No fa molt, vam descobrir que teníem un nou Papa. "Habemus papam", ens digueren. Expressió que corria jubilosa entre els fidels. Alguns s'alegraven encara més, perquè, de fet, en teníem dos. No un nou Papa, sinó dos: un vell i un nou. El papat reduplicat. Quina quantitat de notícies noves, quines expectatives de veure com es comportaven els dos papes!
Quan ja pareixia que les nostres emocions s'havien apaivagat, en veure que els dos papes es relacionaven normalment cara al públic i no sorgien enfrontaments ni conflictes aparents, va i ens diuen que tenim dos sants nous i, compte, els dos són (o han sigut) papes!. El nostre cor no sé si podrà suportar tantes emocions noves. D'una banda, dos Papes; de l'altra, dos sants nous d'un cop. I, damunt, papes els dos!
Alguns pensen que es tracta d'una estratègia benintencionada de la Cúria per desviar l'atenció de la crisi i donar un respir a les ànimes. Altres pensen que açò és un indici que l'Església se sent oblidada pel públic. Seria, doncs, una estratègia per cridar l'atenció i sortir més sovint al Facebook i al Twitter.
Jo, pel meu compte, imagine, sense massa convicció, que el problema és un altre. L'Església es trobaria en un impasse, en una cruïlla, sense gosar llançar-se per un camí determinat. Per una banda tenim Joan XXIII, el Papa del Concili Vaticà II: l'obertura, la llibertat, l'aggiornamento, el respecte a l'ésser humà. Per l'altra, tenim el Wojtyla de l'anticoncili: el ritornamento, el retrocés, la reacció, el tancament, les prohibicions (de la Teologia de l'alliberament, per exemple), la corrupció (econòmica i sexual). Un fa el Concili; l'altre l'anul·la. Un, cap avant; l'altre, cap enrere. Quan un diu sí, l'altre diu no. I els fidels, igual: uns cap avant amb Roncalli i altres, cap enrere, amb Wojtyla. Així, doncs, es resol l'impasse, canonitzant-lo: ni l'un ni l'altre, els dos. El conflicte pren possessió del santoral.
Si canonitzar una persona equival a certificar la seua entrada al cel, ara, amb els dos papes sants tindrem al cel dos partits gloriosos: la dreta filofeixista i l'esquerra, diguem-ne, liberal o socialdemòcrata; uns, seguidors del Concili Vaticà II i altres, contraris. Segurament s'ha acabat la pau celestial, vigent des de la guerra entre Llucifer i l'Arcàngel Miquel, que es resolgué amb la victòria d'aquest.
El que em preocupa a mi ara és el Papa Francesc. Què farà per a retre culte als dos sants, tan enfrontats ells? Farà allò tan llargament denigrat? És a dir, posarà una espelma a déu i l'altra al diable? O li donarà més competències a Ratzinguer, el qual, amb el seu nom tan enrevessadament alemany, li escauria bé de posar les espelmes al feixista Wojtyla, mentre ell, Francesc, posa les seues al demòcrata Roncalli? Si no es prou tenir un déu que són tres en un; si no és prou tenir una mare del déu etern nascuda desprès, un dia de la història humana; si no és prou una mare verge abans del part en el part i desprès del part d'un ser humà de carn i os, ara tenim una contradicció doctrinal, moral i política en el cel i conseqüentment en la terra. Què passarà? A tenor del que ha passat fins ara, no ho sabem. Viure per vore.
 |
| ...i de la CIA |
1 comentari:
D'un article de El Temps sobre Wojtyla: "El miracle de la ignorància"
Ve a dir que durant dues dècades, des dels 90, almenys als EUA, els periòdics i els informatius s' ocuparen profusament dels escàndols de pederàstia en la jerarquia catòlica.
El Vaticà continua assegurant que el cap polonès d'aleshores no en
sabia res. D'ahi el títol de l'article.
Publica un comentari a l'entrada