"El PSOE dejó intactos los pilares de la dictadura: el poder económico y la Iglesia" ("A qué llamamos franquismo", Ignacio Sotelo, El País, 30 NOV 2013).
Si el PSOE no és PSOE, per què el PP ha de ser el PP? Doncs resulta que, malgrat tot, el PP és el PP (Partido Popular). És l'únic que respon a les seues sigles. El poble el vol i el vota, perquè és autèntic. És franquista i tots ho saben. És reaccionari, i tots ho saben. Obeïx a l'Església, i tots ho saben. Pertany a l'elit econòmica i tots ho saben. Incompleix les promeses i tots ho saben. És corrupte i tots ho saben. Per això el voten.
El PSOE en canvi, és franquista i fingeix que no ho és. Obeïx les normes eclesiàstiques i fingix que no les obeïx. Ha assimilat el sistema neoliberal i fingeix que no l'ha assimilat (fingint que és d'esquerres). S'ha acomodat al niu que el franquisme li va construir i fingeix que no s'hi ha acomodat. I així continua. Felipe Gonzàlez, el responsable primer d'aquesta ficció encoberta, ara s'ha tornat honrat i vol que el partit es presente com és, sense ficcions. Ho va dir el diumenge passat en el programa "Objetivo", amb aquestes paraules: "El PP y el PSOE deberian formar una coalición de gobierno, si el país lo necesita". És a dir: fora ficcions, mostrem-nos tal com som. Cal advertir que Felipe no diu: "si l'esquerra o els treballadors o les classes populars ho necessiten". Diu: "si el país lo necessita". Franco es referia a "España" (el país de l'elit econòmica i eclesiàstica). Els colpistes franquistes eren "los nacionales". És evident que Felipe Gonzalez no és el PSOE, però és del PSOE i ha estat el seu màxim dirigent al llarg de 23 anys, durant els quals ha fet i desfet en el partit i fora, a gust dels militants i de bastants electors. No obstant això, ignorem quants militants d'ara pensaran igual que ell en aquest tema de la coalició. Sabem, però, que la direcció actual del partit l'ha desqualificat. I sabem que l'esquerra no-PSOE ja fa temps que ha unit PP i PSOE conjuntant les sigles d'ambdos partits: PPSOE (o PP-PSOE).
En ell l'autor fa referència a un llibre de José Angel Sánchez Asiaín on aquest demostra que el franquisme es va constituir el 14 d'abril, quan es va declarar la República: "fue la élite económica —terratenientes, industriales, financieros— la que desde el mismo 14 de abril promueve y financia el golpe militar, recabando la ayuda de Salazar, Mussolini y Hitler, que endeuda a España por decenios." La ideologia amb arrel popular la va subministrar l'Església "[...] Los dos agentes principales de la conspiración [elit econòmica i Església] fueron también los mayores beneficiarios de los 40 años de dictadura". L'exèrcit també, del qual Franco era general. Desprès, l'exèrcit, sota el govern de Felipe, es va deixar estovar i refrenar, un cop estovat i refrenat el PSOE , no sense que abans, al 23-F, Tejero i els seus llançaren el darrer cant de Cigne.
Així, doncs, desprès de Franco restà el franquisme de la conspiració: l'elit econòmica i l'Església. Franco mort, l'exèrcit domesticat i el PSOE àvid de riqueses (Felipe l'havia fet neoliberal. Eren els anys del "pelotazo" a l'abast de tot el món), el franquisme essencial perdurà i perdura encara amb el bipartidisme: un partit aparentment dos, por el bien de España (o del país). Un bipartidisme al qual Felipe voldria llevar-li la màscara, convertint-lo en coalició. Però no veu encara eixa possibilitat. Tendríem, per fi, un PPSOE real, nu, sense màscara. Però, ai las!, encara és prompte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada