Cézanne, Merleau-Ponty i l’hermenèutica

Cézanne, el bosc

       Allò que prove de traduir-vos és més misteriós, s’entrellaça amb les mateixes arrels de l’ésser, amb les fonts impalpables de la sensació. Són paraules de Cézanne, pintor francès (1839-1906) post impressionista i pre-cubista, amb les quals explica la seua empresa artística. El filòsof, també francès, Merleau-Ponty (1908-1961), influït per Husserl i un poc per Heidegger, cita aquesta expressió per a subratllar una certa coincidència en les preocupacions dels dos, pintor i filòsof.

La natura, els altres, el món se'ns mostra en l’activitat perceptiva-intel·ligent abans de tota elucubració, ja siga vulgar, ja siga teòrica (filosòfica, religiosa o científica). Però se'ns mostra d’una manera misteriosa, entrellaçada amb l’ésser, que es veu i no es veu, que s’albira, que s’endevina entre dues llums.

Cézanne, els jugadors de cartes

Aquest món previ és, segons el filòsof, el món primordial que Cézanne ha volgut pintar. Els seus quadres donen la percepció del món en el seu origen, entrellaçat amb l’ésser, mentre que les fotografies dels mateixos paisatges suggereixen els treballs dels homes, llurs comoditats, llur presència imminent.

Per una banda tenim la percepció de les coses; per l’altra, interpretacions de les coses percebudes. La natura convertida en conceptes, científics o vulgars, suposa prèviament la natura percebuda, el primer contacte amb ella. Eixe món pur, no interpretat, en el qual s’albira l’ésser, és el món que Merleau-Ponty anomena primordial.

Quan jo era petit (2, 3 anys d’edat?), quan encara no havia vist mai el tren ni oït els seus sorolls característics, em van portar a passejar prop de la via i de l’estació. De sobte, a un centenar de metres, el tren, la locomotora de vapor, es posà en moviment tirant fum per la xemeneia, tocant el xiulet i expulsant un núvol de vapor a cada costat. Xacaxac, piuuuuu, puffff, xacaxac, xacaxac, piuuuu, pufff, xacaxac, xacaxac, pufff, pufff, piuuu, xacaxac… I avançava, avançava amb velocitat creixent cara a mi, o això em va semblar. No veia ni sabia que marxava encarrilada per la via, una via que distava de nosaltres més de quaranta metres. La veia gran, molt gran, deu voltes la seua mida natural, com un monstre amenaçador bramant i tirant vapor per la boca i pel nas. Semblava un drac negre gegantí. Bé que això ho sabria anys desprès, quan llegiria els còmics corresponents.

Locomotora de vapor

Aquest seria un exemple de percepció prèvia a qualsevol interpretació, vulgar o teòrica, el món primordial del que parla Merleau-Ponty, el de la percepció pura, no interpretada.

Però no crec que la cosa siga així de senzilla. El que jo vaig fer davant del tren va ser interpretar-lo d’acord amb el món imaginari i emotiu que portava ja en mi. En aquest sentit no es pot dir que la meua experiència del tren fos la d’un món primordial. Les persones del meu voltant: pares, família, amistats, veïns, portaven ja en sí un conjunt previ de conceptes, imatges, emocions, etc., part de les quals, no sé en quina mesura, m’havien transmès i s’havien combinat amb les meues. Ells, així mateix, havien rebut la influència del seu entorn; aquest, del seu, i així successivament, fins a l’origen de la humanitat i de la història. De manera que no hi ha possiblement experiències primordials pures, mons naixents. Tot està interpretat d’alguna manera, percebut segons pautes rebudes del món humà. Un corrent filosòfic posterior, l’Hermenèutica, defèn coses paregudes.

A partir d’aquí algú podria pensar que no coneixem la realitat, que tot són interpretacions igualment vàlides. Però, compte! Pregunteu-ho a aquell xiquet que, impressionat pels films de Superman i mogut per la seua interpretació de la realitat, es va llançar del primer pis i es va espatllar ben espatllat. O pregunteu-ho, si’s plau, als inversors de Lehman Brothers que, arrossegats per la interpretació dominant de l’economia que encara soportem, es van trencar els nassos contra el paviment. O pregunteu-vos-ho a vosaltres mateixos, si penseu votar als de sempre, la interpretació econòmica dels quals ens ha sepultat en aquesta crisi sense sortida que promet crear llocs de treball tot destruint-los (i altres miracles per l’estil).

I va caure de morros

     No cap dubte: hi ha interpretacions, unes millors que altres, però ninguna definitiva.