Aquest país està en una situació política que podríem qualificar de predictatorial.

                           

La gracieta (i gracietes) dels darrers dies ens pre-anunciava un futur dictatorial pròxim. Aquest país estava, encara ahir, en una situació política que podríem qualificar de pre-dictatorial. El PP en el poder exercia el poder més enllà del que li permeten i permetien les normes democràtiques habituals.

Per exemple, la judicatura (els jutges) deu actuar segons les lleis vigents, aprovades d'acord amb les normes democràtiques, però no segons els interessos de les campanyes electorals del PP, com aquest voldria.

"Algo le pasa al sistema cuando se supone que el poder judicial debe actuar de inmediato tras recibir las instrucciones del poder ejecutivo..." (en eldiario.es, per Iñigo Sáenz de Ugarte). Hom suposa (càndidament?) que el poder judicial és independent i jutja a tots per igual, segons unes lleis votades entre tots. És clar que no sempre és així. Tenim el PP que ens ho fa veure. Creieu que és correcte pensar que el jutge ha de fer els ulls grossos quan el delicte beneficia al PP en el govern i ha d'atacar sense misericòrdia quan el perjudica? Açò és el que passa quan des del poder executiu ens fan saber que "el poder judicial debe actuar de inmediato tras recibir las instrucciones del poder ejecutivo" (en campanya electoral, no ho oblidem).

.                                                  

Les corrupcions descobertes de membres del govern, amiguets i amiguetes, són innombrables. Heu-ne aquí unes quantes:

El cas Emarsa és un cas de presumpta corrupció política en la gestió de l'Empresa Metropolitana d'Aigües Residuals de València, SA (EMARSA), una societat pública, sobre la qual s'investiga un frau de 26 milions d'euros entre 2004 i 2010. Es troben 31 persones imputades, i entre elles destaca Enrique Crespo (PP), ex-alcalde de Manises, ex-vicepresident 2n de la Diputació de València, diputat provincial i president d'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics (EMSHI), la qual posseïa el 100% de les accions d'EMARSA. En l'actualitat, aquest procés es troba en fase d'instrucció, investigat pel magistrat Vicente Ríos Segarra, titular del Jutjat d'Instrucció número 15 de València.

Operación Pitiusa: 88 detinguts (entre ells 15 empleats públics) per robatori i venda de dades confidencials de la Administració.

Operación Pokémon casos de corrupció en polítics gallecs; Cas Dívar..., etc. ..., etc. ..., etc. ...

La prohibició de la estelada en el final de copa al Nou Camp, (final de copa que abans era del "generalísimo" i ara és "del Rey"). Els habitants d'un país prohibeixen la bandera d'un altre en una competició esportiva realitzada en terreny d'aquest. Potser seria millor que espanyols i catalans no competiren esportivament entre sí, car l'enfrontament entre dominants i dominats crea sempre problemes. Més, quan aquests determinen quina bandera es pot usar. Millor seria, enfrontaments entre iguals com Catalunya-França o Catalunya-Alemanya, o catalunya-Anglaterra o... etc. No mai imperi-colònia, com és el cas i queda subratllat amb la prohibició de què parlem.

                           

I el que vol evitar, per damunt de tot, el poder feixista és que el poble s'unisca. Per això provoca la tensió en el tema de l'estelada (en la qual ja li ha surtit el tir per la culata), o en la qüestió de les mentides que diu respecte a les autonomies (que si perden empreses, que si estan en crisis econòmica..., etc. per ser massa autonòmiques). Voldria que del problema o problemes creats per ell s'acusara a aquestes regions autònomes (País Valencià, Catalunya, etc.). Però alguna vegada l'excés de cobdícia el traeix i li surt el problema de l'estelada. Aquí hom li veu les ungles i els ullals: la bèstia amb la caverna de la boca oberta i amb els queixals amenaçant-nos.

Acabe de fer una petita al·lusió a les corrupcions d'una Espanya de vocació totalitària. Obriu els ulls a l'esdevenir diari i en trobareu a dojo: amenaces i propaganda electoral a base de ficcions informatives, de mentides en abundància, de perills i/o fortuna, segons qui surti vencedor.

No obstant, la intel·ligència política ha entrat en raó. És el que la premsa d'avui (el Levante del 21/5/16, p. e. ) ens conta: "cabe el riesgo de generar un daño al recurrente, al impedirle que "de forma pacífica, se manifieste y exprese su ideología política con la exhibición de la bandera estelada".

"Por ello, sostiene que concurren razones suficientes para levantar la prohibición al amparo de la libertad de expresión".

"El valor del pluralismo político comporta la libertad para pensar y expresarse", plantea el juez, quien añade que la democracia "ampara la discrepancia y las formas en las que esta pueda manifestarse, siempre que esa expresión sea a su vez respetuosa con los derechos de los demás". 

Aquest jutge no segueix les indicacions dictades pel Suprem. Està vist que hi ha polítics i polítics, jutges i jutges. I, a més a més, està el

                              "poble, el poble unit".

                                     

Les vides secretes que ens dominen (per a bé o per a mal)

                           

En el llibre: "Incógnito (Las vidas secretas del cerebro)", David Eagleman ens diu: "... casi res d'allò que passa en la nostra vida mental està sota el control conscient..." (pàg. 17). En un partit de beisbol, jugat el 1974, hom va registrar la velocitat de la bola més ràpida llançada per un jugador a 44,7 m. per segon. Per tant, en 4 dècimes de segon creuà la base meta. Però, malgrat que la consciencia necessita més temps per a addonar-se'n (al voltant de mig segon), el batedor colpeja la pilota quan aquesta aplega i respon adequadament al llançament de l'altre, mig segon abans de ser conscient del fet. És, doncs, el cervell qui ho ha realitzat, no l'activitat conscient. En aquest cas, com en milions d'altres, el nostre cervell actua de forma independent. Hi ha quelcom en nosaltres que no som nosaltres; quelcom que ens dirigeix i ens fa actuar. Com diu literalment l'autor: "La ment conscient no es troba al centre de l'acció del cervell, sinó més bé en una vora llunyana, i no ou més que murmuris de l'activitat" (pàg. 18). 

Aquest exemple em fa pensar en altres fenòmens que ens afavorixen menys, com, p. e., el cas de la propaganda, el de la manipulació..., etc. De la mateixa manera que el cervell actua al marge i en lloc de la consciència, com si fórem conscients del que fem, de la mateixa manera actuem moguts per conviccions imposades per la publicitat o per la manipulació més o menys socials. Hi ha quelcom fora de nosaltres que actua en nosaltres a l'hora de decidir en política, a l'hora d'elegir les diversions, a l'hora de decidir... (què sé jo? L'economia? El partit que ens ha de governar?...). Hi ha un subterrani polític, un subterrani, de costums i modes, un subterrani de creences, de conviccions, de costums que acceptem com nostres, però que són (com suara hem dit del cervell) alienes a nosaltres, a la nostra consciència. Hi ha un impersonal, una espècie de monstre que actua i pensa en el nostre lloc com si fórem nosaltres. Casi sempre som persones fictícies, persones... aparents... falses persones que ens suplanten. Darrere d'aquest fenòmen està, a més, la tendència humana a "fer el que fan" i "pensar el que pensen", el treball científic dels manipuladors político-econòmics.

 
            


           

Si no és així, com podríem explicar que un poble explotat pel PP vulga votar-lo altra vegada? Som drogodependents? Som sado-masso? O símplement som uns altres, diferents dels que creiem: el cervell socio-polític impersonal, inconscient, alienat, que domina i manipula la consciència socio-política? Som nosaltres, tu, jo, nosaltres, vosaltres elles, ells? O som un magma impersonal que vol devorar-nos a tots i a totes, fins que no quedem ningú que tinga consciència i pense, un magma de residus en combustió creixent que s'ho tragarà tot?

           

Hauríem d'actuar com proposa Ramón Cotarelo respecte a Catalunya en l'article: 


"Què faran els Mossos quan els arribi l’ordre de detenir polítics catalans?". 

Hem d'actuar des de nosaltres, des de la nostra consciència, no des de l'australopitecus, no des del magma dels interessos aliens, no des de la por, sinó des de la nostra consciència necessitada. Hem de revoltar-nos contra el cervell preconscient comunitari d'australopitecus, el magma pepero, el Rajoy magmàtic, un PP que ens tragarà per a sempre (encara que es recolze amb un sector del PSOE). Hem d'actuar des del jo de cadascú individual: el conscient anti-magmàtic. 

Si ens convertim en australopitecus, i ens traga el magma del PP, tardarem a ressorgir!

Si es que resorgim alguna vegada...


                                       

------------------------------
 En El Diario.es del dia 12/8/16 Ignacio Escolar escribia: 

"La grabación que hace unas horas publicamos en exclusiva es tan clara que el Consejo General del Poder Judicial debería actuar de forma tan inmediata como contundente. Un juez así no puede seguir un minuto más. No después de chalanear con un imputado al que promete que le archivará el proceso penal que pesa contra él mientras le indica lo que tiene que hacer para fabricar las pruebas contra la diputada de Podemos Victoria Rosell. “Lo acreditas, lo hacemos así, lo llevamos al procedimiento y entonces ponemos en marcha la maquinaria”, dice el juez Salvador Alba. Y así sucedió..."

" ...Que un juez se reúna a solas con un imputado sin presencia de su abogado ni del secretario del juzgado ya es bastante irregular. Pero que en esa reunión el juez le detalle a un imputado qué tiene que declarar la siguiente vez que vuelva al juzgado –esta vez, de manera oficial– para fabricar así una acusación contra una diputada es de una gravedad mayúscula. Aterradora. Terrible para la imagen de la justicia y de la propia democracia de este país..."

"... Este proceso judicial contra Victoria Rosell o  las exclusivas sacadas de Youtube contra Pablo Iglesias son dos ejemplos de cómo funciona “la maquinaria”: esa relación perversa entre aparatos del Estado, periodistas sin escrúpulos y el Partido Popular. Ayer era contra los independentistas. Hoy, contra Podemos. Mañana puedes ser tú".

La dificultat és l'esquer del desig

 

                  

“La dificultat és l’esquer del desig”..., “anem a pensar el que no sabem”... Precisament allò que ens fa pensar i actuar, allò que ens fa estimar i ens fa viure, és allò que ens porta més enllà del que sabem (Paco Miralles).

“La dificultat és l’esquer del desig”...,Hi ha expressions el significat de les quals es desborda fora dels límits habituals. Funcionen com magranes explosives (normals o petites) que, en lloc de destruir, omplin l'espai de significat, l'il.luminen com coets de llum, i ens fan veure allò que estava dissimulat o encobert al nostre voltant o dins del nostre cervell. Una d'aquestes expressions podria ser la que acabem de citar, és a dir: "La dificultat és l'esquer del desig". Les dificultats ens posen entrebancs, o, d'alguna manera, impedeixen assolir el que necessitem. I casi sempre necessitem allò que desitgem o desitgem allò que necessitem. Les dificultats per assolir quelcom, fins i tot allò que no tenia especial atracció per a nosaltres, és com un esquer, un estímul, una temptació, que ens desperta el desig de superar-les. 

         Como el fin del Imperio Romano. Serà veritat? De nosaltres depén.

La teoria de la dificultat, o dificultats, com esquer del desig en el cas de la nostra política, s'acompleix d'una manera inversemblant. Desprès d'uns mesos de govern decebedor, d'un govern "rajoyano" que ens està portant "por la calle de la amargura" (com solien dir els vells de quan jo era jove), que ens ha suposat un mont de dificultats, aquestes dificultats sembla que van a ser l'esquer del desig de la mateixa cosa: el PP. Sembla que el poble de l'Espanya Una, Grande y Libre no escarmenta, és un cas excepcional per demostrar fals el principi que les dificultats són l'esquer del desig d'eliminar eixes dificultats.

 

Si no fem un pensament i ens unim totes les esquerres, tindrem el que volem (¿?): les dificultats reduplicades; tindrem el PP reduplicat. Això és el que mostren les enquestes, si les esquerres no s'espavilen i s'uneixen. I s'uneixen per reconèixer els problemes reals de la Península.

I dins dels problemes reals de la Península està el cas català. 

Puigdemont conversa amb una autoritat de l'Unió Europea

"...Malgrat el que repeteixen tots els aparells d'agitació i propaganda de tots els partits espanyols sense excepció, les eleccions de juny poden ser la prova del naufragi d'un sistema en crisi i sense alternatives. I el territori principal en què es manifesta aquesta crisi és precisament l'únic en el qual s'ha articulat una oposició seriosa al règim oligàrquic espanyol: Catalunya. Els espanyols han de tornar a les urnes perquè els seus partits polítics són incapaços de trobar una resposta al procés català. I al juny descobriran que segueixen sense trobar-la perquè, si no es reconeix el dret d'autodeterminació de Catalunya, no n'hi ha cap". (Palinuro, al periòdic "El Món").

Les eleccions des d'un altre punt de vista

Ramón Cotarelo, autor del blog: "Palinuro", és un escriptor que jo respecte i el tinc en consideració. En el tema de la política actual espanyola té una opinió personal (en la qual no està a soles), opinió que considera d'esquerres, però que no encaixa molt en un gran sector de l'esquerra. Quan l'he llegit, m'ha descavalcat de les meues seguretats ideològico-estratègiques. Sobre tot, desprès d'haver rebut algún correu electrònic de les meues amistats en el mateix sentit. Així, doncs, reproduixc l'escrit de "Palinuro" a continuació. "El saber", no sols, com deien ja els antics, "no ocupa lugar", sinó que a més a més, obri perspectives i ajuda a prendre decisions més correctes. La ignorància no mai és bona.

                                                            

                                     ....    ....    ....

                                       Palinuro

Miércoles, 4 de mayo de 2016

Llámenlo como quieran, pero háganlo                         

Lo que estamos vislumbrando en este nuevo período electoral es otra de esas estupideces históricas que perpetra habitualmente la izquierda española. Es una historia vieja, cansina y produce hastío recordarla pero no queda otro remedio. Aunque los tarugos al frente de las organizaciones izquierdistas lo ignoren, el resultado de la consulta del 26 de junio va a afectar a mucha, muchísima gente que no tenemos culpa de nada y mucho menos de padecer estos descerebrados de dirigentes. 

La izquierda a la izquierda del PSOE quiere unirse. Al margen de que lo consiga o no, esa unión deja fuera expresamente al PSOE. Como sabemos, el argumento que quiere justificar este dislate es que el PSOE no es "verdaderamente" de izquierda o algo así. Una actitud cuya obstinación en el error muestra bien a las claras la mala fe de la que parte. Ese diagnóstico de que el PSOE no es "verdaderamente" de izquierdas parte de una supuesta "verdadera" izquierda, el PCE, disfrazado de IU, que se autodesigna "izquierda transformadora" pero que desde que nació, hace treinta años, no ha transformado literalmente nada y no ha hecho nada salvo hablar sin parar. A ese profundo análisis se suma ahora Podemos con la misma mala fe; o peor. Se renueva así el viejo cainismo de las izquierdas españolas, que se remonta a sus orígenes y ha dejado episodios tan vergonzosos como la masacre de mayo de 1937 en Barcelona, el episodio de la entrega de Madrid por Casado en 1939, la pinza del PSOE y la UCD contra el PCE en 1977-79 y la del PP e IU/PCE contra el PSOE en los años noventa. 

Frente a esos fainéants verbosos, el PSOE, con veintiún años de gobierno a las espaldas, ha hecho mucho y de todo: bueno, regular y malo. Como siempre en la vida. Y entre personas normales habrá discrepancias acerca de si prima lo malo sobre lo bueno o a la inversa; lo que no suele darse, insisto, entre personas normales, es hablar de algo complejo -el PSOE en este caso- ocultando lo bueno y contando solo lo malo. Eso es un juicio de obvia mala fe. Así, el discurso de la cal viva de Pablo Iglesias -aventajado discípulo de Anguita- quedará como ejemplo de su ruindad moral y su inopia mental. El caso es que, además, no cabe responderle con un clásico "y tú más" porque este manojo de supuestos izquierdistas transformadores no ha hecho nunca nada, no se ha estrenado; ni meter la pata ha podido. Su posición consiste en atacar con juego sucio al otro partido de la izquierda y hacer creer que si, por casualidad, alguna vez llegaran a gobernar, ellos no harían nada mal, serían perfectos. 

Esa alianza que se traen entre manos, que más parece contra el PSOE que contra el PP, no conseguirá ganar las elecciones, pero sí que no las gane aquel que, en el fondo, es lo que muchos de estos narcisistas pretenden. Y por eso mismo serán responsables de otros cuatro años de esta derecha ladrona, antipopular, ultrarreaccionaria y catalanófoba. A ellos no parece importarles porque se darán por satisfechos si consiguen unos votos más que el PSOE y, además, tendrán sus escaños, bien por una, bien por la otra formación y podrán seguir haciendo lo único que hacen y sin mucha soltura: hablar. 

Pero la gente lo vamos a pasar muy mal con un gobierno del PP con otra probable mayoría absoluta. Realmente mal a manos de esta banda de malhechores. 

Por eso y porque la responsabilidad por la desunión de la izquierda toca a todos, ¿que tal si nos dejamos de miserias, envidias, rencores, egolatrías, sectarismos y oportunismos y formamos ya un frente popular de toda la izquierda, desde el PSOE hasta IU con referéndum incluido que permita que voten a su favor los independentistas catalanes? ¿Que da miedo el nombre de Frente Popular? Pónganle el nombre que quieran pero vayan todos juntos a las elecciones con un programa común que será ganador, como siempre que la izquierda ha conseguido esta unidad. Ya tendrán tiempo más tarde de dirimir la estupidez esa del sorpasso, pero no dividan a la izquierda por enésima vez. No le entreguen el poder a la derecha entre engoladas frases revolucionarias. Y lo mismo para el PSOE: deje de hacer el juego a la derecha, recupere su esencia socialdemócrata, entérese de que vive en el siglo XXI, organice un referéndum en Cataluña como han hecho en el Canadá y en Escocia sin que se hunda el mundo. Un frente unido de toda la izquierda es lo único que garantiza punto final al gobierno de la derecha. 

Pierdan unos el rencor y otros el miedo y entiendan que están al servicio de la gente, que no quiere otro gobierno de la banda de ladrones.

Publicado por Ramón Cotarelo en 12:55 a. m.  

Etiquetas: Coaliciones., Elecciones., IU., Podemos., PSOE.

El regeneracionisme immobilista

                                                     

Cecilio Alonso ha publicat un nou llibre, "Travesias de la modernidad (Prensa y letras en España)". El considere molt interessant, suggeridor i prenyat d'informació precisa. Qui vulga comprendre l'Espanya que vivim, la dels segles XX i XXI, amb certa precissió, ha de saber i comprendre l'Espanya del XIX. L'Espanya de la premsa, l'Espanya literària, l'Espanya de la política i dels problemes socials, l'Espanya que Cecilio ha llegit, estudiat i interpretat. Si a algú li interessa la política espanyola actual necessita llegir aquest llibre de Cecilio: "Travesias de la modernidad (Prensa y letras en España (1890-1914)".Comença referint-se a la paraula "regeneracionismo", la qual és utilitzada en un sentit literari, per una banda, i en un sentit polític, per l'altra. Cecilio analitza i comenta els dos. Pel que fa a allò polític o sociopolític, es referix a tres nous sentits que podem trobar en les publicacions del segle: un post revolucionari lliberal; un altre monàrquic i neocatòlic; un altre, en fi, de caràcter progressista, bolcat a l'esdevenidor en un sentit utòpic i radical. Al cap i a la fi triomfa el reaccionari, és a dir, la restauració monàrquica (el borbó Alfonso XII) i el conservadurisme, per allò de remuntar-se a les essències de la raça, un dels possibles sentits del mot "regeneració". A partir d'aquí, m'aventure lliurement a fer algunes consideracions personals, suggerides pel llibre, però que reflecteixen el meu tarannà. El lector jutjarà si estic encertat o no. El regeneracionisme, especialment el que desemboca en la restauració borbònica, suposa la idea genuïna d'una essència racial estàtica, essència immutable, que no evoluciona, a les característiques prístines de la qual cal retornar. Els éssers humans, i més si són reaccionaris, solem ser immobilistes. Solem tenir una concepció de la història i de les societats com éssers variables i canviants, les essències dels quals són estàtiques. Com si el canvi, l'evolució, l'esdevenir, fos el mal (deixem a banda, de moment,  l'evolució de la tècnica). Com si la realitat essencial de les societats humanes, tant la de les lleis, la de les formes de vida, la de les organitzacions político-econòmiques, com la de l'univers material, no estigués constituïda per milions d'elements (per dir-ho d'alguna manera) espirituals i materials en moviment continu, destruint-se i generant-se indefinidament, tant en la realitat social de les idees, de les formes de vida, de les lleis i de les organitzacions polítiques, com en la realitat física. 

Molts escriptors i la majoria de polítics (escriptors o no) tornen uns a l'ideal de passats històrics; altres pensen en un immobilisme de nou format. Però em sembla que tots pensen en l'ideal d'una societat immòbil i perfecta, estiga situada en el passat, que intentaran reinstaurar, o es trobe en un futur, que proposaran crear a partir d'un model ideal inventat i somiat per ells. I si alguns o algunes no es consideren prou rics quan accedixen al poder (o simplement volen accedir-hi), procuren o procuraran esmenar-ho de qualsevol manera, fins i tot implicant-se en negocis immorals, anti-socials i prohibits.                                     

                                                   

Aquestes consideracions em porten a pensar en la posterior revolució reaccionaria, bolcada a l'immobilisme, de Franco i la Falange en el nostre segle XX. Aquesta revolució consisteix, ara, ja dins dels anys 2.000, en consolidar la riquesa dels rics (pensem en com estan d'enfangats) i en dominar els mitjans de comunicació, com han fet casi sempre.

A propòsit d'açò, Vicens Navarro ens diu que "Los equipos de dirección de los grandes rotativos no solo son de derechas, sino que, como caracteriza a las derechas en España, son profundamente anti-izquierdas. Durante el periodo postdictatorial, el PCE primero, IU más tarde, y Podemos ahora han tenido muy mala prensa. La evidencia de ello es abrumadora". No sols és evident que hom els ataca, sinó que, sobre tot, és evident que hom els ataca amb "falsificaciones i tergiversaciones".

La riquesa personal o familiar ha estat sempre la condició dels considerats bons  governants. Els governants actuals estan mostrant-nos amb el seu comportament que la riquesa és un ideal al què s'ha d'accedir no importa com. Ens ho mostren els casos de corrupció dels ministres del PP que ens ha revelat la premsa i ens ho mostra el senyor Cebrián, ex director de El Pais, en condemnar al periodista honrat, Ignacio Escolar, quan aquest ha dit la veritat sobre els negocis familiars d'aquell, ocults i prohibits. Riquesa i negocis immorals sempre ha estat la condició "sine qua non" per a accedir al poder en les societats reaccionàries. És el regeneracionisme immobilista. En aquest cas, d'un ric poderós en el món de la premsa de dretes.

                                                                                   

“El neoliberalismo aplica la necropolítica, deja morir a las personas que no son rentables” (Clara Valverde en "El diario es, Catalunyaplural.cat")