El trinquet a favor de l'educació

                                                                                               Entrada anterior: "He tingut un malson"

Joc de pilota al carrer 
(Josep Bru i Albinyana, 1883)

El diumenge, dia 6 d'abril, es va celebrar al trinquet d'Oliva un Gran Festival de Pilota Valenciana en homenatge a Pepe Vila, amb dues partides a càrrec de jugadors famosos al País Valencià. Els organitzadors de les competicions varen decidir que els beneficis anaren a parar a l'associació sense ànim de lucre, AFEI (Associació a favor de l'educació Igualitària). A mi em va tocar, per encàrrec dels associats i associades, dir unes paraules. Tot seguit les reproduïsc corregides i augmentades.

La pilota valenciana, esport tradicional i propi de la nostra cultura, ha sigut i és un instrument valuós digne de formar part de qualsevol pla educatiu dels nostres infants i de la nostra joventut. 

L'hàbit de percebre la velocitat i direcció de la pilota quan ve per terra, quan ve per l'aire o quan bota; la força muscular, la proporció d'aquesta, adaptada a la intenció de la jugada, la rapidesa de reflexos i el saber-poder llançar-la a un determinat punt de la pista, la sana rivalidad que posa el mèrit i el gust en el fet de jugar i de participar, és un aprenentatge, juntament amb altres, que també serveix per enfrontar-se a la vida. 

Una educació integral hauria de perseguir la capacitat autonòmica de la persona, una autonomia i una independència solidàries. El borrego del ramat i l'abella de l'eixam no són solidàries; el borrego segueix el ramat, l'abella, l'eixam; tots, de manera instintiva no racional, sense saber per què ni per a què. La persona necessita ser educada en l'hàbit de solidaritat intel·ligent i lliure. Per això necessita ser ama de sí, del seu cos, dels seus reflexos, de la seua força, de la seua salut. Ama de la seua intel·ligència, de la seua llibertat, del seu saber. En una educació integral encaixa molt bé la pràctica del nostre esport, la pilota valenciana. Autonomia i solidaritat; la connexió perfecta amb els altres, l'equip i els contrincants. 

Per això, una associació sense ànim de lucre, com AFEI, una associació que fomenta l'educació igualitària d'infants i de joves dels dos sexes, també contempla l'esport dins dels seus objectius, especialment l'esport tradicional del joc de pilota valenciana. 

Aquesta associació, AFEI, ha nascut per tal de remeiar, en l'àmbit educatiu, la creixent pobresa que va desplegant-se per la societat. Nens i nenes que no poden satisfer l'import del menjador, nens i nenes que no poden comprar els llibres de text, joventut que no pot accedir als estudis superiors a que aspiren i pels quals estan dotats, etc. Tots sabem que el govern no ha pogut, no ha sabut, no ha volgut, o s'ha oblidat de satisfer algunes d'aquestes necessitats. 

Si bé és veritat que l'associació assumeix una obligació que li correspon a l'Estat i, doncs, sembla exonerar-lo, tot convertint un deure estatal en almoina privada, també és veritat que tots tenim la responsabilitat de tots, de la mateixa manera que qualsevol partícula de la galàxia depèn de totes les altres. Allò que sembla a primera vista una suplència de l'obligació estatal i, per tant, una privatització de les obligacions públiques, és realment una acció humanitària, una acció política en pro de la justícia i del futur del país. Car una societat inculta és una matèria fàcilment modelable per manipuladors de tota classe. Qui no és l'amo de sí, qui no sap reclamar el respecte a la seua dignitat, prompte esdevé esclau d'altres... El borrego i l'ovella ens proporcionen carn, llet i formatge, l'abella ens serveix la mel. Però no reclamen el respecte a la seua dignitat, ni lluiten per ella car no senten la necessitat de reclamar-la perquè aquells que els la neguen no pertanyen al ramat (com els que ens la neguen a nosaltres) ni tampoc saben què és la dignitat. 

Quan no donen ni carn ni llet ni formatge ni mel, els passa, gairebé, com a les formigues, que no ens serveixen per a res. A aquestes, quan, damunt, ens molesten, les donem verí, per tal d'exterminar-les...

miquelrais.blogspot.com

Entrada anterior: "Solució final".Una més?

Aprofitant que Protàgoras va dir que "l'home és 'mesura' de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són", podríem pensar, al nostre aire, que l'home (home o dona) és una 'mesura' no quantitativa, sinó el model qualitatiu segons el qual tot es mesurat. En aquest sentit, la 'mesura' determinaria el valor que té cada cosa (humana o no humana) per a l'home. L'home exigiria, com a 'mesura', que les coses se li adequaren. Per exemple, els drets humans en serien una conseqüència, o les classes socials haurien d'igualar-se en drets, oportunitats i nivell econòmic per a conformar-se a l'esmentada mesura; o l'home, en la seua condició de ciutadà, exigiría una societat amb polítics honrats sense 'castes' polítiques, en la qual les empreses tinguessen una finalitat social i on la sensibilitat ecològica sigués una preocupació generalitzada, o, en fi, que, per exemple, la dependència o independència de cada país estigués feta a la mesura de la voluntat dels seus habitants. És a dir, un món a la 'mesura' de l'home (i de la dona). És a dir que el món s'ajustaria a la mesura de l'ésser humà. El cristianisme va dir desprès que l'home era el rei de la creació. Però la paraula rei ho va desgraciar tot. Així és que avui, "ni rei ni roque".

Alguns pensen que des de temps molt antics, l'homo sapiens interpretava el món inventant històries a partir de les experiències acumulades, històries explicatives que es convertiren a la llarga en les primeres religions. Les religions interpretaven el món. L'ésser humà, doncs, mesurava les coses utilitzant la vara de mesurar religiosa, una vara, al cap i a la fi, inventada per ell, però que acabà mesurant-lo a ell. Desprès aquesta vara cedí una part de la 'mesura' a la filosofia, invent humà, també. Amb el córrer dels anys i dels segles una altra vara de mesurar, la ciència, anà obrint-se camí, no sense problemes amb la vara religiosa (recordem el conflicte de Galileu amb els teòlegs catòlics).

Quan Protàgoras qualificava l'home de 'mesura', a quina classe d'home o dona es referia? A l'individu? A un grup social més o menys ampli? O a la humanitat sencera? 

Tant s'hi val que l'origen d'una interpretació siga l'individu, una col·lectivitat o la humanitat sencera. El que importa és que aquesta interpretació siga acceptada per moltes persones. Tot depèn de la publicitat, propaganda o apostolat que hom hi esmerce. En aquest sentit, mira per on, hem aplegat a l'economia. La publicitat, la propaganda, l'apostolat són activitats que costen diners. Els diners els té el gran capital. Ergo el gran capital, que cada dia és menys social i més privat, controla la publicitat, la propaganda, l'apostolat, el poder... I ho controla segons els propis interessos. Hem aplegat, doncs, a la 'mesura' sotmesa als interessos del gran capital. Així, doncs, el gran capital, és 'mesura' de totes les coses. Des de l'home primitiu, passant per Protàgoras, hem aplegat a la situació actual: l'home o la dona de les grans empreses, de les grans finances, els homes i dones que guarden els seus capitals en paradisos fiscals, són la 'mesura' de totes les coses. Així podem descobrir el secret del calfament global, de la desaparició d'espècies animals i d'espècies vegetals, de la contaminació del planeta, de les guerres, de la crisi econòmica, de la pobresa i de les malalties galopants arreu del món, un secret que radica en els interessos del gran capital, 'mesura' de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són.

Ja és hora que l'ésser humà en la seua condició d'ésser humà sense afegits, adopte la resolució que li correspon, de ser 'mesura' de totes les coses; que el món s'humanitze d'una puta vegada. Necessitem ja lleis humanes, constitució humana, justícia humana, poder humà, economia humana, llibertat humana, democràcia humana. Necessitem un front humà contra la desmesura inhumana i rapinyaire. Necessitem una confluència d'éssers humans per a desplaçar del poder (humana i democràticament) l'infecte monstre que ens ha robat la 'mesura', i accedir, per fi, a l'home, a l'ésser humà, a la persona, 'mesura' de totes les coses. Perquè l'ésser humà no solament és, sinó que té el deure de ser 'mesura' de totes les coses: que el món s'humanitze, no que l'home es bestialitze. Ens ho devem els uns als altres, perquè no és just que la bèstia neoliberal ens haja robat el nostre dret a la 'mesura'.

He tingut un malson

                                                                      Entrada anterior: Samantha, la dona perfecta i submisa

Desprès d'acabar
amb les classes inferiors

Llegim als media: "Cifuentes abre más expedientes a los organizadores del 22-M [La marxa per la dignitat]".

Serà veritat que totes aquelles persones que es veuen despullades de la seua dignitat, no sols tenen prohibit recuperar-la, sinó que, a més a més, són perseguides i acorralades per allò que hom diu justícia democràtica i forces públiques, forces públiques esdevingudes privades, al servei dels lladres que han robat la dignitat reclamada amb la marxa? No ho sé. Però mireu el que m'està passant aquests darrers dies.

Aquests darrers dies em repeteix un malson. Somie que hi ha una classe social que s'alimenta de la dignitat del poble deixant-lo sense drets. Una classe social que es parapeta darrere de muralles i de policies, gràcies als diners robats, i gràcies a allò que s'anomena justícia i democràcia. La democràcia consisteix (dins del malson) a espoliar el poble fent-li creure que hom compleix la seua voluntat. Si, casualment, el poble exigeix que se li respecte la dignitat, aleshores, hom el persegueix, hom el castiga brutalment i hom l'expedienta, en nom del poder, de les lleis i de la justícia que aparentment dimanen, segons el malson, del mateix poble, poble sobirà-sotmès, empresonat en una indigna masmorra com l'home d'una de les versions del film: "La màscara de ferro". La diferència d'aquest film amb el somni es troba en el fet que no són els famosos mosqueters qui intenten alliberar-lo, sinó el mateix poble, que exigeix els seus drets: la dignitat arrabassada. Els intents, doncs, d'aquest poble per alliberar-se són desbaratats pel poder usurpador: en nom del poble hom sotmet el poble (com vèiem al film: en nom del rei hom sotmetia el rei).

Somie dia sí i dia també que no es pot tolerar més la injustícia de les pensions, el frau de les preferents, els desnonaments, els acomiadaments injustificats, l'estafa permanent de les elèctriques, el càncer de la banca o la pèrdua de futur per als membres més joves de les famílies, el perdó als defraudadors d'Hisenda, la designació per a càrrecs importants de persones notòriament corruptes, la barrera econòmica que encercla la Universitat. Si en la democràcia, el poder dimana del poble, per què està contra ell? Per què les manifestacions del poble són rebudes amb l'ostentació amenaçadora i violenta d'abundants escamots de policies? Per què la força pública i la justícia democràtica no s'ocupen d'aquells i aquelles que provoquen la necessitat de marxes com les de la dignitat? Si al poble se li respectara la dignitat, veig clar al somni que no hi hauria necessitat de marxes reclamant-la. -"Per què hem votat i elegit els membres del poder? (algú em xiuxiueja dins del somni). Serà per arrabassar-nos la dignitat i reprimir-nos quan la reclamem?. No, en absolut! No els hem votat per això! Però ens han manipulat i ens han traït: els propietaris del capital i els experts o savis, alts funcionaris que, servint-los, reben copiosos beneficis, constitueixen el poder capitalista, el qual, comprant els nostres representants i comprant els mitjans de comunicació, domina i dirigeix el cotarro de l'Estat i l'opinió de gran part dels electors. Per això, l'Estat no representa els interessos del poble, sinó els del capital; l'Estat ha esdevingut la veu del seu amo; vivim una democràcia totalitària (segons Vicenç Navarro, diu el xiuxiueig). Si el poble conscient s'ha quedat i es troba sol, abandonat, traït, espoliat... Si hom li ha tancat tots els camins..., és, per ventura, estrany que altere una mica l'ordre panxacontent dels ben situats? 

La marxa per la dignitat, pense ja despert, ha de ser el principi d'una lluita per acabar amb: "El insulto que supone para esa mayoría social el espectáculo de robos, de alta delincuencia organizada y enraizada en las instituciones, el posicionamiento de miembros de los tres poderes del Estado a favor de depredadores de fondos públicos y en general la evidencia de que se gobierna en favor de una minoría cada vez más favorecida en sus actividades de rapiña" (Anguita).

Què és la dignitat, sinó el dret, el dret a la vida, el dret a la llibertat, el dret a decidir sobre el nostre futur, el dret a la justícia, el dret a que els nostres representants públics estiguen al nostre servei, que ens escolten, que ens obeïsquen, que ens informen verídicament? Oi que sí? Perquè la dignitat exigeix que els nostres representants públics (que ens governen gràcies a nosaltres), no siguen "la voz de su amo" neoliberal, a través de la troika, a través de Merkel, a través dels mitjans de comunicació o a través dels denominats savis o experts, autèntica "voz de su amo", l'amo que més els paga. Nosaltres no hem elegit ni a la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional), ni a la Merkel, ni a les comissions de savis, ni als mitjans de comunicació, ni als grans capitalistes internacionals. No els hem elegit, però decideixen per nosaltres.  

                          

"És quan dormo que hi veig clar", diu el poeta J.V Foix. Perquè allò que cada dia veig quan estic despert, m'embolica i m'atorrolla. 

Samantha, la dona perfecta i submisa

                                                                    Enrada anterior: El poder emana de la submissió popular

Transverberació de santa Teresa, de Bernini,
a la capella de Cornaro,
església de SantaMaria de la Victoria, Roma

Quan vaig veure la pel·lícula "Her" (director: Spike Jonze, 2013, Oscar al millor guió original) me'n vaig recordar del llibre antifeminista: "Casada y sumisa". "Her" ens conta que, en un futur pròxim, Theodore, un home casat, en procés de divorci (perquè segurament la dona no l'és submisa), compra un sistema operatiu d'intel·ligència artificial, dissenyat per a satisfer totes les necessitats de l'usuari. La veu d'aquest sistema s'anomena Samantha, de la qual Theodor s'enamora. I aquesta, d'acord amb el disseny del sistema, li correspon. 

Jo, personalment, considere la relació de la tal Samantha amb Theodore un cas de dona submisa, però virtual, no una dona real amb carn i ossos, casada, com pregona el llibre suara esmentat. L'única realitat de Samantha és la veu de Scarlett Johansson dialogant amorosament amb el protagonista, Theodore. El sistema percep, d'acord amb l'aguda intel·ligència artificial que és, allò que a Theodore li interessa, allò que ell necessita en cada moment. Parla, suggereix, i sedueix amb conceptes, imatges i tons de veu adequats. De tal manera que el protagonista troba en ella, Samantha, allò que no troba en la seua dona, que és persona, ni en cap altra, potser perquè tota la realitat de Samantha és virtual (ni cos ni esperit: no té mans per acaronar, ni llavis per besar, ni sexe per fondre's dos en un; no té cor, ni sentiments; no desitja, no estima, no gaudeix, però fa creure que estima, que desitja i que gaudeix; no és persona, és màquina). Car Samantha, contra el que hom podria esperar, alimenta la capacitat imaginativa de Theodore acaronant-li de tal manera l'oïda, que arriba a provocar-li un orgasme onanista, orgasme que ell viu com si fos un acoblament compartit, quan no és més que simple imaginació seua excitada pel sistema operatiu que es retroalimenta i s'adapta a cada informació rebuda de Theodore. 

Aquest, deixant a banda el seu egoïsme egocentrista, em recorda la introversió dels místics, san Juan de la Cruz, per exemple, o santa Teresa de Jesús, car prefereixen i viuen en un món diferent del dels conciutadans, un món imaginari, que podríem anomenar, amb un mot imprecís i extemporani: virtual. Vegem la descripció de san Juan: [...] Quedème y olvidéme, - el rostro recliné sobre el amado, - cesó todo, i dejéme, - dejando mi cuidado - entre las azucenas olvidado". Tots sabem que no s'hi tracta de cap estimat corporal, ni d'assutzenes materials. És tracta d'un estat anímic plàcid i deliciós produït per una realitat virtual, per un sistema operatiu religiós, imaginari, poètic, despertat per la meditació dels escrits sagrats. 

Pel que fa a santa Teresa de Jesús, la dels éxtasis místics, tan pareguts als de Theodore, sobre tot aquell immortalitzat per Bernini, aquell que alguns consideren un orgasme místic, produït pel mateix déu o un intermediari angelical, hem de admetre que quelcom no material n'és la causa, quelcom molt paregut al sistema operatiu del film. Llegiu la descripció de la santa clicant aquí. 

Si algun dia disposem d'un sistema operatiu pluridimensinal (d'amor, de situacions poètiques, de situacions místiques) per a homens i per a dones, és possible que les persones de carn i ossos a penes es relacionen entre sí. Veurem sovint homes i dones solitaris i solitàries passetjant pel mateix bosc, pel mateix jardí, o pels carrers, cadascú i cadascuna aillat i aillada de la resta, relacionat i relacionada solament amb el sistema operatiu que porte a l'orella, o tancat i tancada en sa casa, parlant amb el sistema i escoltant-lo (s'haurà acomplert la teoria de la Thatcher: no hi ha societat, sols individus). Aleshores podrem dir amb Lope de Vega, si encara vivim: "A mis soledades voy - de mis soledades vengo - que para andar conmigo - me basta"... [mi sistema operativo].

El poder emana de la submissió popular

                                                                                                             Entrada anterior: És el feixisme?

En una època en què vaig fer de professor universitari (de psicologia, per exemple), vaig sotmetre un grupet d'alumnes a  un experiment ideat i practicat per Solomon Asch (Universitat de Princeton), amb el qual hom demostra la gran influència que exerceix el grup o la societat sobre els individus, de tal manera que, fins i tot les percepcions sensibles venen determinades sovint per allò que el grup percep o diu que percep.

He recordat l'experiment, quan he llegit a la revista Bostezo, any 2, núm. 5, l'article "Conducta humana i ciudades seriales", de Carlos Manuel Cruz Mena, el qual cita aquests i altres experiments, amb els quals es posa de relleu la influència de la societat (i del poder) en la manera de comportar-se i de pensar (sovint aberrant, injusta i cruel) de les persones.

Vaig agafar set alumnes i vaig projectar en la pantalla una recta vertical. Al costat en vaig projectar tres, també verticals (ABC) de distinta longitud, de tal manera que una d'elles tenia la mida exacta de la primera, la separada, sense lletra a sota:

Els alumnes havien d'elegir quina de les tres línies era igual que la solitària. Em vaig posar d'acord amb sis dels set alumnes per a que digueren, que una, per exemple, la "B" (evidentment desigual), era de la mateixa mida que la solitària. L'alumne setè, al qual li corresponia opinar l'últim, no sabia res de l'acord. Aquest alumne, estranyat, va respondre com els sis anteriors, desprès de dubtar una estona. Va percebre allò que els altres deien que havien percebut o no va gosar manifestar-se contra la uniformitat del grup.

El caràcter peculiar del meu experiment consistia en el fet que l'alumne setè, el subjecte de la prova, era un alumne inconformista en la vida social, rebel, progre, independent. Un individu, del qual hom podia pensar que no es deixaria influir ni admetria cap tipus de pressions, per molt subtils que foren. Però no va ser així: es va sotmetre a la pressió del grup. Va acceptar la igualtat de dues rectes que, si hagués estat sol, les hauria considerades desiguals. 

De tota manera, no és aquest experiment, juntament amb altres, el que ens informa per primera vegada sobre la submissió de l'individu al comportament, creences i opinions de la societat. Els grups humans, des de temps immemorials, ho saben. Un saber que ha quedat reflectit en màximes i refranys. Per exemple: "¿A dónde va Vicente? A donde va la gente", o les màximes: "Allà on vages fes com veuràs" i "On vages fes com fan". És a dir, l'experiència  popular no solament sap que el grup determina el pensar i l'obrar de les persones, sinó que, a més a més, sol ser avantatjós sotmetre's-hi.

El fet que l'experiència popular no solament subratlla que "Vicente" és una ovella o un xai que segueix el ramat, sinó que, també, aconsella o anima a seguir-lo, significa, crec, que no tots som ovelles o xais; que algunes persones se n'ixen del ramat, pensen i actuen de manera lliure o arbitrària.

Aquest aspecte de la condició humana és el que està darrere de la frase que Sartre posa en boca de Júpiter dirigint-se a Égisthe en la seua obra teatral, "Les mouches": "Le secret douloureux des dieux et des rois, c'est que les hommes sont libres" ("El secret dolorós dels déus i dels reis és que els homes són lliures"). Poden revoltar-se contra el poder opressiu, contra la injustícia, contra la corrupció.

El paràgraf amb què acaba Javier Marías la seua columna a "El País semanal" del diumenge passat ens informa de la corrupció econòmico-política, explica la reacció ciutadana, però no la justifica:

"Cada vez entiendo más que, ante unas leyes abusivas e injustas, ante un organismo saqueador y arbitrario [el govern], los individuos se defiendan y, a poco que puedan, no cumplan. Entre las mil cosas graves que ha traído este Gobierno, no será la menor haber conseguido que la gente se sienta justificada al consumar un engaño. Con lo que costó convencerla de que había que contribuir, y en particular a las arcas de Hacienda [hacienda somos todos]".

Aquest paràgraf em sembla la descripció aproximada d'allò que prova l'experiment d'Asch: el poble practica els principis que regeixen el comportament dels déus, dels governants i de les classes superiors; però no l'aplicació de la frase de Sartre, segons la qual, contra el que ens fan creure els déus, els governants i les classes superiors, l'home és lliure en un sentit divers de la llibertat convencional; per tant, ha de respondre del que fa, si reprodueix la corrupció del poder i no s'hi rebel·la. Cal tenir, doncs, els ulls ben oberts i la intel·ligència ben desperta.

Un altre món és possible

És el feixisme?

                                                                                                   Entrada anterior: La operación Palace

El virus neoliberal s'escampa pel món

"Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s'han aliat, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en sacrosanta croada contra aquest fantasma". Així començava el "Manifest comunista" de Marx i Engels redactat l'any 1848.

Ara, més de 160 anys desprès, qui ronda Europa i el món, senyorejant tots els racons del poder, és el virus neoliberal. El fantasma del Manifest rondava mogut per l'esperit de llibertat i d'igualtat front als patrons i l'Estat capitalistes, i l'esperit de fraternitat proletària. El virus actual, per contra, desperta els instints egoïstes descontrolats, d'allò més aberrants, un cop vençuts els perillosos esperits d'igualtat i fraternitat. Al capdavall, una nova (neo) llibertat navega per tot arreu dominant el món. En realitat, però, qui gaudeixen d'eixa llibertat (que es redueix a convertir-ho tot en diners), són menys nombrosos que la burgesia, l'aristocràcia i la religió que encalçaven l'esmentat fantasma del comunisme. Han quedat reduïts a la ratlla de l'1%, poc dalt, poc baix.

El comunisme prometia igualtat, llibertat i fraternitat; però en el seu lloc, per una raó o per una altra, generà dictadura i desigualtat per al poble (la llibertat i la riquesa, per a la nomenclatura; la submissió i la igualtat en la pobresa, per als proletaris). En quant a la fraternitat, ai las!: hem tingut i tenim ocasió de veure l'home nou de la Rússia post-soviètica i països ex satèl·lits, a més del de la dictadura neoliberal de la Xina: la supervivència del més fort (immoral, ric i corrupte), la selecció de les persones en la societat i en la vida per raons econòmiques (que ara diuen selecció natural). Quant a Cuba, hem de confessar que no sabem el que donaria de sí aquest país en el cas que el gegant veí no l'assetjara amb el boicot econòmic i altres pessigolles. Si els EUA cregueren en la llibertat que diuen, bastaria que el deixaren solt i lliure. En canvi, actuen com si no cregueren en la llibertat econòmica i que Cuba, sola i comunista, podria assolir un desenvolupament admirable. Els EUA es comporten com si temeren la prova dels fets lliures: preferixen fabricar-los ells. És el que ens suggereix el seu comportament actual i el del passat, quan patrocinava tots els moviments feixistes sud i centro americans, per combatre la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

Quan el fantasma s'extingí i els països del socialisme real col·lapsaren o renegaren, els que substituïren i substitueixen aquell moviment, desprès d'haver-lo vençut, són els equivalents als vells aliats que li declararen la guerra. Queda l'esmentada Cuba, soltant les darreres reserves d'aire que li resten, ofegada pel gegant americà del costat. Queda Xina, la qual, de comunista ja no li resta més que el nom: ha esdevingut una dictadura neoliberal (llibertat econòmica il·limitada per a una minoria i esclavitud per a la majoria), feixista, dirien alguns. 

La política actual, per tot arreu, es limita a rebre ordres d'uns capitalistes fora de la llei (ells són els que la fan). Estem en la "Ciudad sin ley", el film de Don Siegel (1969), però, de moment, sense el final feliç acostumat. Els capitalistes financers són els cacics descontrolats que ara controlen i regeixen el món a través dels xèrifs comprats. No són nacionalistes ni patriotes: són globalitzadors, internacionalistes, internacionalistes dels negocis i de la generació de pobresa. Han tornat al Génesi bíblic, al paradís, paradís que ara s'anomena fiscal. Des d'ell regeixen descontroladament (sense llei ni ordre que els pose límits) un món cada dia més ple de pobres, car no hi ha riquesa sense pobresa, ni paradís sense infern. Així, doncs, un cop vençut el perillós fantasma comunista, podríem preguntar-nos si el poble del planeta ha guanyat alguna cosa. S'ha guanyat l'infern de la crisi, podríem respondre, perquè al cel del paradís sols han pujat els vencedors, d'acord amb la llei que fan passar per natural.

Ens hem lliurat del comunisme realment existent i del seu fantasma com promesa i esperança, però tenim en compensació la crisi actual i el feixisme a l'abast de la ma. A l'Estat espanyol ens governen alternativament dos partits neoliberals a les ordres del capital descontrolat. És tota l'esperança que ens resta? Possiblement, no, per desgràcia. El mal creix i no s'atura. Fa poc ens va visitar una altra possible esperança, francesa en aquest cas: Marine Le Pen. Ens va parlar del seu partit francés: "Le Front National", que allí puja vertiginosament en les enquestes. 

És el feixisme el nostre futur? O hi som ja?

No havia acabat d'escriure açò, quan sent una remor confusa que em sona així: - Hòstia! Déu nos en guard!

Aquí yace un cortesano,
que se quebró la cintura
un dia de besamano
(Martínez de la Rosa)

De Guindos i el rei obeeixen Lagarde. Els amos de Lagarde, en canvi, s'amaguen al Paradís. De Guindos i el rei es queden amb la cintura trencada i les butxaques plenes. No sabem que li passarà a Lagarde...

La "Operación Palace"

                                                                                                Entrada anterior: Votar tapant-se el nas

Lagarde-Draghi

Quin rebombori mediàtic i social ha originat la ficció "Operación Palace" de Jordi Évole! Uns l'han vista i els ha agradat; altres l'han vista i els ha emprenyat. Uns creien que la ficció, mentre la veien, era un documental verídic, altres, no. A uns els ha servit per a reflexionar sobre la ficció bàsica de la política espanyola; a altres, per a demanar més informació i menys ficció. En fi, molts reclamen que ja és hora de saber la veritat del 23-F. Desprès de tants anys, és ben sospitós que la revelació més colpidora de les investigacions sobre els nostre boirós passat siga una obra de ficció. 

Si més no, Espanya és, des del cop d'Estat franquista fins ara, una espècie de "Operación Palace" inversa, intencionadament tergiversadora, una opereta inventada per tapar una tragèdia, una espècia de bíblic sepulcre blanquejat. La política i l'economia és un teatre maliciós inventat per a tapar i enganyar; no és com el teatre, el cine, la novel·la o la poesia, quan són ficcions creadores que descobreixen la realitat de la política, de l'economia, dels sentiments, i de les aspiracions humanes. La política, en canvi, i l'economia aparents encobreixen la política i l'economia reals. El parlament, per exemple, no deixa de ser un artifici en el qual es parla per a ocultar la realitat. 

No obstant això, hi ha expressions que descobreixen la realitat volent negar-la. Per exemple, quan Montoro digué que els salaris (o els llocs de treball, tant s'hi val) apujaven, sabent tots que abaixaven; o quan Gallardón afirmà que la llei que preparava per prohibir l'avortament faria les dones més lliures; o quan Rajoy ens promet ara, desprès de tantes promeses incomplides, un immediat futur de roses i margarides, per la senzilla i oculta raó que les eleccions europees estan al caure. En aquest sentit trampós s'acaba d'expressar, també, l'agència de qualificació, Moody's, apujant la nota d'Espanya. La va abaixar quan això beneficiava els seus clients; ara l'apuja, amb la vista posada en les eleccions europees, perquè necessita poder neoliberal a la UE per la mateixa raó. Qui utilitzen els serveis d'agències de qualificació com aquesta no són precisament pobres. Per desgràcia per a ells (els molt rics), els pobres voten. 

Agència de qualificació! No et fot?: "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Ja és hora que les qualificadores siguen desqualificades (els desqualificadors que les desqualifiquen bons desqualificadors seran). I si les desqualificàssem nosaltres? Però necessitaríem creacions literàries, fílmiques, plàstiques, per descobrir la realitat enterrada sota una faramalla de fem, rebuig i deixalles. 

A mí, la ficció d'Évole em desperta el desig de saber quina realitat s'amaga sota la immodèlica transició (el franquisme per altres mitjans: "Atado y bien atado"). I em confirma la convicció que el 23-F va servir per recordar als poregosos espanyolets que "la Cruzada de liberación" estava a quatre passes, en girar el primer cantó.

És evident que aquest documental és falç com documental, però ens contagia un desassossec, com una denúncia de la mentida que camufla la realitat del 23-F (i, per extensió, de tota la política espanyola). Ens posa dintre una espècie de ratolí rosegant-nos i dient-nos que la versió oficial del 23-F és una ficció.

En la guerra que deien croada, els revoltats contra la democràcia s'autodenominaven nacionalistes; els defensors de la república elegida legalment, eren ultratjats amb el nom de rebels. Els agressors que provocaven el desordre de la guerra es consideraven gent d’ordre agredida, quan eren ells qui agredien els defensors de l’ordre republicà, resultat de la voluntat popular. El bé era el mal i el mal, el bé. 

Si la "Operación Palace" és una ficció que ens descobreix o ens suggereix que la versió oficial del 23-F és també una ficció, per què no hem de sospitar que hi ha una realitat encoberta en allò que ens han dit de la croada, la dictadura franquista, la transició i la democràcia? Què hi ha realment sota aquesta democràcia, sota aquesta crisi, sota les necessàries reformes estructurals, sota les necessàries privatitzacions, sota les necessàries retallades, sota una Constitució que ens encadena a tots, però que el 70% dels actuals ciutadans no votaren (a més de saber que bastants d'aquells supervivents que aleshores la votaren moguts, com sempre, per la por, ara no la votarien)?

Gràcies, Jordi Évole, per aquesta ficció creadora, mitjançant la qual hem pogut entreveure que la realitat roman encoberta, encoberta per una altra ficció: aquella ficció manipuladora que pretén mantenir-nos encadenats per sempre més! Salut!

I els catalans què?