Cecilio Alonso ha publicat un nou llibre, "Travesias de la modernidad (Prensa y letras en España)". El considere molt interessant, suggeridor i prenyat d'informació precisa. Qui vulga comprendre l'Espanya que vivim, la dels segles XX i XXI, amb certa precissió, ha de saber i comprendre l'Espanya del XIX. L'Espanya de la premsa, l'Espanya literària, l'Espanya de la política i dels problemes socials, l'Espanya que Cecilio ha llegit, estudiat i interpretat. Si a algú li interessa la política espanyola actual necessita llegir aquest llibre de Cecilio: "Travesias de la modernidad (Prensa y letras en España (1890-1914)".Comença referint-se a la paraula "regeneracionismo", la qual és utilitzada en un sentit literari, per una banda, i en un sentit polític, per l'altra. Cecilio analitza i comenta els dos. Pel que fa a allò polític o sociopolític, es referix a tres nous sentits que podem trobar en les publicacions del segle: un post revolucionari lliberal; un altre monàrquic i neocatòlic; un altre, en fi, de caràcter progressista, bolcat a l'esdevenidor en un sentit utòpic i radical. Al cap i a la fi triomfa el reaccionari, és a dir, la restauració monàrquica (el borbó Alfonso XII) i el conservadurisme, per allò de remuntar-se a les essències de la raça, un dels possibles sentits del mot "regeneració". A partir d'aquí, m'aventure lliurement a fer algunes consideracions personals, suggerides pel llibre, però que reflecteixen el meu tarannà. El lector jutjarà si estic encertat o no. El regeneracionisme, especialment el que desemboca en la restauració borbònica, suposa la idea genuïna d'una essència racial estàtica, essència immutable, que no evoluciona, a les característiques prístines de la qual cal retornar. Els éssers humans, i més si són reaccionaris, solem ser immobilistes. Solem tenir una concepció de la història i de les societats com éssers variables i canviants, les essències dels quals són estàtiques. Com si el canvi, l'evolució, l'esdevenir, fos el mal (deixem a banda, de moment, l'evolució de la tècnica). Com si la realitat essencial de les societats humanes, tant la de les lleis, la de les formes de vida, la de les organitzacions político-econòmiques, com la de l'univers material, no estigués constituïda per milions d'elements (per dir-ho d'alguna manera) espirituals i materials en moviment continu, destruint-se i generant-se indefinidament, tant en la realitat social de les idees, de les formes de vida, de les lleis i de les organitzacions polítiques, com en la realitat física.
Molts escriptors i la majoria de polítics (escriptors o no) tornen uns a l'ideal de passats històrics; altres pensen en un immobilisme de nou format. Però em sembla que tots pensen en l'ideal d'una societat immòbil i perfecta, estiga situada en el passat, que intentaran reinstaurar, o es trobe en un futur, que proposaran crear a partir d'un model ideal inventat i somiat per ells. I si alguns o algunes no es consideren prou rics quan accedixen al poder (o simplement volen accedir-hi), procuren o procuraran esmenar-ho de qualsevol manera, fins i tot implicant-se en negocis immorals, anti-socials i prohibits.
Aquestes consideracions em porten a pensar en la posterior revolució reaccionaria, bolcada a l'immobilisme, de Franco i la Falange en el nostre segle XX. Aquesta revolució consisteix, ara, ja dins dels anys 2.000, en consolidar la riquesa dels rics (pensem en com estan d'enfangats) i en dominar els mitjans de comunicació, com han fet casi sempre.
A propòsit d'açò, Vicens Navarro ens diu que "Los equipos de dirección de los grandes rotativos no solo son de derechas, sino que, como caracteriza a las derechas en España, son profundamente anti-izquierdas. Durante el periodo postdictatorial, el PCE primero, IU más tarde, y Podemos ahora han tenido muy mala prensa. La evidencia de ello es abrumadora". No sols és evident que hom els ataca, sinó que, sobre tot, és evident que hom els ataca amb "falsificaciones i tergiversaciones".
La riquesa personal o familiar ha estat sempre la condició dels considerats bons governants. Els governants actuals estan mostrant-nos amb el seu comportament que la riquesa és un ideal al què s'ha d'accedir no importa com. Ens ho mostren els casos de corrupció dels ministres del PP que ens ha revelat la premsa i ens ho mostra el senyor Cebrián, ex director de El Pais, en condemnar al periodista honrat, Ignacio Escolar, quan aquest ha dit la veritat sobre els negocis familiars d'aquell, ocults i prohibits. Riquesa i negocis immorals sempre ha estat la condició "sine qua non" per a accedir al poder en les societats reaccionàries. És el regeneracionisme immobilista. En aquest cas, d'un ric poderós en el món de la premsa de dretes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada