Una lleona, a l’aguait d’una gasela distreta bevent al rierol, salta i l’atrapa. Ja és seua. La mossega a la gola i se l’emporta per als cadells. Qui o què hauria pogut impedir a la lleona obtenir la seua presa? La gasela, per exemple, si s'hi haguera mantingut alerta, veloç com és, s’haguera pogut esmunyir. En aquest cas la lleona no haguera pogut fer el que li apetia, li hauria mancat la llibertat. En la selva (o la sabana) no hi ha lleis, només hi ha poder. Un poder inestable, canviant. Qui pot fer alguna cosa que desitja, la fa. Eixa és la seua llibertat.
De la mateixa manera que l’animal a la selva fa el que vol, si pot, l’home en les societats humanes també fa el que vol, si pot. No pot fer tot el que vol, com el lleó quan se li esmuny la gasela, ni vol tot el que fa, com el cavall quan ha d’arrossegar un carro o la gasela quan és atrapada. No sempre és lliure, perquè no hi ha llibertat sense poder, ni en l’home ni en l’animal.
A diferència de la selva, en la societat humana hi ha lleis, lleis que prohibeixen i lleis que obliguen a fer determinades coses. La virtut que tenen aquestes lleis en el comportament dels individus o de les col·lectivitats depèn del lloc que ocupen uns i altres en les relacions de poder, perquè, com diu Michel Foucauld, més que poder el que hi ha són relacions de poder.
Hi ha moltes classes de poder i de la corresponent llibertat: els citats del lleó i la gasela (poder menjar i poder viure), el que s’estableix dins la família, l’ocasional de predominar en una reunió, en un debat, etc.; el poder canviant i divers dels polítics en la política, el judicial, l’acadèmic; l’econòmic i, dins d’aquest, el del patró sobre l’obrer, el d’unes empreses sobre altres, el de les grans corporacions multinacionals, i per fi, el del sistema econòmic mundial en què tots estem immersos. És conegut i, a la vegada, desconegut per tots. És el poder del capital global, dels mercats desregulats (sense lleis com en la selva), dels mercats financers, el poder de tots els de la cima i de ningú en concret. Una lluita contínua de tots contra tots, però tots defensant el sistema.
 |
| No hi ha llibertat sense poder |
També pertanyen al sistema i participen del poder en graus diferents els d’enmig i els que romanen al dessota, els més pobres, els acomiadats, els marginats, les víctimes (aquests, regulats per lleis). Les llibertats són tan diverses com els poders, i tan canviants. Uns són més lliures que altres, però no sempre. N’hi ha qui tenen molta llibertat perquè estan alts en la jerarquia del poder. N’hi ha, en canvi, qui quasi no en tenen o no en tenen gens, gens en absolut. Units, però, en podrien tindre.
No obstant, tots senten la necessitat del sistema per a subsistir. El tal sistema[1] és un modus operandi compulsiu, interioritzat per la gran majoria. Citem-ne alguns trets: la competitivitat (hem de ser competitius per a poder esdevenir lleó i no gasela), l’increment indefinit del guany (hem d’atrapar compulsivament cada vegada més gaseles), el creixement sense fi, l’avarícia, el desig de poder, l’afany de luxe, de prestigi, de notorietat, indefinidament. El poder, el guany per damunt de tot: per damunt de la consciència, de les lleis, de les vides dels altres (què és la corrupció, sinó llibertat: poder fer, la secreta nostàlgia de la selva?).
Aquest sistema és zelós de sí mateix i vol ser interioritzat per tots. Per això domina els mitjans, sedueix la intel·lectualitat, que esdevé catequista de la nova religió (Vargas Llosa), i marca els objectius al Saber. Té totes les aparences de pertànyer a l’essència natural de l’ésser humà (però açò no és més que el resultat d’una manipulació gegantina extraordinàriament reeixida). S’anomena liberal, però és tan coercitiu que domina ments, cors i voluntats com un dictador despersonalitzat, intern, un dictador que som tots i no som ningú en concret. Ens encisa com si fórem una gasela que morira satisfeta de ser menjada o aquell màrtir cristià, San Llorenç, que demanava, diuen, als botxins canviar-lo de postura sobre les graelles, perquè desitjava ser ben torrat per totes parts com un pollastre rostit, a fi de ser menjat més a gust. Alguns no tenen més que aquest poder i aquesta llibertat, però l’empren a gust.
 |
| Martiri de S. Llorens Luís Tristán Monestir de Guadalupe Cáceres |
No obstant, us assegure, el sistema pot canviar. Però, ai las!, depèn de la gent.
[1] El podríem imaginar com un àmbit, en el qual figuren un conjunt de punts units per línies. L’àmbit és dinàmic; els punts i les línies estan en constant canvi (les línies s’allarguen, s’acurten; els punts canvien de lloc: pugen, abaixen, van cap a la dreta, cap a l’esquerra. Quant més amunt, més poder). Els punts serien les persones; les línies, les relacions de poder; l'àmbit, el món humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada