Pensaments: Els mercats i el poble

El poble
(Quadre d'Antonio Berni manllevat a ATTAC)

Segons les enquestes, la majoria del poble pensa votar al PP i la resta, al PSOE.

Desprès de tot, tant ens fa quin siga el partit que ocupe el govern. Qui de veritat mana i dicta les ordres que tots obeeixen religiosament és un poder ocult, indeterminat, que el coneixem sota el nom de «Els mercats».

L'home invisible

Els mercats. Aquí està la clau del problema. Ells són els que de veritat manen, sense que hi haja hagut cap procés electoral previ. Exerceixen el poder com les dictadures. Només tres diferències: a) la dictadura exercida és mundial, no nacional o imperial, b) no hi ha manera de saber qui són: no està encarnada en una persona. Són els mercats, això sí. Esta empresa, aquella, aquella altra; este grup financer, aquell, aquell altre. Però ninguna i ningú en concret: tots plegats, segurament. És el neocapitalisme global. Són lleis, costums, procediments. El G7, G8 o G20, el que siga; l'FMI, el BM, etc. Són visibles i invisibles. Són lliures, absolutament lliures; la desregulació és la seua norma. “Llibertat! Llibertat!”, el seu crit. Però la seua, la llibertat seua. El principi que tots respecten és prohibit prohibir. Són la selva.

Com els mercats

Per això les seues accions no solen ser massa racionals. Estan pertot arreu, en tots els governs, en tots els mitjans de comunicació. Gerhard Schröder, Joshka Fischer, Pedro Solbes, Eduardo Zaplana, Strauss Kahn, etc., han saltat de la política a càrrecs importants de l’economia mundial (Gazprom, RWE, FMI, Telefònica, FMI respectivament), cosa que fa suposar que, quan actuaven en política i en els governs corresponents, eren ja delegats de la dictadura oculta que ens governa. No els amos, però sí uns bons servents.

El govern elegit en qualsevol país actua a les ordres dels mercats. I, amb més freqüència del que jo voldria (no sé si tu), també el poble, a qui sabem que li agrada la llibertat pròpia, les prohibicions per al altres i el principi arrape qui puga més. Els interessos dels mercats el sedueixen i els fa seus: guany, dispendi, luxe… Creu en ells. És com la seua manera de ser. Busca el gaudi, no la mesura, el dispendi, no la sobrietat. Considera llibertat poder ser milionaris a costa dels altres, encara que no ho siguen mai.

Quan cal, els mercats actuen amb violència a través de governs o colpistes interposats. La guerra d’Iraq, la que es farà a l’Iran, la d’Afganistan, l’expoliació i genocidi de palestina, el cas d’Honduras i la destitució de Zelaya, l’intent de cop d’estat a Ecuador, etc., són actuacions dels mercats.

Per altra banda (i aquesta és la tercera diferència), no solen utilitzar forces policials o militars per a aconseguir els seus propòsits (si no és necessari, com ho és en els casos suara citats). Utilitzen els mitjans de comunicació, que són seus perquè costen diners i ells en tenen molts; es valen, per la mateixa raó, de préstecs i d’inversions als països governats segons les seues regles, tot negant-los als altres. Pel que fa a aquests altres, d’antuvi els mercats qualifiquen negativament l’economia del país díscol mitjançant una de les seues empreses qualificadores i, desprès, per la publicitat dels seus mass media, aconsegueixen espantar els possibles inversors o prestadors (la por és una de les seues eines). Un exemple pot ser el cas de l’Estat espanyol. Per a assolir els seus objectius, tot afavorint el partit més d’acord amb els seus principis i el sotmetiment o derrota de l’altre, neguen préstecs i reclamen una ràpida satisfacció dels deutes estatals, si no s’hi adopten les mesures pertinents (les que ja sabem: pensions, retall en despeses públiques, reforma laboral).

Les condicions imposades a tot el món, fan impossible reeixir fora del sistema. Per això els més grans enemics l’han assimilat més profundament i s’han convertit en els seus més grans representants: Xina i Rússia. I penetra subreptíciament en els altres, més modestos, Cuba, per exemple, sota l’amenaça de la seua extinció. Es presenta com la forma natural de l’economia, de la mateixa manera que es presentava abans la llei moral natural, o el sistema ptolemaic amb la terra al centre de l’univers o, fins i tot, el sistema comunista soviètic. Però és probable que siga tan passatger, tan incomplet, tan imperfecte com aquests.

Vegem ara defectes o límits que cal superar. Podem citar, entre d’altres: per què ha de ser un poder suprem, ocult, no elegit? Per què ha de dividir el món entre rics i pobres, de manera que els rics siguen tan desmesuradament rics, i els pobres tan desmesuradament pobres? Per què el patrimoni de qualsevol ric d’aquests baste i sobre per a resoldre, per exemple, el problema vital de supervivència dels quatre milions d’aturats a l’Estat espanyol? Per què hem de caure periòdicament en crisis que només paguen els treballadors? És impossible que no hi haja alternatives millors. El muntatge publicitari és perfecte, molt més que el sistema, evidentment defectuós. És tanta la perfecció del muntatge, que substitueix la realitat per una ficció. Aquesta realitat virtual ens fa creure que la llibertat d’alguns és la llibertat de tots, i que la riquesa excessiva d’alguns és la riquesa de tots, encara que, només en aquest país, hi haja quatre milions d’aturats, efecte del sistema.