Al fons de l'abisme

Solitut (Aoi Tsutsumi).

Ja que, ara per ara, sembla que anem a caure en l’abisme més profund, vista l’obsessió arreu del món per retallar drets i bens als qui en tenen pocs tot traspassant-los als qui ja en tenen de sobres, vista l’obsessió per augmentar la pobresa dels pobres i la riquesa dels rics; considerant que prompte no ens quedarà res que puga donar-nos un brot d’esperança, i atesa la tendència del populatxo a votar a Pandora (la mare de tots els mals), he pensat proposar-vos unes reflexions, elaborades en altres temps quan les tribulacions eren encara més greus que les nostres. Amb elles els diversos poders tranquil·litzaven el personal.

En el Budisme es proposava i es proposa assolir el nirvana, que implica l’alliberament definitiu del sofriment de l’existència despullant-se de tot. 

L’estoïcisme aconseguia (o pretenia aconseguir) l’autocontrol i domini de sí per tal d’obtenir l’apatheia: insensibilitat o absència d'afeccions, emocions, sentiments i passions. I, amb ella, l’ataràxia: tranquil·litat, serenitat, impertorbabilitat.

San Juan de la Cruz en Noche oscura, cançó 8, ens narra el procès pel qual una ànima va sortir de sí, de les seues inquietuds, de les seues passions, dels seus desitjos, de les seues pors, estando ya mi casa sosegada, i aplegava a l’èxtasis místic, descrit d’aquesta manera: Quedéme y olvidéme. El rostro recliné sobre el Amado. Cesó todo y dejéme, dejando mi cuidado entre las azucenas olvidado.

Rousseau, en Les rêveries du promeneur solitaire (Oevres complètes I, Première promenade, p. 999) perseguit, calumniat i abandonat, descriu una situació terminal: Tot ha acabat per a mi en la terra. No se m’hi pot fer ja ni bé ni mal, ja no queda res en aquest món que puga donar-me esperança o temor, i ve’t-me aquí al fons de l’abisme pobre dissortat mortal, però impassible com el mateix déu. I en la mateixa obra (Deuxième promenade, p. 1005): No sentia ni mal, ni temor, ni inquietud … sentia en tot el meu ésser una calma encisadora amb la qual, cada vegada que la recorde, no trobe res comparable en tota l’activitat dels plaers coneguts.

Com diuen tots aquests pensadors, uns més religiosos que altres, hi ha un possible estat de l’home en el qual aquest es pot trobar del tot a gust. Les seues descripcions manifesten uns trets comuns, independentment de les ideologies i creences de cadascú:

1er tret:

En l'alliberament no s’hi troba res. (Buda)

Apatheia, absència [total] de passions (Estoïcisme)

Estando ya mi casa sosegada … cesó todo… (San Juan de la Creu), dominades les passions i eliminats els desitjos.

Tot ha acabat per a mi en la terra. No se m’hi pot fer ja ni bé ni mal, ja no queda res en aquest món que puga donar-me esperança o temor (Rousseau)

 2n tret:

El nirvana budista implica l’alliberament definitiu del sofriment de l’existència.

Amb l’apatheia, l’estoïcisme obté l’ataràxia: tranquil·litat, serenitat, impertorbabilitat.

San Juan de la Cruz: …I dejéme, dejando [todo] mi cuidado entre las azucenas olvidado.

Rousseau: No sentia ni mal, ni temor, ni inquietud … sentia en tot el meu ésser  una calma encisadora.

Açò que ens proposa el passat és l’única esperança que ens queda, si el personal no decideix, per fi, pegar-li un cop de peu als mercats i a tot el seguici que se’n beneficia. Desprès, de seguida, enfilaríem la tartana per un altre camí cara a un futur on lluïra un sol d’esperança, on no calguera fruir la pau en el fons de l’abisme ni haver de deixar les inquietuds i preocupacions que ens encalcen, oblidats entre els lliris blancs, perquè tindríem lliris blancs i blaus, però no preocupacions d’eixa espècie.

Lliris blancs