc per què Joan F. Mira qualifica la dreta d’innovadora i no de conservadora, ja que la dreta també conserva, i molt. Conserva i defensa, entre altres drets adquirits, les seues propietats i, si més no, els drets humans en allò que la beneficien.  Així, doncs, tant la dreta com l’esquerra serien conservadores “de drets i d’avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no…”

        Suposant, doncs, que la dreta i l’esquerra són conservadores d’alguns drets adquirits, en què podríem dir que una o altra és innovadora?

        La dreta innovaria maneres de sortir de la crisi, amb la cura de no perdre res o de no perdre gaire, fins el punt d’aprofitar l’avinentesa per remoure els obstacles que ha tingut en el passat per causa dels treballadors i les propietats públiques. Per això, allò que innova es diuen reformes laborals, reformes de pensions, privatitzacions, etc. Innovacions totes aquestes que la beneficien a ella i perjudiquen a un gran sector del poble.

        L’esquerra voldria innovar en un sentit que no li deixen: que la dreta accepte guanyar menys per a remeiar la misèria dels treballadors. Això suposaria canviar el marc dins del qual es mou la dreta i obliga a moure’s l’esquerra. Això seria innovar de veritat. La dreta innova en el seu benefici, cosa que ha fet sempre: vol conservar el guany passe el que passe, caiga qui caiga, muira qui muira, com sempre. Tant una com l’altra cerquen el propi benefici, però el benefici de l’esquerra suposaria rompre el marc, sortir del sistema. Això seria innovar de debò.

        Afegix Mira que l’esquerra es tan conservadora que els “drets i avantatges, una vegada adquirits, els considera irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si hi ha prou recursos per a pagar-los com si no”. De la qual cosa lamente haver de discrepar, per dues raons. 1ª Perquè el progrés, pense, no es limita a l’economia en general. Tan importants com aquesta, o inclús més, caldria considerar els drets i les llibertats dels grups més febles. De manera que renunciar a certs drets no solament no hauria de considerar-se innovador, sinó conservador, reaccionari, en la mesura que el retall de drets d’uns, els febles, equivaldria a retrocedir, a recuperar, a conservar drets dels forts: els amos de sempre. No renunciar als drets humans adquirits em sembla, per tant, progressista i innovador. 2ª Perquè els recursos, pocs o molts, es poden aplicar o repartir de diverses maneres; no oblidem que, com es diu en castellà: “quien parte y reparte se queda con la mejor parte”  i que el poder de repartir sol tenir-lo el capital, la dreta.

        Respecte al que diu a continuació: “quan l’esquerra governa i no hi ha prou diners per a pagar, resulta que ha de fer allò que predica la dreta”, també m’agradaria afegir dues precisions. 1ª No és el mateix anomenar-se esquerra que ser esquerra, o, millor: no n’hi ha una, sinó diverses esquerres, si és que n’hi ha alguna. I 2ª El poder real està fora i per damunt dels governs del caire que siguen. És el poder del capital globalitzat, el poder dels mercats desregulats, sense llei. Me’ls imagine com els galls d’un galliner tancat. Ells són la llei i l’ordre desordenat, els que dicten les condicions econòmiques dins de les quals han de viure els països. Un govern qualsevol no té més remei que obeir-los, si no vol o no pot enfrontar-se al sistema sense un adequat suport de la població. És això el que fa l’esquerra, més nominal que real, quan els galls del galliner no l‘hi deixen altra opció i, a més a més, són aclamats per tot arreu. Ara per ara vivim sota la llei del més fort. És la marca del nostre temps? Estarem tots sotmesos a una seducció global? Per sempre? No seran els galls uns bruixots que ens han encisat a tots? Qui serà el desencisador que ens desencise?

Mai no hem pogut, però, desesperar...
Caldrà que diguem de seguida prou i gosem, indesinenters, de rompre, per fi, Espanya,
el galliner o el que siga.