La política internacional de Bush es basava, principalment, en la lluita contra el terrorisme, una manifestació prou important de la qual era la teoria de la invasió d'un país mitjançant la guerra preventiva.
La d'Obama consisteix en una cosa més complicada, en un "sí, però no". Contra la guerra preventiva practica, entre altres, "la invasió d'un país mitjançant l'ajuda humanitària". Per exemple, Haití. El canvi ha sigut aquest tipus d'invasió: en lloc de guerra preventiva per apoderar-se de l'economia d'un país, invasió preventiva d’ajuda humanitària abans de dominar-lo. Per a què? No per apoderar-se de l'economia (supose), que no en té (o han trobat petroli?), sinó per a controlar Venezuela, que té petroli (no oblidem que els EUA ja disposen de 7 bases militars a Colòmbia), i evitar el recent gir independentista sud-americà. Potser, també per impedir que els haitians s’escampen pel món, tot fugint de l’horror, i els contaminen la seua misèria.
Per què pensem açò? Perquè, com a senyors i amos del món, els EUA no han volgut posar-se, en aquest cas d'ajuda humanitària, a les ordres de l'ONU, com tot “quisque”, i perquè han enviat marines, 10.000 marines, i en pensen enviar 10.000 més (no s’ha dit res de metges nord-americans ni de milers de voluntaris treballadors socials humanitaris, no vinculats a interessos econòmico-militars, religiosos, etc., que farien falta).
Algú dirà que no és Obama, sinó les imposicions dels interessos econòmics-militars tradicionals, els mitjans de comunicació i l'egoisme subnormal dels nord-americans qui l'obliguen. Doncs, això mateix. Cosa per la qual podem dir que l'epidèmia que ens amenaça permanentment són els EUA, amb Obama o sense Obama, si els déus no hi posen remei. En "Público" del dia 20 recordava Isaac Rosa una vinyeta de Chumi Chúmez on una calavera deia: "las plagas del próximo siglo seguirán siendo el sida y el ejército norteamericano".
Ara bé, en les catàstrofes els millors solen ser els pobres, encara que també hi ha alguns elegits entre els rics i poderosos.
En general se'ns emporta a tots, però més fàcilment i ràpida als pobres.
Atesa, així doncs, la quantitat creixent de cataclismes, catàstrofes, crisis de diversa natura i altres variades maneres de morir, només van a quedar els pitjors dels rics i poderosos, amb la seua parentela.
Pense, per tant, si aquests seran els malvolguts de déu, ja que no s’els emporta. D’aquí es pot deduir cap a on portarà la selecció natural en l’evolució humana: cap a una humanitat cada dia pitjor. Potser siga aquesta la maledicció divina.
Tan de bo que déu o els déus, tot entrant en raó, canvien un dia el món i el giren del revés.
És aventurat respondre a una pregunta tan general si u no és expert en economia. Però no heu pensat mai que les crisis podrien ser necessàries al sistema en què vivim ens movem i som? Que les crisis són beneficioses per als que les gestionen, sobre tot si tenim en compte que, al menys pel que fa a aquesta, pertanyen al sector dels que l'han provocada (que tot canvie per a que tot continue igual)? No vull dir amb açò que l’hagen provocada intencionadament (encara que també podria ser). No obstant, la seua imprevisió, la seua irresponsabilitat, el seu afany de diners i, en fi, el seu menyspreu dels que poden ser víctimes de les seues accions i la seua crueltat envers ells, fan pensar que les crisis són necessàries al sistema. Perquè el sistema és això: menyspreu, crueltat, irresponsabilitat, imprevisió, afany insaciable de beneficis.
Creieu que amb la superació de la crisi millorarà la situació dels que eren ja víctimes de l'anterior situació d'esplendoreconòmic i desenvolupament desbocat? Els treballadors seran empresaris? Els miserables desheretats del món seran els amos de la situació? És a dir, els responsables pagaran la seua culpa o el seu error i es rescabalarà a les víctimes?
Mireu, si no, què hom proposa com a regla d'or: abaratir l'acomiadament; és a dir, augmentar l'atur per a eliminar l'atur. Jo sempre he pensat que, amb el sistema on estem, vivim, ens movem i som, només hom surt de la crisi augmentant-la (aquí o en altra part del món), que la riquesa es crea incrementant la pobresa (i acabant amb les reserves planetàries) , que l'aliment del progrés econòmic és l'espoliació. Mirem, si no, el que ha passat fins ara a nivell mundial.
Els ciutadans electors confirmen desgraciadament les meues perverses teories. Hi ha motius per a pensar que el poble creu (o actua com si ho creguera) que la crisi l'han provocada les víctimes (volen tornar a la situació anterior). Per tant, es lliuren a les mans dels causants directes o que mantenen la mateixa manera d'enfocar la gestió político-econòmica: els que proposen un sistema basat en la imprevisió (la irracional “mano oculta” del mercat), la irresponsabilitat, el menyspreu de les possibles víctimes, la crueltat, la cobdícia desenfrenada de beneficis oculta darrere la mano oculta del lliure mercat, dogma sagrat que resoldria els problemes com el “deus ex màquina” del teatre clàssic… I és que eixe poble, que "unido jamás será vencido", sent igual.
Per això pense, a vegades, que l'ésser humà és un producte defectuós de l'evolució i, a vegades, que els mitjans de comunicació, massivament en mans dels seus enemics, l'enlluerna i el sedueix. I, de vegades, les dues coses al mateix temps.
Per a què serveixen, doncs, les crisis econòmiques? De les anteriors no vull parlar. D’aquesta, però, m’ho imagine: per a augmentar el poder dels poderosos i disminuir el poder dels dèbils (eixos dèbils que creuen formar part dels poderosos)? Això sembla, si jutgem a partir del que estan fent els uns i els altres (que tot canvie per a que tot continue igualque abans).
Passejava despús-ahir amb un amic per un camí rural. De quan en quan trobàvem un xalet il•legal a la vora. Alguns d'ells estaven rodejats per una tanca de fil d'aram en forma de xarxa. A dintre solia haver-hi un gos malcarat que no sols ens dissuadia d'entrar-hi, sinó que ens foragitava terroritzats pels seus lladrucs.
Un d’aquests xalets, de propietaris més acomodats, comptava amb una colla de cans que bordaven desesperadament, saltant d'un costat a l'altre i contra la tanca. Ens mostraven les dents agressives disposats a destrossar-nos les carns com diuen que feren els monjos cristians parabolanos, els quals arraparen la pell, esgarraren la carn i capolaren els ossos de la sàvia Hipàtia, al segle V d. C.
Jo vaig comentar: "Has vist amb quina ràbia volen atacar-nos? O és que ens tenen por?"
L'amic va contestar: "No sé per què, però em recorden Vic i Torrejón de Ardoz".
I jo: "Més aviat Itàlia i Suïssa. No?".
Ell afegí: "El cervell de l'horda el portem dins, és l’anomenat cervell reptilià, molt instintiu i res racional, que ens és comú amb els gossos, amb els rèptils i amb tots els altres animals. Ens haurà fet així el disseny intel•ligent?"
L'única cosa que vaig poder dir va ser: "És possible que no hi haja disseny o que, si l'hi ha, no siga intel•ligent".
L’aspecte més feixuc del problema agrícola és que no es tracta d’aquest o de l’altre producte: és l’agricultura la que està condemnada, ja que els agricultors, que són febles, no poden negociar un preu just amb els compradors intermediaris, que són forts. El peix gros es menja el petit. Si l’agricultor es nega a vendre el producte a un preu determinat, compren els productes al Marroc, a Sudàfrica, a Brasil, etc., i assolen els nostres preus. És un sistema balafiador que, per guanyar més, produeix misèria i malgasta els recursos del planeta, a més de produir l’escalfament global amb l’efecte hivernacle. No té massa sentit que, tot i tenir aquí l’aliment, hagen de portar-lo de fora. Hom menysprea el que és pròxim i sols hom aprecia el que és llunyà. És sorprenent, però, que, al mateix temps, deslocalitzen la poca indústria que tenim (eufemisme per a dir que ens la roben i la donen a uns altres). Sempre els beneficiats són ells (no hi ha cap bri de filantropia) i els perjudicats, nosaltres, sense compensació.
Potser hi ha al meu cervell algun defecte estructural que m’impedeix comprendre certes coses. Per exemple com un sistema que es diu liberal no defensa la justa llibertat de negociació entre els petits i els grans empresaris. Com un sistema que es declara defensor de la propietat privada va suprimint-la progressivament i concentrant-la en les grans corporacions. El Procés d’extinció passa, dels petits negocis botiguers o dels petits propietaris agrícoles als supermercats, a les grans superfícies i, per fi, a les grans corporacions empresarials i financeres. De dia en dia va disminuint el nombre de persones amb llibertat econòmica i amb la propietat privada dels seus negocis, els quals es concentren, cada vegada més, en poques mans. Això és el que passarà amb el terme dedicat a la agricultura, i, en particular, amb el d’Oliva i altres pobles de predomini agrícola, que caurà en poques mans, gent que ni tan sols viurà aquí, com aristòcrates intocables de temps enrere. Els desposseïts que hi resten menjaran, els que puguen, les engrunes que cauran dels grans àpats o banquets d’eixos rics Epulons. Pense, tanmateix, que, posats a desposseir, cosa justa i racional seria extingir la propietat de tots o no extingir-ne cap. Tots o ningú, that is the question.
Però el que em resulta més difícil de pair és que els daltabaixos provocats per la incompetència dels pillastres Epulons, damunt els hagem de pagar nosaltres. És com si ens expulsaren simbòlicament de les nostres terres 400 anys desprès d’aquella expulsió violenta que hem commemorat fa poc.
Fotografia feta per Encarna Marín a la partida del Pujalet del terme d'Oliva
Per tot arreu (i, que conste, això no ve d’ara, ja ve de lluny), els agricultors, pagesos, llauradors, o com es diguen, estan aigua al coll, perquè no poden sobreviure: despenen més que no recullen. Les despeses del conreu superen els ingressos dels productes. S’aproxima el moment de quedar-se buits, sense un cèntim. I, a banda que sense un cèntim no es pot viure, sense un cèntim no es pot conrear res. D’on no hi ha res, res no es pot traure. L’agricultura, doncs, se’n va a fer guitzes. Qui no recull espargix, va dir Jesucrist en la seua llengua. Això és el que fem els agricultors: espargim, escampem, esbarriem, els pocs estalvis que ens queden, els dilapidem, els dissipem, els malgastem, els balafiem... volent produir quelcom que no vol ningú (o això sembla). Els diners ens cauen de les mans com si estiguessen foradades o fossen de segó. No arrepleguem res en compensació, malgrat que treballem i produïm aliments. Qui treballa deuria cobrar i els aliments són necessaris per a viure. No és, però, que els ciutadans no mengen, és que els intermediaris s’omplin massa la butxaca. Ens hem convertit en els seus esclaus. Què dic? Ni tan sols els seus esclaus, perquè els esclaus eren alimentats, mal que bé, pels seus amos, mentre que els intermediaris i les grans superfícies, ens abandonen a la nostra sort, que és mala i desgraciada: han xuclat la substància i només ens han deixat la corfa. Allò que nosaltres espargim ells ho arrepleguen amb les dos mans. Són Nosferatus que ens xuclen la sang. Amb açò, però, no està dit tot, ni molt menys. Ens roben tots i ens ho roben tot, ens ataquen per tots els costats: els rics, com acabe de dir, i els pobres, els pobres del país i els pobres immigrants. Uns i altres s’emporten dels horts tot allò que puga tindre un valor, casi mai gran i casi sempre petit. Per acabar-ho d’endongar, l’oratge està fet-nos la guitza.
Chumy Chúmez
