Els polítics sota mínims

Parole, parole, parole, parole, parole...

        “Los políticos, bajo mínimos”, diu un titular de Público (19/12/10). I afegix: “Ya sea por una creciente sensación de impotencia para cambiar las cosas, o por la incapacidad de explicar lo que está pasando, estos ocupan la tercera posición en la clasificación del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), por detrás del paro y los problemas de índole económica”.

        Des de fa algun temps, determinats intel·lectuals han anat teoritzant sobre el poder, la política, l’economia i han acabat col·locant-los fora de l’abast dels governs estatals. Entre les obres on es tracten aquestes qüestions, recorde:

        a) “Empire” (Imperi), d’Antonio Negri i Michael Hart. Amb aquest terme designen una instància de poder mundial per damunt dels estats-nació, no circumscrit a ningú’n (s’hi esforcen a distingir-lo del terme imperialisme: domini d’un estat-nació sobre altres). No consideren aquest Imperi fet i acabat, sinó en procés de constitució: conformat, més o menys, per relacions d’interdependència mútua entre estats, corporacions multinacionals, Fondo Monetario Internacional, Banco Mundial, mercats, normes de comportament econòmic, etc., que exerceixen un poder supra nacional. 

        b) “En defensa de la intolerancia”, de Slavoj Zizek, on es parla de la “post-política” (vegeu l’entrada d’aquest blog del 12/2/10), perquè la política està, també, en mans d’instàncies superiors als governs. Per això, anomena post-política a allò que fan els governs i que nosaltres diem política: l’art de fer allò que és possible dins de l’indiscutible marc neo-liberal i global, mentre que la política autèntica seria, tot sortint d’aquest marc, l’art de fer realitat allò que ara sembla impossible.

        c) “Habrá siempre democracia?”, article d’Ignacio Sáchez-Cuenca, aparegut recentment a “El País”  (17/12/10), on aquest admet la possibilitat que un dia no n’hi haja, de democràcia. En el cos de l’argumentació podem llegir el següent paràgraf: “Los Gobiernos han de actuar dentro de los estrechos márgenes que les dejan (…) las agencias reguladoras y las instituciones supranacionales a las que deben obediencia. Y han de responder además a las presiones materiales de los mercados y los poderes económicos”.

        Per altra banda, la insistència de les notícies econòmiques a parlar-nos dels mercats com aquells poders econòmics que confien o desconfien de nosaltres, que ens condemnen o ens salven, unida al resultat de l’enquesta citada, em fa pensar que el fenomen percebut per aquests intel·lectuals, origen de les seues disquisicions teòriques, és possiblement el que ara copsen els electors: la ineficàcia del poder, la seua impotència. Fenomen que cadascú s’explica com pot. Uns, que si Zapatero, altres que si la corrupció, etc. No dic jo que aquestes i altres explicacions populars i/o periodístiques no desvelen algun aspecte del problema. Però llegint els autors que he citat, sembla que l’explicació fonamental ens remet fora dels estats.

        Per això, pense, si es vol incidir en la política, l’economia, l’educació, la cultura, és urgent que els ciutadans copsen la necessitat d’agrupar-se en organitzacions supranacionals (respectuoses de les diverses nacionalitats), de manera que, sortint de la caverna sense abandonar-la i col·locant-se fora des de dins, a l’altura de les instàncies que ens governen de debò, puguen decidir sobre elles democràticament. Si, per contra, romanem tancats en la caverna, dins del marc de les polítiques governamentals sense rompre’l, serem estèrils i passarem el temps malparlant d’uns polítics que estan dirigits des de fora per camins prèviament traçats.

        

        Cal actuar des de dins mirant a fora per a, tot modificant la realitat de fora, poder modificar també les aparences de dins.

La letàrgia dels ciutadans produeix monstres que ens xuclen la sang