Heus aquí un exemple de com modificar el pensament del poble. Els autors no apunten a la raó, sinó al sentiment, a la por. Retoquen la cara de la fotografia i la mirada, convertint-la en una amenaça sinistra, perversa. La subratllen amb l'etiqueta de "POPULISMO MORTAL". La mirada amenaçadora, fixa en el lector o lectora, produeix possiblement un calfred. Els ulls, situats en una cara lleugerament inclinada cap abaix miren en línia horitzontal, una mica de baix cap amunt respecte a la cara, i et perforen com uns raigs mortals, subratllats per l'expressió: "POPULISMO MORTAL", blanc sobre roig, en caràcters de grandària cridanera. En altres paraules: els neoliberals tenen por del poble, el poble els fa feredat, i voldrien que aquest poble tingués por de sí mateix. Eixa seria la seua victòria. Voleu una contradicció més gran: que el poble mate al poble, mentre que ells, els xucladors de la sang popular en siguen els salvadors?
He reproduït la portada d'una revista neoliberal. Sobre el neoliberalisme, diuen Laval i Dardot en “La nueva razón del mundo": "No sólo tenemos que vérnoslas con una doctrina ideológica y con una política económica, sino también con un verdadero proyecto de sociedad (en construcción) y una cierta fabricación del ser humano. “La economía es el método, el objetivo es cambiar el alma”, decía Margaret Thatcher". És com si un Nosferatu nou s'hagués multiplicat i convertit en neoliberalisme.
Per canviar l'ànima perforen el cervell i penetren en el nucli irracional de les emocions que enlluernen com si foren idees racionals, però no són més que llampegs d'emoció més propis de fosca fe que de claredat mental.
Parlen de llibertat, però és la llibertat de l'establishement (grup econòmicament dominant, o elit, que té el poder econòmic, i polític per tant, en una nació com els EUA, i, ara també, del món sencer). Quina llibertat hem tingut a l'hora de modificar recentment la Constitució? PP, PSOE i UPN, a les ordres de Merkel i la Troika, que seguien les instruccions del neoliberalisme internacional, van decidir, ells a soletes, modificar la Constitució per tal de limitar la capacitat de dèficit o d'endeutament per part de l'Estat, cosa que ha repercutit en les enormes retallades, l'atur i l'augment de la crisi. Quina llibertat hem tingut a l'hora de dilapidar els diners dels nostres impostos per pagar les despeses dels bancs? Hem perdut llibertat, però ha augmentat la de l'establishement (de l'1 o 10% de la població). Si mirem el compte de resultats de certes empreses, de certs bancs, de certes persones, podrem comprovar fins a quin punt han engreixat, mentre que el 90 o 99%, més o menys, de la població està amb dificultats o simplement a les últimes. Només ens manté en vida la promesa que estem a punt de sortir de la crisi. És un miracle que la població, que abans treballava, vivia, menjava, vestia, tenia casa, que sense dilació era atesa pels metges i acollida pels hospitals i accedia a la cultura a través de l'educació, ara viu de promeses, el compliment de les quals, cada dia s'ajorna més (paraules, paraules, paraules....). Les promeses alimenten les ànimes seduïdes per la por a la mirada mortal del populisme. En la tradició del terror humà imaginari podem trobar diversos éssers que maten amb la mirada: el Basilisc, el Catoblepas i la Gòrgona Medusa (la mirada de la qual petrificava). Però tot són ficcions. Els que realment maten són els xucladors de la sang econòmica del poble, els neoliberals, els corruptes. En Espanya estem descobrint-los a grapats. Estaven encoberts per la brutícia, com la pesta, l'ébola, les puces, les formigues, les arnes, els corcons...
Per sort, no tot és positiu per al neoliberalisme. El triomf neoliberal, com tantes coses, té un contrapès, com el Janus de la mitologia romana, el déu amb dues cares, el déu de la porta de casa, porta d'entrada, que també és de sortida, el déu del principi i del final. Es manifesta en forma dual o contradictòria, 'bé/mal', 'riquesa/pobresa', 'ser/no-ser', 'tot/no-res', 'tesi/antítesi'. L'establishement ha triomfat amb poder i riquesa, però ha provocat misèria, debilitat i mort en gran part del món. Paradoxalment és açò el que amarga l'existència al triomfador. Perquè la misèria i la impotència del poble pot ser, i és, el germen que destruixca i aniquile l'explotador. És per això que aquest ha vist espantat el renaixement del poble en l'acollida que ha fet a 'Podemos'. El poble nou serà l'au Fènix que renaix de les seues cendres. En 'Podemos' s'ha concentrat, per ara, el negatiu del triomf neoliberal. El neoliberalisme, xuclant, xuclant, ha despertat el poble adormit o mort, poble que, de moment ha trobat 'Podemos' com una referència vàlida per al renaixement. Calia i cal un principi que insufle nova vida a la població morta, la faça renàixer a una nova vida, la catalitze cap a un moviment unitari que remoga els fonaments de l'existència i canvie el món de dalt a baix. Això, si és possible, serà, paradoxalment, gràcies a les calamitats que ens ha portat el neoliberalisme. Esperem que aquest, amb l'èxit, encontre la mort i que el poble, amb el fracàs, trobe la vida. Però si Jesucrist morí i ressuscità per a continuar essent el que era, el poble, un cop mort, renaixerà de les seues cendres. El poble no vol ressuscitar: renaixerà amb força, com un ser nou, de les cendres produïdes per les fogates neoliberals. És per açò que el neoliberalisme, atemorit, ens amenaça acusant 'Podemos' de populisme mortal, quan el que es mortal i mortífer és el neoliberalisme amb els partits que el segueixen.
'Podemos' sols és, per ara, el catalitzador més conegut del renaixement popular. El poble és variat i divers, el poble no és uniforme, és ric en modalitats de ser, de sentir, de pensar, d'organitzar-se, de rebel·lar-se. Hi ha d'altres catalitzadors de la renaixença. 'Podemos' no és l'únic. N'hi ha i en sortiran més. Ara bé, sols si aquests catalitzadors diversos són capaços de coordinar-se sota el principi de la democràcia, de la llibertat, de la igualtat, del respecte i del diàleg, podran facilitar que el poble cree un nou món, a mesura de l'home, únic i divers, l'home renascut de les cendres neoliberals: la nova "au Fènix" de les classes populars.
