El rescat dels miners a la mina xilena de S. José.

     Què bé, els miners salvats! És un gran motiu d’alegria. Evitar la mort és una cosa veritablement important, no n’hi ha altra més gran. Però si s’hagueren invertit una mínima part dels mitjans tècnics de què ara s’ha fet gala (afortunadament, no cap dubte), també s’hagueren salvat i, a més, no hagueren sofert les privacions, l’angoixa i la por amb les seqüeles que prompte apareixeran.

     Per contra, el president no haguera assolit la popularitat atesa; ni les religions, les manifestacions de pietat, precs, accions de gràcies, misses, càntics religiosos, etc.; ni els mass media, l’audiència assolida.

     Els miners han tingut sort, estan feliços i contents, mercè a la tècnica actual, a les despeses de l’Estat i als bons oficis del president Piñera. O, potser, han estat agraciats per déu en virtut de les oracions, les seues, les dels familiars i les dels eclesiàstics. I, també, perquè han tingut prèviament una desgràcia: la catàstrofe de la mina. Sense la desgràcia, sense el sofriment, sense el perill de mort, no hi hauria hagut salvament, ni publicitat política del president, ni misses, ni processons, ni càntics religiosos, catòlics o protestants, ni negoci periodístic.

     La tècnica, la política, la religió i els mass media han servit per al rescat. Podrien haver servit per a evitar la catàstrofe. Per què no ha estat així? Serà perquè el món en què vivim, en el qual domina el règim del guany al preu que siga, és més rendible econòmicament, política, religiosa i mediàtica remeiar el mal desprès de fet, que posar les condicions per a que no es faça? És més rendible practicar la misericòrdia en persones necessitades que organitzar el món per a que no hi haja persones d’aquesta mena?

     És que el guany ho ha de justificar tot? El guany econòmic, el guany polític, el guany religiós i el guany mediàtic?