Llibertat i poder

Una lleona, a l’aguait d’una gasela distreta bevent al rierol, salta i l’atrapa. Ja és seua. La mossega a la gola i se l’emporta per als cadells. Qui o què hauria pogut impedir a la lleona obtenir la seua presa? La gasela, per exemple, si s'hi haguera mantingut alerta, veloç com és, s’haguera pogut esmunyir. En aquest cas la lleona no haguera pogut fer el que li apetia, li hauria mancat la llibertat. En la selva (o la sabana) no hi ha lleis, només hi ha poder. Un poder inestable, canviant. Qui pot fer alguna cosa que desitja, la fa. Eixa és la seua llibertat.

De la mateixa manera que l’animal a la selva fa el que vol, si pot, l’home en les societats humanes també fa el que vol, si pot. No pot fer tot el que vol, com el lleó quan se li esmuny la gasela, ni vol tot el que fa, com el cavall quan ha d’arrossegar un carro o la gasela quan és atrapada. No sempre és lliure, perquè no hi ha llibertat sense poder, ni en l’home ni en l’animal.

A diferència de la selva, en la societat humana hi ha lleis, lleis que prohibeixen i lleis que obliguen a fer determinades coses. La virtut que tenen aquestes lleis en el comportament dels individus o de les col·lectivitats depèn del lloc que ocupen uns i altres en les relacions de poder, perquè, com diu Michel Foucauld, més que poder el que hi ha són relacions de poder.

Hi ha moltes classes de poder i de la corresponent llibertat: els citats del lleó i la gasela (poder menjar i poder viure), el que s’estableix dins la família, l’ocasional de predominar en una reunió, en un debat, etc.; el poder canviant i divers dels polítics en la política, el judicial, l’acadèmic; l’econòmic i, dins d’aquest, el del patró sobre l’obrer, el d’unes empreses sobre altres, el de les grans corporacions multinacionals, i per fi, el del sistema econòmic mundial en què tots estem immersos. És conegut i, a la vegada, desconegut per tots. És el poder del capital global, dels mercats desregulats (sense lleis com en la selva), dels mercats financers, el poder de tots els de la cima i de ningú en concret. Una lluita contínua de tots contra tots, però tots defensant el sistema.

No hi ha llibertat sense poder

També pertanyen al sistema i participen del poder en graus diferents els d’enmig i els que romanen al dessota, els més pobres, els acomiadats, els marginats, les víctimes (aquests, regulats per lleis). Les llibertats són tan diverses com els poders, i tan canviants. Uns són més lliures que altres, però no sempre. N’hi ha qui tenen molta llibertat perquè estan alts en la jerarquia del poder. N’hi ha, en canvi, qui quasi no en tenen o no en tenen gens, gens en absolut.  Units, però, en podrien tindre.

No obstant, tots senten la necessitat del sistema per a subsistir. El tal sistema[1] és un modus operandi compulsiu, interioritzat per la gran majoria. Citem-ne alguns trets: la competitivitat (hem de ser competitius per a poder esdevenir lleó i no gasela), l’increment indefinit del guany (hem d’atrapar compulsivament cada vegada més gaseles), el creixement sense fi, l’avarícia, el desig de poder, l’afany de luxe, de prestigi, de notorietat, indefinidament. El poder, el guany per damunt de tot: per damunt de la consciència, de les lleis, de les vides dels altres (què és la corrupció, sinó llibertat: poder fer, la secreta nostàlgia de la selva?).

Aquest sistema és zelós de sí mateix i vol ser interioritzat per tots. Per això domina els mitjans, sedueix la intel·lectualitat, que esdevé catequista de la nova religió (Vargas Llosa), i marca els objectius al Saber. Té totes les aparences de pertànyer a l’essència natural de l’ésser humà (però açò no és més que el resultat d’una manipulació gegantina extraordinàriament reeixida). S’anomena liberal, però és tan coercitiu que domina ments, cors i voluntats com un dictador despersonalitzat, intern, un dictador que som tots i no som ningú en concret. Ens encisa com si fórem una gasela que morira satisfeta de ser menjada o aquell màrtir cristià, San Llorenç, que demanava, diuen, als botxins canviar-lo de postura sobre les graelles, perquè desitjava ser ben torrat per totes parts com un pollastre rostit, a fi de ser menjat més a gust. Alguns no tenen més que aquest poder i aquesta llibertat, però l’empren a gust.

Martiri de S. Llorens
Luís Tristán
       Monestir de Guadalupe
  Cáceres

No obstant, us assegure, el sistema pot canviar. Però, ai las!, depèn de la gent.

---

[1] El podríem imaginar com un àmbit, en el qual figuren un conjunt de punts units per línies. L’àmbit és dinàmic; els punts i les línies estan en constant canvi (les línies s’allarguen, s’acurten; els punts canvien de lloc: pugen, abaixen, van cap a la dreta, cap a l’esquerra. Quant més amunt, més poder). Els punts serien les persones; les línies, les relacions de poder; l'àmbit, el món humà.

El rescat dels miners a la mina xilena de S. José.

     Què bé, els miners salvats! És un gran motiu d’alegria. Evitar la mort és una cosa veritablement important, no n’hi ha altra més gran. Però si s’hagueren invertit una mínima part dels mitjans tècnics de què ara s’ha fet gala (afortunadament, no cap dubte), també s’hagueren salvat i, a més, no hagueren sofert les privacions, l’angoixa i la por amb les seqüeles que prompte apareixeran.

     Per contra, el president no haguera assolit la popularitat atesa; ni les religions, les manifestacions de pietat, precs, accions de gràcies, misses, càntics religiosos, etc.; ni els mass media, l’audiència assolida.

     Els miners han tingut sort, estan feliços i contents, mercè a la tècnica actual, a les despeses de l’Estat i als bons oficis del president Piñera. O, potser, han estat agraciats per déu en virtut de les oracions, les seues, les dels familiars i les dels eclesiàstics. I, també, perquè han tingut prèviament una desgràcia: la catàstrofe de la mina. Sense la desgràcia, sense el sofriment, sense el perill de mort, no hi hauria hagut salvament, ni publicitat política del president, ni misses, ni processons, ni càntics religiosos, catòlics o protestants, ni negoci periodístic.

     La tècnica, la política, la religió i els mass media han servit per al rescat. Podrien haver servit per a evitar la catàstrofe. Per què no ha estat així? Serà perquè el món en què vivim, en el qual domina el règim del guany al preu que siga, és més rendible econòmicament, política, religiosa i mediàtica remeiar el mal desprès de fet, que posar les condicions per a que no es faça? És més rendible practicar la misericòrdia en persones necessitades que organitzar el món per a que no hi haja persones d’aquesta mena?

     És que el guany ho ha de justificar tot? El guany econòmic, el guany polític, el guany religiós i el guany mediàtic? 

L'Espanya bifront i la hispanitat esmicolada

Las dos españas, Goya

      Algun temps enrere, un bon dia vaig pensar: fins ara m’he esforçat a transformar el món; atès, però, el fracàs o els minsos resultats obtinguts, d’ara endavant em dedicaré a interpretar-lo. En aquesta activitat tinc l’èxit garantit, com tots suposareu, perquè això d'interpretar està a l’abast de tothom.

     Pel que fa a l’escridassada del dia de la festa nacional o de la hispanidad, m’atrevisc a reclamar l’atenció sobre un aspecte que fins ara ningú, si no m'equivoque, ha remarcat als mitjans: allò que en diuen Espanya està trencada des d’un temps que no cal recordar i encara no s’ha recompost: subsisteixen les dues espanyes. No sé qui ha dit que els del rebombori eren 40. Però tampoc sé qui ha dit que darrere dels bullanguers estaven las nuevas generaciones del PP i, per tant, també el PP. Els espanyols, en resum, continuen com abans i sempre: dividits, las dos españas històriques. El nacionalisme espanyol està dividit, o això sembla (una gran part de l'Espanya vençuda no gosa recuperar, com és normal entre dos que han fet les paus i ningú està sobre l'altre, la memòria històrica, no siga que els vencedors se subleven altra volta). Espanya no sols se rompe: Espanya està rota. Aquestes circumstàncies em porten a ruminar dins de mi: quina mania tenen aquestes persones de culpar a Catalunya o a Euskadi del trencament, quan Espanya està ja trencada des de temps immemorial!

     I, cosa curiosa,  les dues espanyes se senten unides quan s’enfronten a Catalunya i al País Basc. O, potser, se senten reconfortades en exportar el seu problema a les dues nacionalitats.

     Quan les dues Espanyes han estat unides (i no em referisc a la unió-contra que acabe d’esmentar), aquest fenomen ha estat el resultat de la victòria d’una de les dues (la coneguda Victoria). És a dir, una unió forçada, violenta, més o menys com la que encara hi ha entre Espanya i Euskadi o Espanya i Catalunya (bé que hom hi permet pensar i parlar de la diferència; però no votar i decidir).

     En tots aquests casos trobe a faltar tolerància, trobe a faltar diàleg, respecte per les idees i la manera de ser dels altres. Una Espanya és intolerant amb l’altra, no dialoguen entre sí. Es fa notar l’absència de respecte (sobre tot d'una part). Trobe un fanatisme immoderat, desmesurada intransigència i un autoritarisme fora de mida (si bé una és més cortès que l’altra). Aquestes característiques amb què s’obsequien, són el tarannà que ampren, les dues unides, amb les nacionalitats esmentades, quan aquestes reclamen els seus drets a la diferència.

     Què hi haurà darrere de tot açò? Orgull, honor ancestral, desig de poder, profit desenfrenat, odi, por a la diferència, por de no tenir raó, passió per la ignorància, fanatisme? De tot una miqueta? Qui lo sà?

     El que està clar és que la Fiesta Nacional és un conflicte, una lluita, perquè Espanya ho és. La hispanidad, damunt, són diversos conflictes, més conflictes que països hi ha a l’Amèrica hispànica. Eixe és el rastre deixat per Espanya. 

S'inaugura el conflicte polimorf (Koldowhiski) 

                           

http://www.youtube.com/watch?v=ozi1ie3RHLU

Al fons de l'abisme

Solitut (Aoi Tsutsumi).

Ja que, ara per ara, sembla que anem a caure en l’abisme més profund, vista l’obsessió arreu del món per retallar drets i bens als qui en tenen pocs tot traspassant-los als qui ja en tenen de sobres, vista l’obsessió per augmentar la pobresa dels pobres i la riquesa dels rics; considerant que prompte no ens quedarà res que puga donar-nos un brot d’esperança, i atesa la tendència del populatxo a votar a Pandora (la mare de tots els mals), he pensat proposar-vos unes reflexions, elaborades en altres temps quan les tribulacions eren encara més greus que les nostres. Amb elles els diversos poders tranquil·litzaven el personal.

En el Budisme es proposava i es proposa assolir el nirvana, que implica l’alliberament definitiu del sofriment de l’existència despullant-se de tot. 

L’estoïcisme aconseguia (o pretenia aconseguir) l’autocontrol i domini de sí per tal d’obtenir l’apatheia: insensibilitat o absència d'afeccions, emocions, sentiments i passions. I, amb ella, l’ataràxia: tranquil·litat, serenitat, impertorbabilitat.

San Juan de la Cruz en Noche oscura, cançó 8, ens narra el procès pel qual una ànima va sortir de sí, de les seues inquietuds, de les seues passions, dels seus desitjos, de les seues pors, estando ya mi casa sosegada, i aplegava a l’èxtasis místic, descrit d’aquesta manera: Quedéme y olvidéme. El rostro recliné sobre el Amado. Cesó todo y dejéme, dejando mi cuidado entre las azucenas olvidado.

Rousseau, en Les rêveries du promeneur solitaire (Oevres complètes I, Première promenade, p. 999) perseguit, calumniat i abandonat, descriu una situació terminal: Tot ha acabat per a mi en la terra. No se m’hi pot fer ja ni bé ni mal, ja no queda res en aquest món que puga donar-me esperança o temor, i ve’t-me aquí al fons de l’abisme pobre dissortat mortal, però impassible com el mateix déu. I en la mateixa obra (Deuxième promenade, p. 1005): No sentia ni mal, ni temor, ni inquietud … sentia en tot el meu ésser una calma encisadora amb la qual, cada vegada que la recorde, no trobe res comparable en tota l’activitat dels plaers coneguts.

Com diuen tots aquests pensadors, uns més religiosos que altres, hi ha un possible estat de l’home en el qual aquest es pot trobar del tot a gust. Les seues descripcions manifesten uns trets comuns, independentment de les ideologies i creences de cadascú:

1er tret:

En l'alliberament no s’hi troba res. (Buda)

Apatheia, absència [total] de passions (Estoïcisme)

Estando ya mi casa sosegada … cesó todo… (San Juan de la Creu), dominades les passions i eliminats els desitjos.

Tot ha acabat per a mi en la terra. No se m’hi pot fer ja ni bé ni mal, ja no queda res en aquest món que puga donar-me esperança o temor (Rousseau)

 2n tret:

El nirvana budista implica l’alliberament definitiu del sofriment de l’existència.

Amb l’apatheia, l’estoïcisme obté l’ataràxia: tranquil·litat, serenitat, impertorbabilitat.

San Juan de la Cruz: …I dejéme, dejando [todo] mi cuidado entre las azucenas olvidado.

Rousseau: No sentia ni mal, ni temor, ni inquietud … sentia en tot el meu ésser  una calma encisadora.

Açò que ens proposa el passat és l’única esperança que ens queda, si el personal no decideix, per fi, pegar-li un cop de peu als mercats i a tot el seguici que se’n beneficia. Desprès, de seguida, enfilaríem la tartana per un altre camí cara a un futur on lluïra un sol d’esperança, on no calguera fruir la pau en el fons de l’abisme ni haver de deixar les inquietuds i preocupacions que ens encalcen, oblidats entre els lliris blancs, perquè tindríem lliris blancs i blaus, però no preocupacions d’eixa espècie.

Lliris blancs

Cézanne, Merleau-Ponty i l’hermenèutica

Cézanne, el bosc

       Allò que prove de traduir-vos és més misteriós, s’entrellaça amb les mateixes arrels de l’ésser, amb les fonts impalpables de la sensació. Són paraules de Cézanne, pintor francès (1839-1906) post impressionista i pre-cubista, amb les quals explica la seua empresa artística. El filòsof, també francès, Merleau-Ponty (1908-1961), influït per Husserl i un poc per Heidegger, cita aquesta expressió per a subratllar una certa coincidència en les preocupacions dels dos, pintor i filòsof.

La natura, els altres, el món se'ns mostra en l’activitat perceptiva-intel·ligent abans de tota elucubració, ja siga vulgar, ja siga teòrica (filosòfica, religiosa o científica). Però se'ns mostra d’una manera misteriosa, entrellaçada amb l’ésser, que es veu i no es veu, que s’albira, que s’endevina entre dues llums.

Cézanne, els jugadors de cartes

Aquest món previ és, segons el filòsof, el món primordial que Cézanne ha volgut pintar. Els seus quadres donen la percepció del món en el seu origen, entrellaçat amb l’ésser, mentre que les fotografies dels mateixos paisatges suggereixen els treballs dels homes, llurs comoditats, llur presència imminent.

Per una banda tenim la percepció de les coses; per l’altra, interpretacions de les coses percebudes. La natura convertida en conceptes, científics o vulgars, suposa prèviament la natura percebuda, el primer contacte amb ella. Eixe món pur, no interpretat, en el qual s’albira l’ésser, és el món que Merleau-Ponty anomena primordial.

Quan jo era petit (2, 3 anys d’edat?), quan encara no havia vist mai el tren ni oït els seus sorolls característics, em van portar a passejar prop de la via i de l’estació. De sobte, a un centenar de metres, el tren, la locomotora de vapor, es posà en moviment tirant fum per la xemeneia, tocant el xiulet i expulsant un núvol de vapor a cada costat. Xacaxac, piuuuuu, puffff, xacaxac, xacaxac, piuuuu, pufff, xacaxac, xacaxac, pufff, pufff, piuuu, xacaxac… I avançava, avançava amb velocitat creixent cara a mi, o això em va semblar. No veia ni sabia que marxava encarrilada per la via, una via que distava de nosaltres més de quaranta metres. La veia gran, molt gran, deu voltes la seua mida natural, com un monstre amenaçador bramant i tirant vapor per la boca i pel nas. Semblava un drac negre gegantí. Bé que això ho sabria anys desprès, quan llegiria els còmics corresponents.

Locomotora de vapor

Aquest seria un exemple de percepció prèvia a qualsevol interpretació, vulgar o teòrica, el món primordial del que parla Merleau-Ponty, el de la percepció pura, no interpretada.

Però no crec que la cosa siga així de senzilla. El que jo vaig fer davant del tren va ser interpretar-lo d’acord amb el món imaginari i emotiu que portava ja en mi. En aquest sentit no es pot dir que la meua experiència del tren fos la d’un món primordial. Les persones del meu voltant: pares, família, amistats, veïns, portaven ja en sí un conjunt previ de conceptes, imatges, emocions, etc., part de les quals, no sé en quina mesura, m’havien transmès i s’havien combinat amb les meues. Ells, així mateix, havien rebut la influència del seu entorn; aquest, del seu, i així successivament, fins a l’origen de la humanitat i de la història. De manera que no hi ha possiblement experiències primordials pures, mons naixents. Tot està interpretat d’alguna manera, percebut segons pautes rebudes del món humà. Un corrent filosòfic posterior, l’Hermenèutica, defèn coses paregudes.

A partir d’aquí algú podria pensar que no coneixem la realitat, que tot són interpretacions igualment vàlides. Però, compte! Pregunteu-ho a aquell xiquet que, impressionat pels films de Superman i mogut per la seua interpretació de la realitat, es va llançar del primer pis i es va espatllar ben espatllat. O pregunteu-ho, si’s plau, als inversors de Lehman Brothers que, arrossegats per la interpretació dominant de l’economia que encara soportem, es van trencar els nassos contra el paviment. O pregunteu-vos-ho a vosaltres mateixos, si penseu votar als de sempre, la interpretació econòmica dels quals ens ha sepultat en aquesta crisi sense sortida que promet crear llocs de treball tot destruint-los (i altres miracles per l’estil).

I va caure de morros

     No cap dubte: hi ha interpretacions, unes millors que altres, però ninguna definitiva.

Els mercats i el poble

El poble
(Quadre d'Antonio Berni manllevat a ATTAC)

  Segons les enquestes, la majoria del poble pensa votar al PP i la resta, al PSOE.

     Desprès de tot, tant ens fa quin siga el partit que ocupe el govern. Qui de veritat mana i dicta les ordres que tots obeeixen religiosament és un poder ocult, indeterminat, que el coneixem sota el nom de «Els mercats».

L'home invisible

     Els mercats. Aquí està la clau del problema. Ells són els que de veritat manen, sense que hi haja hagut cap procés electoral previ. Exerceixen el poder com les dictadures. Només tres diferències: a) la dictadura exercida és mundial, no nacional o imperial, b) no hi ha manera de saber qui són: no està encarnada en una persona. Són els mercats, això sí. Esta empresa, aquella, aquella altra; este grup financer, aquell, aquell altre. Però ninguna i ningú en concret: tots plegats, segurament. És el neocapitalisme global. Són lleis, costums, procediments. El G7, G8 o G20, el que siga; l'FMI, el BM, etc. Són visibles i invisibles. Són lliures, absolutament lliures; la desregulació és la seua norma. “Llibertat! Llibertat!”, el seu crit. Però la seua, la llibertat seua. El principi que tots respecten és prohibit prohibir. Són la selva.

Com els mercats

      Per això les seues accions no solen ser massa racionals. Estan pertot arreu, en tots els governs, en tots els mitjans de comunicació. Gerhard Schröder, Joshka Fischer, Pedro Solbes, Eduardo Zaplana, Strauss Kahn, etc., han saltat de la política a càrrecs importants de l’economia mundial (Gazprom, RWE, FMI, Telefònica, FMI respectivament), cosa que fa suposar que, quan actuaven en política i en els governs corresponents, eren ja delegats de la dictadura oculta que ens governa. No els amos, però sí uns bons servents.

     El govern elegit en qualsevol país actua a les ordres dels mercats. I, amb més freqüència del que jo voldria (no sé si tu), també el poble, a qui sabem que li agrada la llibertat pròpia, les prohibicions per al altres i el principi arrape qui puga més. Els interessos dels mercats el sedueixen i els fa seus: guany, dispendi, luxe… Creu en ells. És com la seua manera de ser. Busca el gaudi, no la mesura, el dispendi, no la sobrietat. Considera llibertat poder ser milionaris a costa dels altres, encara que no ho siguen mai.

     Quan cal, els mercats actuen amb violència a través de governs o colpistes interposats. La guerra d’Iraq, la que es farà a l’Iran, la d’Afganistan, l’expoliació i genocidi de palestina, el cas d’Honduras i la destitució de Zelaya, l’intent de cop d’estat a Ecuador, etc., són actuacions dels mercats.

     Per altra banda (i aquesta és la tercera diferència), no solen utilitzar forces policials o militars per a aconseguir els seus propòsits (si no és necessari, com ho és en els casos suara citats). Utilitzen els mitjans de comunicació, que són seus perquè costen diners i ells en tenen molts; es valen, per la mateixa raó, de préstecs i d’inversions als països governats segons les seues regles, tot negant-los als altres. Pel que fa a aquests altres, d’antuvi els mercats qualifiquen negativament l’economia del país díscol mitjançant una de les seues empreses qualificadores i, desprès, per la publicitat dels seus mass media, aconsegueixen espantar els possibles inversors o prestadors (la por és una de les seues eines). Un exemple pot ser el cas de l’Estat espanyol. Per a assolir els seus objectius, tot afavorint el partit més d’acord amb els seus principis i el sotmetiment o derrota de l’altre, neguen préstecs i reclamen una ràpida satisfacció dels deutes estatals, si no s’hi adopten les mesures pertinents (les que ja sabem: pensions, retall en despeses públiques, reforma laboral).

     Les condicions imposades a tot el món, fan impossible reeixir fora del sistema. Per això els més grans enemics l’han assimilat més profundament i s’han convertit en els seus més grans representants: Xina i Rússia. I penetra subreptíciament en els altres, més modestos, Cuba, per exemple, sota l’amenaça de la seua extinció. Es presenta com la forma natural de l’economia, de la mateixa manera que es presentava abans la llei moral natural, o el sistema ptolemaic amb la terra al centre de l’univers o, fins i tot, el sistema comunista soviètic. Però és probable que siga tan passatger, tan incomplet, tan imperfecte com aquests.

     Vegem ara defectes o límits que cal superar. Podem citar, entre d’altres: per què ha de ser un poder suprem, ocult, no elegit? Per què ha de dividir el món entre rics i pobres, de manera que els rics siguen tan desmesuradament rics, i els pobres tan desmesuradament pobres? Per què el patrimoni de qualsevol ric d’aquests baste i sobre per a resoldre, per exemple, el problema vital de supervivència dels quatre milions d’aturats a l’Estat espanyol? Per què hem de caure periòdicament en crisis que només paguen els treballadors? És impossible que no hi haja alternatives millors. El muntatge publicitari és perfecte, molt més que el sistema, evidentment defectuós. És tanta la perfecció del muntatge, que substitueix la realitat per una ficció. Aquesta realitat virtual ens fa creure que la llibertat d’alguns és la llibertat de tots, i que la riquesa excessiva d’alguns és la riquesa de tots, encara que, només en aquest país, hi haja quatre milions d’aturats, efecte del sistema.

La realitat

     Açò ens suggereix que fa aigua, que té forats, i que, per tant, ens permetrà de sortir-nos-en, de fugir.

Els mercats

    O, si és el cas, d'expulsar-los.