Serà necessària la independènca per a poder celebrar un referèndum?

                                                       Entrada anterior: A propòsit d'uns comentaris a l'entrada anterior

Un grup anomenat "Sociedad Civil Catalana" va fer, el 12/10/14, una manifestació-concentració a la Plaça de Catalunya en Barcelona (plaça que se li va quedar un tant massa ampla, segons digué la premsa), per tal de reafirmar l'espanyolitat de Catalunya i de Latinoamèrica.

Bosc, el seu president, va soltar algunes frases que m'han cridat l'atenció. Una: "Votar no es sinónimo de democracia. Lo relevante es para qué se vota". Deu ser per això que està prohibit el Referèndum, per allò del "para qué se vota". I per això també que no s'haja votat encara la reforma de la Constitució ("reformar nuestra Constitución? Caca. Lo relevante es para què se vota. I eso lo hemos de decir nosostros", hauran pensat "nuestros políticos").

Una altra joia del seu pensament: "El derecho a decidir intimida i coacciona. Hoy està en peligro la libertad". La llibertat de manifestar el pensament i la voluntat popular intimida al represor en la seua llibertat de reprimir? La llibertat (la democràcia) és una amenaça? L'autèntica llibertat és la repressió? Recorde un tal que, a més de perseguir "judeomarxistas y masones", distingia la llibertat (la seua) del "libertinaje" (la llibertat del poble). I "el libertinaje" era "caca"; havia que reprimir-lo. 

Un diamant: "Y aquí alzamos nuestro voz para decir claro que los catalanes no pensamos renunciar a la España de todos, que es nuestra, y tampoco pensamos renunciar a Latinoamérica, con la que nos unen tantos lazos culturales". Aquest home no sap el que diu, o, si ho sap, no sap dir-ho. Perquè el problema no és si els catalans renuncien o no renuncien a Espanya, sinó si Espanya és capaç de renunciar a Catalunya. Imagine que a Catalunya li agradaria que Espanya renunciara a ella i la deixara lliure, que la deixara decidir. Catalunya no pot renunciar a Espanya, perquè Espanya no és propietat de Catalunya, sinó al revés: Catalunya és propietat d'Espanya per llei de conquesta, no per adhesió voluntària. L'única cosa que pot fer Catalunya al respecte, si Espanya no li permet la consulta, és fer-la pel seu compte (independitzan-se per poder saber si vol idependitzar-se) i actuar en conseqüència, segons siga el resultat, o renunciar a intentar fer-la. Per altra banda, què vol dir amb allò de no "renunciar a Latinoamèrica, con la que nos unen tantos lazos culturales? Els Estats d'Hispanoamèrica són independents. Voldrà reconquerir-los? Prou els va costar separar-se d'Espanya. A més, qui parla de renunciar als llaços culturals de qualsevol país, d'Amèrica o d'on siga? El que sembla que volen els catalans no és reconquerir Amèrica ni trencar llaços culturals, sinó, de primer antuvi, que Espanya els deixe la llibertat de votar en referèndum. Ja voldrien els catalans ser independents d'Espanya com els Hispanoamericans, si més no, per poder consultar als ciutadans catalans! Quina paradoxa més lamentable: necessiten ser independents per poder convocar un refrendum per tal de saber si volen ser independents!

Mal comença la "Sociedad Civil Catalana" amb un dirigent que no sap el que diu, i, si ho sap, no sap dir-ho. 
...   ...   ...   ...

Navegant per internet, he trobat aquest altre diamant:

El senyor Velencoso tampoc sap el que diu i si ho sap no sap dir-ho. Perquè si un espanyol pot ser ciutadà del món, vol dir que el ciutadà de qualsevol nació independent com Espanya, imaginem Catalunya en un futur pròxim, pot ser ciutadà del món. Què és el que té clar aquest senyor? Jo crec que està dient que un català ciutadà d'una possible Catalunya independent d'Espanya, podria ser, com ell, ciutadà del món. On està el problema? És això el que té clar?

Aquest senyor de la Societat Civil Catalana tampoc sap el que diu i, si ho sap, no sap dir-ho. Em dóna la impressió que les boires mentals obnubilen molts cervells d'aquesta Societat (i de la resta d'Espanya).

Mal comença la "Sociedad Civil Catalana" amb socis que no saben el que diuen, i, si ho saben, no saben dir-ho. 

A propòsit d'uns comentaris a l'entrada anterior

Molt bé, Anònim. Molt bé, Pura. D'acord amb les vostres precisions.

Jo també voldria precisar ara el meu pensament. Comence repetint el paràgraf final del darrer post:

"'Podemos' sols és, per ara, el catalitzador més conegut del renaixement popular. El poble és variat i divers, el poble no és uniforme, és ric en modalitats de ser, de sentir, de pensar, d'organitzar-se, de rebel·lar-se. Hi ha d'altres catalitzadors de la renaixença. 'Podemos' no és l'únic. N'hi ha i en sortiran més. Ara bé, sols si aquests catalitzadors diversos són capaços de coordinar-se sota el principi de la democràcia, de la llibertat, de la igualtat, del respecte i del diàleg, podran facilitar que el poble cree un nou món, a mesura de l'home, únic i divers, l'home renascut de les cendres neoliberals: la nova "au Fènix" de les classes populars".

Pense que el malestar que sent la ciutadania presenta una ocasió de canvi radical en el sistema polític-econòmic del país. Només fa falta que se li oferisquen les opcions adequades (la via bipartidista i les semblants de 'Ciudadanos' o 'UPyD' estan caducades).

Però, malgrat tot, és necessària una gran convergència popular per canviar de dalt a baix el sistema, com insisteix 'ATTAC'. No busquem un sol partit, sinó una convergència popular de diversos partits per derrotar el neoliberalisme. La internacionalitat, tan repetida i tan volguda pels comunistes i en general per l'esquerra, és necessària, però d'una altra manera. Em sembla correcte exigir una igualtat universal, però no una uniformitat universal. Pense en una igualtat de drets, com sembla que preconitzava la revolució francesa, quan exigia "liberté, egalité, fraternité", on l'egalité era la igualtat de drets, que ara seria: dret al treball, dret a decidir, dret a la sanitat pública dret a l'educació, dret a la llengua pròpia... Estic cansat de llegir comentaris en diaris digitals ('Público', 'Diario.es') comentaris de lectors (no tots, per fortuna), lectors que semblen esquerrans, a articles respectuosos amb Catalunya, comentaris en els quals es manifesten contra els soberanistes en nom d'Espanya, en nom de l'internacionalisme proletari (com si la igualtat de drets a ser de maneres diferents no pogués ser internacional). Aclarim-nos: igualtat, sí; uniformitat, no. Uns parlen castellà, i tenen dret; altres, català, i tenen dret. Uns són espanyols, i tenen dret a ser-ho; altres són catalans, i tenen dret a ser-ho. Uns parlen hebreu, altres àrab; uns tenen l'estat independent d'Israel, altres el dret a tenir un estat palestí independent. Uns, a parlar ucraïnès; altres, a parlar rus (en els respectius futurs (?) estats independents de l'antiga Ucraïna). Repetesc: igualtat, no uniformitat; igualtat de drets, no la igualtat dels ànecs petits que van darrere la mare ànec (tots dient el mateix: cuak, cuak, cuak). 

Per altra banda, cal remarcar que la varietat de nacions i llengües de la UE, es regeix per una sola economia: la neoliberal, els interessos del Deutsche Bank, imposats al 'BCE' i subordinats tots a 'Wall Street' (la uniformitat econòmica dels petits ànecs -cuak, cuak, cuak-). Necessitem igualtat de drets, no igualtat de sistema econòmic a l'estil d'un camp d'esclaus. Poc a poc va desapareixent la diversitat biològica, l'animal i la vegetal i possiblement també la diversitat de races humanes. Cal defensar la igualtat de drets, no la uniformitat dels petits ànecs.

Podemos? Sí. És un posible catalitzador, però ni ha d'altres i cal que en sorgisquen més, però hauran de coordinar-se tots per a una acció unitària contra el principal enemic d'ara: el neoliberalisme, que ens està robant el pa, la cultura, l'amor a la vida i la diversitat biològica (humana, animal i vegetal). I, si no li posem fre, acabarà amb la vida humana sobre la terra.

Caldria, a més a més, organitzar-nos en una democràcia directa, tot eliminant els polítics representants del poble, on sol situar-se la corrupció, per on el poder econòmic entra en la política i distorsiona la voluntat popular. Sembla, no sé massa del tema, que podem trobar democràcia directa en 'Guanyem' i en la 'CUP', com en el comunisme dels primers temps (de Lenin), basat en la democràcia directa dels soviets (assemblees d'obrers, soldats i pagesos). El filòsof italià, Gianni Vattimo, proposa per al nostre temps, contra el segrest de la democràcia practicat  pel neoliberalisme, la democràcia assembleària comunista (els esmentats soviets de Lenin)

Neoliberalisme mortal

Entrada anterior: Catalunya, Voltaire i alguna cosa més

Heus aquí un exemple de com modificar el pensament del poble. Els autors no apunten a la raó, sinó al sentiment, a la por. Retoquen la cara de la fotografia i la mirada, convertint-la en una amenaça sinistra, perversa. La subratllen amb l'etiqueta de "POPULISMO MORTAL". La mirada amenaçadora, fixa en el lector o lectora, produeix possiblement un calfred. Els ulls, situats en una cara lleugerament inclinada cap abaix miren en línia horitzontal, una mica de baix cap amunt respecte a la cara, i et perforen com uns raigs mortals, subratllats per l'expressió: "POPULISMO MORTAL", blanc sobre roig, en caràcters de grandària cridanera. En altres paraules: els neoliberals tenen por del poble, el poble els fa feredat, i voldrien que aquest poble tingués por de sí mateix. Eixa seria la seua victòria. Voleu una contradicció més gran: que el poble mate al poble, mentre que ells, els xucladors de la sang popular en siguen els salvadors?

He reproduït la portada d'una revista neoliberal. Sobre el neoliberalisme, diuen Laval i Dardot en “La nueva razón del mundo": "No sólo tenemos que vérnoslas con una doctrina ideológica y con una política económica, sino también con un verdadero proyecto de sociedad (en construcción) y una cierta fabricación del ser humano. “La economía es el método, el objetivo es cambiar el alma”, decía Margaret Thatcher". És com si un Nosferatu nou s'hagués multiplicat i convertit en neoliberalisme.

Per canviar l'ànima perforen el cervell i penetren en el nucli irracional de les emocions que enlluernen com si foren idees racionals, però no són més que llampegs d'emoció més propis de fosca fe que de claredat mental. 

Parlen de llibertat, però és la llibertat de l'establishement (grup econòmicament dominant, o elit, que té el poder econòmic, i polític per tant, en una nació com els EUA, i, ara també, del món sencer). Quina llibertat hem tingut a l'hora de modificar recentment la Constitució? PP, PSOE i UPN, a les ordres de Merkel i la Troika, que seguien les instruccions del neoliberalisme internacional, van decidir, ells a soletes, modificar la Constitució per tal de limitar la capacitat de dèficit o d'endeutament per part de l'Estat, cosa que ha repercutit en les enormes retallades, l'atur i l'augment de la crisi. Quina llibertat hem tingut a l'hora de dilapidar els diners dels nostres impostos per pagar les despeses dels bancs? Hem perdut llibertat, però ha augmentat la de l'establishement (de l'1 o 10% de la població). Si mirem el compte de resultats de certes empreses, de certs bancs, de certes persones, podrem comprovar fins a quin punt han engreixat, mentre que el 90 o 99%, més o menys, de la població està amb dificultats o simplement a les últimes. Només ens manté en vida la promesa que estem a punt de sortir de la crisi. És un miracle que la població, que abans treballava, vivia, menjava, vestia, tenia casa, que sense dilació era atesa pels metges i acollida pels hospitals i accedia a la cultura a través de l'educació, ara viu de promeses, el compliment de les quals, cada dia s'ajorna més (paraules, paraules, paraules....). Les promeses alimenten les ànimes seduïdes per la por a la mirada mortal del populisme. En la tradició del terror humà imaginari podem trobar diversos éssers que maten amb la mirada: el Basilisc, el Catoblepas i la Gòrgona Medusa (la mirada de la qual petrificava). Però tot són ficcions. Els que realment maten són els xucladors de la sang econòmica del poble, els neoliberals, els corruptes. En Espanya estem descobrint-los a grapats. Estaven encoberts per la brutícia, com la pesta, l'ébola, les puces, les formigues, les arnes, els corcons... 

Per sort, no tot és positiu per al neoliberalisme. El triomf neoliberal, com tantes coses, té un contrapès, com el Janus de la mitologia romana, el déu amb dues cares, el déu de la porta de casa, porta d'entrada, que també és de sortida, el déu del principi i del final. Es manifesta en forma dual o contradictòria, 'bé/mal', 'riquesa/pobresa', 'ser/no-ser', 'tot/no-res', 'tesi/antítesi'. L'establishement ha triomfat amb poder i riquesa, però ha provocat misèria, debilitat i mort en gran part del món. Paradoxalment és açò el que amarga l'existència al triomfador. Perquè la misèria i la impotència del poble pot ser, i és, el germen que destruixca i aniquile l'explotador. És per això que aquest ha vist espantat el renaixement del poble en l'acollida que ha fet a 'Podemos'. El poble nou serà l'au Fènix que renaix de les seues cendres. En 'Podemos' s'ha concentrat, per ara, el negatiu del triomf neoliberal. El neoliberalisme, xuclant, xuclant, ha despertat el poble adormit o mort, poble que, de moment ha trobat 'Podemos' com una referència vàlida per al renaixement. Calia i cal un principi que insufle nova vida a la població morta, la faça renàixer a una nova vida, la catalitze cap a un moviment unitari que remoga els fonaments de l'existència i canvie el món de dalt a baix. Això, si és possible, serà, paradoxalment, gràcies a les calamitats que ens ha portat el neoliberalisme. Esperem que aquest, amb l'èxit, encontre la mort i que el poble, amb el fracàs, trobe la vida. Però si Jesucrist morí i ressuscità per a continuar essent el que era, el poble, un cop mort, renaixerà de les seues cendres. El poble no vol ressuscitar: renaixerà amb força, com un ser nou, de les cendres produïdes per les fogates neoliberals. És per açò que el neoliberalisme, atemorit, ens amenaça acusant 'Podemos' de populisme mortal, quan el que es mortal i mortífer és el neoliberalisme amb els partits que el segueixen.

'Podemos' sols és, per ara, el catalitzador més conegut del renaixement popular. El poble és variat i divers, el poble no és uniforme, és ric en modalitats de ser, de sentir, de pensar, d'organitzar-se, de rebel·lar-se. Hi ha d'altres catalitzadors de la renaixença. 'Podemos' no és l'únic. N'hi ha i en sortiran més. Ara bé, sols si aquests catalitzadors diversos són capaços de coordinar-se sota el principi de la democràcia, de la llibertat, de la igualtat, del respecte i del diàleg, podran facilitar que el poble cree un nou món, a mesura de l'home, únic i divers, l'home renascut de les cendres neoliberals: la nova "au Fènix" de les classes populars. 

       

  

Catalunya, Voltaire i alguna cosa més

     Entrada anterior: L'Homo Sapiens no és ni savi ni humà (2ª part), amb un apèndix

Voltaire

L'irònic i corrosiu Voltaire, diu en la novel·leta "L'ingénu", al passatge en què reproduïa la conversa d'uns francesos que raonaven sobre les diverses llengües existents: "...Després discutiren una miqueta sobre la multiplicitat de les llengües i acordaren que, de no haver estat per l'aventura de Babel, tots els pobles de la terra parlarien francès". Ridiculitzava Voltaire en el segle XVIII els francesos de l'època que es creien superiors (ells i la seua llengua) a la resta del món. No m'estic de pensar què diria dels espanyols del segle XXI, obsessionats per eliminar el català de la península (de Catalunya, del País Valencià i de les illes Balears). Potser, en una imaginària novel·leta corresponent a l'Espanya de sempre, Voltaire faria dir als espanyols de la conversa que l'espanyol és la llengua mereixedora de la universalitat. Per què pense això? Perquè durant segles aquests han estat esmenant la plana a déu i la seua voluntat de castigar l'orgull humà en la famosa torre de Babel: han estat infatigables extirpant rabiosament la diversitat de llengües, sobre tot les llengües no espanyoles de la península i de les illes, així com les de sudamèrica. Els queda, no obstant, les doloroses punxes clavades en el cor, les punxes  de la llengua portuguesa a la península i a Sudamèrica, i de la llengua anglesa, a Amèrica del nord. Perquè les llengües dels autèntics americans han sigut pràcticament exterminades. No sols exportaren la llengua de Castella, sinó també la raça. Durant bastant anys el 12 d'octubre ha sigut el dia de la raça (de la península i de l'Amèrica Hispana). Sembla, doncs, que, imitant la ironia volteriana, podríem dir ara que l'autèntica raça americana és espanyola, però no catalana ni valenciana ni illenca, ni..., ni tan sols la dels pobles, nacions, imperis genuïnament americans.

...   ...   ...   ...   ...

Albert Rivera, en El País12/10/14, parlant de Catalunya i el referèndum, diu:

...es agotador tener que levantarse por la mañana a reivindicar lo que uno ya es. Un norteamericano o un francés no te saludan diciendo su nacionalid. Yo soy español, no tengo que reivindicarlo."

Li aconsellaria que no s'alçara de matí a reivindicar, sinó a viure com els seus conciutadans de Catalunya, o que no s'alçara en absolut. Però, clar, perdria vots dels seus seguidors, els de Catalunya i els d'Espanya. D'altra banda, em pregunte: quina ès la seua reivindicació? Negar combativament als catalans el dret a decidir, el dret prohibit per la seua llei espanyola? I em responc: això no és reivindicar, això és voler reprimir, això és persistir en el dret de conquesta, és negar la democràcia en nom de la democràcia, cosa a què estan acostumats els nazi-feixistes, els quals denominaven democràcia (orgànica, és clar) la seua dictadura. Ell pot reivindicar tots els matins el que és: espanyol. I continuar essent-ho. Però als catalans no se'ls permet ni manifestar en referèndum ni assolir la seua condició de catalans, com ell reivindica i manté orgullosament la seua condició d'espanyol. Albert Rivera, per a continuar essent espanyol, té Catalunya i Espanya. Els catalans, en canvi, per a ser catalans, què tenen? Tenen lleis espanyoles, govern espanyol, corts espanyoles i tribunals espanyols que avorten qualsevol intent de fer-ho realitat i persones que es lleven de matí per a reivindicar que són espanyols, una reivindicació supèrflua, perquè tenen darrere totes les lleis de l'Estat i l'Estat també.

Hi ha bestieses que aquest simi no vol oir

L'homo sapiens no és ni savi ni humà (2ª part), amb un apèndix

                                                           Entrada anterior: "L'homo sapiens no és ni savi ni humà (1ª part)"

En aquesta segona part continue repassant les dades que poden servir per aportar proves sobre la hipòtesis de la primera part: que l'Homo Sapiens no és savi ni té allò que s'entén per sensibilitat humana, és mes aviat neci i inhumà. El sofriment, en lloc de disminuir en el món, gràcies a la saviesa de l'Homo Sapiens, creix i s'intensifica. Aclaparats per les guerres passades i les que encara reviscolen al món, ofegats i moribunds, explotadors uns i explotats altres, atacats per pestes i malalties producte de la saviesa i de les seues invencions, afeixugats pel canvi climàtic que ens està complicant la vida, qui podria pensar altra cosa? És especialment significatiu ara, que ens amenaça l'ébola, producte del nostre meynspreu, racista i explotador, del tercer món. Tots som humans i desgraciadament l'ébola del tercer món ens ho està demostrant.

La brutalitat nazi l'hem tornada a veure fa unes setmanes reencarnada en els supervivents de les seues víctimes, les de l'holocaust, quan bombardejaven palestins (nens i nenes incloses) en Gaza, obsessionats per l'espai vital (Lebensraum) i la super vivència de la raça (que ara no és ària, sinó hebrea, protegida pel Javéh de la Bíblia, per quant aquest els va prometre la terra que actualment és palestina: la "terra promesa"). Ai l'Homo Sapiens...!

L'EI (l'Estat Islàmic), amb califa i tot, amenaça provocar una nova guerra més o menys mundial. Està en joc el petroli pel qual els EUA i aliats fan les guerres que consideren necessàries.  Però aquest EI no és més que una conseqüència de la guerra d'Occident contra les inexistents armes de destrucció massiva de Sadam Hussein, sunnita, i contra els talibans d'Afganistan. Vencé Occident i, amb ells, els xiïtes d'Irak. Ara els sunnites d'aquest país i els gihadistes de tot el món lluiten, de moment, contra els xiïtes, siguen d'on siguen, i contra Occident. Pensen reconquerir tot el que perderen en els segles passats, Al Andalus inclòs. Està posant-se de moda el retorn al passat, reconquerir els territoris perduts (tornaran els Romans, els Vàndals, els Alans, els Visigots... seguint l'exemple dels jueus en Palestina?). Però els EUA, tan sapiens, estan darrere, amagats. Pretenen apoderar-se de tota Euràsia, així com assegurar-se la submissió de l'antiga URSS. Ja estan bombardejant amb drons zones de l'Orient mitjà, on nens i civils pacífics cauen fulminats. Han apostat l'OTAN a l'aguait en Ucraïna i frontera russa, disposats a llançar-se sobre la desitjada presa. No necessiten colonitzar com abans. Els basta (com aquell qui no fa) determinar qui governa (com han fet en Egipte) i controlar l'economia.

La península ibèrica va anar configurant-se políticament segons les guerres i matances que anaven produint-se al llarg dels anys i dels segles: ibers, celtes, celtibers, romans, vàndals, alans, visigots, musulmans, cristians i... nacionals de Franco (els guerrers de déu: la croada). Més o menys, com ha passat arreu del món. No hi ha país que no siga el resultat de guerres i matances. L'Espanya actual és el sediment de tantes guerres, matances i sofriments...! L'última és el cop d'estat anomenat guerra civil, l'esmentada croada, que de civil no tenia res, i de croada potser molt, per salvar la humanitat de "comunistas i masones": va ser selvàtica i bestial, pròpia d'un homo sapiens, més animal que tots els animals salvatges junts. Aquesta guerra ha produït l'Espanya actual, UNA, Grande i Libre, Constitució i Concordat inclosos: l'Espanya sapiens. Aquesta Espanya és la que ens ha enfonsat en la misèria econòmico-democràtica i no deixa exercir la llibertat de votar a Catalunya. 

Si l'Homo 'Sapiens' continua amb la seua particular 'sapientia', ja podem imaginar el calamitós futur que espera als supervivents. I segurament seguirà, si estava encertat un homo sapiens anomenat Ovidi, quan digué: "Video meliora proboque, deteriora sequor" ("Veig i aprove les coses millors, però seguisc el pitjor"), que va repetir desprès Pau de Tars i, més tard, Petrarca. És una condició funesta de l'Homo Sapiens. Sobre tot, d'aquells sapiens que es mouen en les rodalies del poder, siga polític, religiós o econòmic: fer tot el mal que siga necessari per manar i enriquir-se, i a sovint sense mala consciència, perquè el porten en la sang, com els de les targetes negres de Caja Madrid, per exemple.

Millora la figura, però no la saviesa

                                          ---   ---   ---   ---   ---       

Apèndix

En l'entrada anterior, hi ha un comentari anònim, que em planteja qüestions, i que, com tots, m'il·lustra i m'ajuda a pensar. El que he pensat ara és açò que segueix aquí dessota:

Hi ha éssers humans que no veuen més enllà dels seus nassos; altres, que no veuen ni els propis nassos. Hi ha, en fi, altres, la vista dels quals no solament aplega als seus nassos, sinó que abasta més enllà. Els primers sols veuen la realitat del seu ego: els seus interessos. Els segons no veuen res de la realitat, només veuen la ideologia en la qual creuen o/i la fe religiosa. Ambdues funcionen com una fe. I la fe, sabem que és "creer en lo que no se ve". No veuen la realitat: veuen allò que creuen, allò que els dicta la fe. Els primers i els segons són dues manifestacions de la nècia sapientia. El tercer tipus, el d'aquells que veuen més enllà dels nassos, es subdividix en dos classes: a) la dels que en el nas i en el més enllà del nas no veuen més que els seus interessos egoistes (els presents i els futurs), potenciats per la fe de què es tracte en cada cas; b) la dels que veuen la realitat pròpia en funció de la totalitat dels éssers humans. Aquests últims són solidaris; en el seu cor hi ha amor als altres; senten l'alegria i el dolor dels éssers vius; gaudeixen d'empatia i saben que ni els altres poden prescindir d'ells, ni ells, dels altres; que tots som iguals i interdependents. Aquests són savis en l'autèntic sentit de la paraula, casi tal com afirma Einstein: "Solament una vida viscuda a favor dels altres és una vida que val la pena viure". Però desgraciadament són pocs i poques repartits pel món. Per això el món està com està. Potser, les religions monoteistes i les ideologies semblants són les causants de gran part del mal. En lloc de prohibir els escrits dels nostres adversaris, o d'estudiar-los per combatre'ls millor, hauríem d'estudiar-los buscant en ells algun altre aspecte de la realitat que no havíem vist. No hi a cosa pitjor que el dogma, el pensament únic, la ceguesa intel·lectual alimentada per ideologies, religions, interessos egoistes, econòmics, de poder, de classe o de raça.

De moment, el meu cap no dóna per a més. Espere resposta. 

Avui, 9 d'octubre, Pura Peiró Bertomeu ha posat un comentari en l'entrada anterior que convé llegir.

L'homo sapiens no és savi ni humà (1ª part)

                                                                                                 Entrada anterior: Libres e iguales?

No sé per què els antropòlegs batejaren una espècie del gènere 'homo', l'espècie a la qual pertanyem nosaltres, amb la denominació reduplicativa de 'sapiens sapiens', que desprès es quedaria simplement en 'sapiens'. Un ser que, si fem cas del que significa el qualificatiu, traspuaria saviesa o sapiència per tots els costats. 

Dic açò, perquè la paraula llatina 'sapientia', d'on deriva el participi de present 'sapiens' no significa simplement "el que sap", com aquell que aprova una carrera universitària, o inventa un artefacte mecànic, o crea i fa créixer una empresa econòmica potent, o sap conduir un avió. Implica, a més d'un saber pregon, un altre saber relatiu a sí mateix i al comportament, un saber de tipus moral respecte a sí i als altres, la capacitat d'assolir una manera de ser especial pròxima a la perfecció, l'equilibri, la serenitat, la moderació, l'empatia, la solidaritat. Un saber-fer humà. Sembla, doncs, que l'homo sapiens no és savi ni humà, si ens atenim a les dades.

L'Homo sapiens sempre ha estat, i és, en general, un desgraciat. Més que sapiens haurien d'haver-lo denominat "neci" (recordem allò de: "stultorum infinitus est numerus"). Ha desenvolupat el seu saber per a destruir-se a sí mateix, destruir la societat, destruir el medi i destruir el planeta. No tenim prou amb el calfament global que està trastornant l'equilibri d'aquest: desgel polar, turmentes destructives, sequera que converteix en estèrils grans extensions de conreu agrícola, contaminació atmosfèrica amb les consequències insalubres que cada dia estem descobrint per les malalties que assolen la població? És aquesta la gran obra del sapiens? Doncs sembla que no del tot. Ara el sapiens ens regala una crisi econòmica i social que destrueix tot allò de bo que s'havia aconseguit. En l'Estat espanyol estem assistint al comportament d'uns governs pertanyents tots a l'espèc¡e "Homo sapiens", savis elegits pels espanyols, tan savis savis uns i altres, que han identificat saviesa i corrupció, saviesa i cleptomania, saviesa i estafa, saviesa i repressió; ens han ensorrat en la misèria. També han aconseguit, per altra banda, que Catalunya,  avorrida, humiliada, trepitjada, maleïda, menyspreada, vulga anar-se'n, malgrat que en Catalunya també hi ha bastants savis sapiens. Però els savis sapiens elegits en Espanya no els permeten la llibertat de decidir. Algú es preguntarà: "per què no?". I algú li respondrà: "Pel dret de conquesta". No és estranya una democràcia les lleis de la qual prohibeixen la consulta democràtica de l'opinió? És sàvia aquesta neciesa?

Els conqueridors de Barcelona en 1939 

L'esment del "dret de conquesta" em dona peu per parlar d'un altre aspecte de la saviesa sapiencial: les guerres, les victòries i els drets de conquesta. La humanitat que ara existeix al món està composta per supervivents o descendents de supervivents de guerres de conquesta. Alguns són, o foren, supervivents vencedors o descendents dels herois caiguts de l'exèrcit vencedor; altres són supervivents i/o descendents dels vençuts. Tots pertanyien i pertanyen a l'homo sapiens, amb una saviesa excepcional. No hi ha altre tipus de sapiens. Vencedors o descendents de vencedors i vençuts o descendents de vençuts. Aquesta podria ser una correcta definició dels humans que habiten ara al món, més que la incomprensible de "homo sapiens". En Espanya concretament no hi ha ciutadans: hi ha vencedors i vençuts.