Antoine Compagnon, en el seu llibre "Quaranta nits amb Montaigne", comenta molts aspectes del pensament d'aquest autor, tots força interessants. Entre ells, em crida l'atenció el del seu relativisme (no debades, pense jo, era un dels autors preferits de Fuster, un home d'idees firmes i dubtes profunds, sòlidament convençut i raonablement escèptic al mateix temps): "Montaigne no ha trobat cap "punt fix", però mai no ha deixat de buscar-lo."
"Hi ha una imatge que expressa la seua relació amb el món: el cavall sobre el qual el genet manté l'equilibri, els seus estreps precaris. Els estreps, vet aquí la paraula. El món es mou i jo em moc. Per tant he de trobar el meu punt d'equilibri en el món, els meus estreps". Una fixesa mòbil, una estabilitat en moviment, una disponibilitad incansable. Avui ens vindria bé trobar els estreps adequats per moure'ns sense caure, a cavall de la modernitat líquida en què vivim. Cavalcant, (si recordem Raimon), cavalcant
Fa uns anys, en l'època en què a l'Estat espanyol era habitual fer anualment els exercicis espirituals de Sant Ignaci de Loyola dirigits per les plàtiques d'un sacerdot, un d'aquests va dir, en una de les seues plàtiques als fidels exercitants, que no havien de tenir por de llegir, fins i tot, els escrits dels enemics ideològics o poc religiosos. Al contrari, havien de llegir-los a fons amb la finalitat de conèixer bé el seu pensament i poder combatre'ls millor.
Ni Montaigne ni Fuster haurien dit mai això. Eren tan escèptics, que buscaven la veritat per tot arreu i la assimilaven prudentment quan creien trobar-la, fos on fos, qualsevulla fos l'origen d'aquesta. Les veritats que creien haver descobert, les conservaven amb prudent i raonable fermesa, però no tanta que no estiguessen disposats a abandonar-les del tot o en part, si un dia descobrien que no eren tals veritats; és a dir: si descobrien que el pensament de l'altre era la veritat o una part de la veritat o un punt de vista que enriquia el nostre. Eren escèptics, relativistes, però firmes sobre els estreps del cavall al galop de l'esdevenir del món, buscant la veritat. Però, això sí, no substituïen la raó per la fe, tant si es tractava de fe política, com de creences populars en tradicions i costums. Tampoc si es tractava de fe religiosa. El pensament crític (estreps i relativisme) no l'abandonaren mai.
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món...
Buscant o cavalcant, buscant i buscant la llum, la llum d'una veritat que se'ns escapa, que se'ns escapa coberta de mentides, però que la busquem sense defallir.
Ni Montaigne ni Fuster haurien dit mai això. Eren tan escèptics, que buscaven la veritat per tot arreu i la assimilaven prudentment quan creien trobar-la, fos on fos, qualsevulla fos l'origen d'aquesta. Les veritats que creien haver descobert, les conservaven amb prudent i raonable fermesa, però no tanta que no estiguessen disposats a abandonar-les del tot o en part, si un dia descobrien que no eren tals veritats; és a dir: si descobrien que el pensament de l'altre era la veritat o una part de la veritat o un punt de vista que enriquia el nostre. Eren escèptics, relativistes, però firmes sobre els estreps del cavall al galop de l'esdevenir del món, buscant la veritat. Però, això sí, no substituïen la raó per la fe, tant si es tractava de fe política, com de creences populars en tradicions i costums. Tampoc si es tractava de fe religiosa. El pensament crític (estreps i relativisme) no l'abandonaren mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada