Ara volen canviar el canvi. I no se n’adonen que per a canviar el canvi climàtic, és a dir, que el clima no canvie, o torne a ser com abans (encara que depèn de quin abans parlem), primer han de canviar ells. El clima canvia, però els homes no. Els homes han fet sempre tot el que han pogut per a canviar el clima. Només ho han aconseguit a partir de l’últim segle, gràcies al progrés. Sembla, doncs, que el progrés (l’econòmic, clar, no l’ètic, el cultural o el polític) és el regrés o l’endarreriment o la catàstrofe, tant s’hi val. Per tant, si volen descanviar el clima, hauran d’abandonar el progrés, hauran de canviar ells per a que tot siga com abans: “crecimiento cero”, i oblidem-nos del desenvolupament, ni sostenible ni res, perquè el desenvolupament sostenible és un oxímoron. El liberalisme econòmic ha de ser desterrat. L’economia ha d’estar regulada. L’ètica no s’ha de basar en el guany, com ara. No tot ha de ser guanyar cada vegada més, més negocis, més productes, nous invents (“pan para hoy –o diversions o luxes- i hambre para mañana”). L’home ha de canviar i ha de buscar una altra cosa. I si no, l’últim que apague la llum.
Desacato irreverente (2006), oli de Gabriel Alonso.
(Heu aquí dos sistemes tancats i incomunicats entre sí. Els uns ho manifesten emprenyats; els altres, sorpresos i atemorits. És la descripció verídica d'un succés real: el pintor i una amigueta, amb una bici i un gos, anys enrere van irrompre inconscientement en una processó).
Obric la nevera i em trobe, dins la bossa de plàstic, que sembla hermèticament tancada, l’ensalada de primavera (ensisam, escarola, etc.) tota marcida i mústiga. L’havia comprada fa poc. Què ha passat?Encara falta un dia per a la data de caducitat. Escorcollant amb cura, prompte trobe un foradet al plàstic. El sistema hermèticament clos havia fallat. Aquest esdeveniment em va portar a altres consideracions: que només es tanca i aïlla de l’intercanvi universal de la vida allò que està mort i volem conservar, com ara la verdura separada de la planta viva arrelada a la terra, en contacte amb l’aire i el sol. De la terra, de l’aire i del solrep l’aliment. Així,produirà flors, les quals, fecundades pel pol·len, es convertiran en llavors de noves plantes. No hi ha res que s’ature, no hi ha res que, viu o mort, deixe de fer intercanvis amb el món que l’envolta, bé per a seguir vivint, bé per a marcir-se i descompondre’s. Els vegetals morts són també sistemes oberts, però a la descomposició.
Així, doncs, l’examen d’aquest cas, em duu a la conclusió que l’alimentació i la reproducció són les dues obertures fonamentals d’un sistema viu i que l’obertura d’un sistema mort és la corrupció. Per a evitar aquesta durant algun temps, cal tancar-lo.
Pel que fa a l’alimentació i la reproducció, ara mateix em ve al cap una estrofa de Juan Ruiz, Arxipreste d’Hita, al “Libro del buen amor”:
“Como dize Aristótiles, cosa es verdadera,
el mundo por dos cosas trabaja: la primera,
por aver mantenencia; la otra cosa era
por aver juntamiento con fembra placentera.”
El que diu aquest simpàtic capellà és un saber tan antic com la humanitat i és comú a l’home i a tots els éssers vius, vegetals i animals. Diguem-ho d’una altra manera: l’alimentació i la reproducció, com acabem de dir, i ara ens ho ratifica la saviesa de segles, és la base sobre la qual descansa l’existència de la vida en aquest planeta.
De totes formes, trobe a l’estrofa algunes mancances. Per exemple: Què passa amb la “fembra”, “placentera” o no? Treballarà, també, per “aver juntamiento con omne placentero”? Segur que tots i totes treballen per “aver juntamiento”? I tots busquen la “fembra placentera”? Em pregunte, encara, si només són dues les coses per les quals els homens treballen. Què fem amb la diversió i la festa, amb la riquesa, les comoditats, el luxe, la fama, etc.? Potser totes elles estiguen implicades en la ”mantenencia” i el “juntamiento”.
Ara bé, l’ésser humà sembla que té una característica pròpia: no treballa sense pensar (al menys això diuen). Per tant, pensa com aconseguir aquestes dues coses i tot allò que amb elles està implicat. Pensa, per exemple, en el futur, en evitar calamitats, en aconseguir bones collites, en fer bons negocis… Així elabora una concepció de l’univers, gràcies a la qual preveu eclipses, explica estacions, marees, posició de la lluna… Concepció que en un principi va ser un sistema clos (sistema clos i definitiu de conceptes produït pel pensament, no de realitats), com era, per exemple, el sistema ptolemaic, aquell que posava la terra immòbil al centre de l’univers, i tots els astres, el sol també, pegaven voltes al seu entorn. Servia per a anticipar alguns fenòmens de la natura, útils a l’agricultura i la navegació. No obstant això, com que la realitat i la vida és un sistema obert, va arribar un dia en què Copèrnic va comprovar que era més adequat als fenòmens descoberts pensar d’una altra manera: no seria la terra la que estava al centre de l’univers, sino el sol, a l’entorn del qual tots els astres, la terra inclosa, pegarien voltes. Aquest trasbalsament va suposar la ruptura del sistema, el va obrir.
S’inaugurà, aleshores, una nova concepció de la ciència, en aquest cas oberta als canvis i a noves experiències, podríem dir provisional. Aquesta ruptura del sistema tancat, fix i definitiu, no es va fer sense dolors de part, ja que el pobre Galileu, savi seguidor i perfeccionador del nou sistema, amenaçat de mort per la Inquisició, va tenir que jurar que creia amb la terra fixa al centre de l’univers. Mentre, segons diuen, pegant-li un cop de peu, pensava: “e pur si muove” (“i no obstant es mou”). A partir d’aquí la física astronòmica es va desenvolupar extraordinàriament, com podem comprovar avui en dia. Va deixar de ser un sistema mort i tancat que tapa els forats amb la força exterior d’un poder no científic.
Recapitulem: la vida és un sistema, o sistemes, obert. Els sistemes tancats serveixen per a mantenir algun temps allò que ja està mort. El pensament elabora teories, tancades unes i obertes altres. Les tancades no s’adapten a la realitat, perquè aquesta i el pensament són dinàmics i oberts. És el que, per ara, podem pensar a partir dels sistemes oberts de les ciències actuals. Perquè els tancats són pensament mort i conservat i, per tant, fix i definitiu.
Així és que podríem dir que les maneres de pensar intolerants, per exemple, són pensament en conserva, al qual un foradet de no res descompondrà? No està massa clar, perquè mira com aguanten i com duren. Efectivament, però, igual que la teoria astronòmica que posa la terra al centre de l’univers, aguanten per causes externes al pensament: per la força, la qual va tapant els foradets quan apareixen.
S’utilitzen diverses maneres de tapar els foradets dels sistemes tancats. Per exemple, el control de la informació, la prohibició de pensar d’una altra manera, la covardia de no atrevir-se a pensar, la voluntat de poder i dominar, el prestigi, la manipulació dels “masmedia”. Ara tenim un exemple amb la defensa del sistema tancat liberal capitalista que ens ha portat a la crisi: s’intenta impedir l’obertura, la innovació, el tanteig per adaptar-nos a la realitat nova, tot manipulant i acusant aquesta obertura d’improvisació i de caos. Es vol fer creure que l’obertura és la causa de la crisi i no la seua única sortida.
Direm que tenir conviccions firmes és estar mort dins d’un sistema tancat i que l’ideal estaria en ser un penell, que gira seguint la direcció dels vents, com el Zelig de Woody Allen, espècie de camaleó humà que reprodueix la personalitat dels que l’envolten? Això seria sotmetre’s als guies, en aquest cas, variables, una espècie de tancament. No es tracta d’elegir entre un guia fix o altres variables. Es tracta d’eixir del meu taüt mental (alguns dirien prejudicis, altres caverna, hi ha qui l’anomenaria reacció, o bé tossuderia) per comprendre el pensament dels altres i assimilar-lo en allò que tinga de raonable. Es tracta d’un pensament sempre provisional, com el de la ciència, i mai definitiu. Ho expressaria la frase: “fins ara, mentre no es demostre el contrari”.
“A un panal de rica miel
dos mil moscas acudieron,
que por golosas murieron,
presas de patas en él”.
Acudiren a Afinsa, a invertir en segells de correus, on esperaven guanyar més que el comú d’inversors. Acudiren a Madof, que els assegurava beneficis increïbles, unes condicions espaterrants, casi delictives. Aquests i la resta, tots volien construir, construir, construir. Cridaven: préstecs, préstecs, préstecs..., préstecs a mi! Hipoteques, cases, pisos, cotxes! Jo també en vull!, i jo i jo...! Tot eren rajoles, ciment; tot era comprar, comprar cases, subscriure préstecs, firmar hipoteques... Quan ataüllaven una bresca es llançaven d’estampida com búfals americans cara al precipici. Ja mon pare em deia, de menut, que si un any es venien bé les creïlles, a l’any següent tothom feia creïlles i el preu s’enderrocava (la humanitat no aprèn).
La bresca era tan gran que hi cabien moltes mosques. “I per goloses moriren preses les potes en ella”.
Si només foren dues mil...!
“Así, si bien se examina,
los humanos corazones
perecen en las prisiones
del vicio que los domina”.
(La imatge de dalt és un quadre d'Anna Sanchis, que ha modificat per a aquest blog).
Sabem pel Gènesi que Déu creà Adam i Eva; aquesta, d’una costella d’Adam. Sabem que varen tindre fills: Caín, Abel i Set. Però no sabem (al narrador se li degué oblidar), quan creà el pobre i el ric, el treballador i l’amo, l’esclau i el senyor, l’obrer i l’empresari. No obstant els creà, no cap dubte, perquè aquí estan, jo els he vist. Tampoc diu quina missió li encarregà al pobre, treballador, esclau, obrer. No ho diu, però tots ho sospitem: produir crisis econòmiques. Algú hi dubta? Pensem, per exemple, en l’origen de la crisi actual: les hipoteques porqueria. Qui les varen firmar? Els pobres treballadors. Qui són els que no les varen pagar, per insolvents? Els pobres treballadors.
Pensem ara en el desenvolupament de la crisi. Per què les empreses fan fallida? Perquè els pobres treballadors no compren, no consumeixen: la riquesa és produïda pel consum. Si no hi ha consum ve la crisi. Qui no consumeix? Els pobres treballadors. Altra causa de la fallida de les empreses és que les empreses tenen treballadors, pobres treballadors als quals han d’alimentar. Aquests també posen l’empresa en posició de fallida. Per això els acomiaden. Sense treballadors no hi hauria crisi.
Així, doncs, el problema econòmic mundial són els pobres treballadors. La solució, acomiadar-los a tots i convertir-los solament en pobres. La misèria mundial, la solució de la crisi. O potser l’apocalipsi final?
No sé si viurem per a contar-ho (1).
(1) El patrimoni de les 10 primeres fortunes del món és ara, i era abans de la crisi, superior a la suma de les rendes nacionals dels 55 països més pobres. Ja s'albira el final. Qui no ho veu és perquè no vol (o està cec).
El cas d’Arenys de Munt, no sé per què, m’ha posat en clar el concepte de llibertat política. El límit de la llibertat està en la llei, de manera que l’àmbit de la llibertat queda obert per allò que la llei permet o mana i queda tancat a partir d’allò que prohibeix. Són lliures els ciutadans d’Arenys, sempre que actuen dins de la llei? O bé són lliures i les lleis haurien de reconèixer-los el dret a practicar la llibertat? Els obliga la llei a ser lliures? O els hauria de garantir el dret a la llibertat? Aleshores, què passa quan els prohibeix manifestar el que pensen i volen? Voldrien participar en una consulta, però se'ls ho prohibeix. És així com se'ls garanteix la llibertat? Si és la llei la que fa lliures, les persones serien tan lliures sota la dictadura com en la democràcia, sempre que actuaren d’acord amb la llei.
Bo, direu, la llei no fa la llibertat: la regula per a posar-la a l’abast de tots. Jo, per contra, respondré: i qui té dret a regular, és a dir, a llevar llibertats i posar-ne? Qui ha de determinar allò que és interès de tots? Direu: la majoria. Aleshores jo preguntaré: quina majoria? i qui són tots? Perquè tots sabem que no es pot sumar coses heterogènies: taronges i petroli, per exemple. Quin seria el resultat, aleshores, l’interès de la majoria? El del petroli? Si sumem espanyols i catalans, éssers heterogenis en qüestió de llibertats, com que els espanyols són majoria resultarà sempre l’interès dels espanyols. Sempre que hi haurà un col•lectiu en minoria dins d’un altre majoritari la llibertat determinada per la llei serà sempre la d’aquest i mai la d’aquell.
Així, doncs, torne al principi i pregunte: la llei de la majoria espanyola fa lliure a la minoria catalana d’Arenys de Munt tot prohibint-li l’exercici de la llibertat d’expressió? El problema rau en la tossuderia de voler sumar realitats heterogènies.
-------------------------------
Informació sobre el cas:
La advocacia de l’Estat ha recorregut a la justícia per tal de suspendre el recolzament municipal al referèndum sobre la independència de Catalunya convocat a Arenys de Munt per al dia 13/9/09
Una jutge de Barcelona suspèn l’acord del ple que donava suport a la consulta: "Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”
