Estem despertant o és flor d'un dia?

                                                    Entrada anterior: El punt d'equilibri en un món canviant

El punt d'equilibri en aquest món canviant (els peus del cavaller recolzats firmement sobre els estreps precaris que porta el cavall, el qual, a tota brida, ens podria tombar a terra o llançar-nos a l'abisme) dóna al cavaller, i al ser humà en general, segons l'al·legoria de Montaigne, serenitat i disponibilitat mental per mantenir-se segur, enfrontant-se en cada ocasió a l'aspecte canviant que aquest món ens presenta. Precisament aquest punt, aquesta fixació als estreps, ha donat la serenitat i l'alerta suficients per permetre a moltes persones canviar els vots en les eleccions del 25 de maig. Altres persones, en canvi, obcecades i sense estreps, amb els peus solts, lliures i dansant a l'aire, el cos sacsejat mig tombant a un costat i a l'altre, les mans soltes i desficioses, les regnes lliures, tot persistint en l'error de sempre, no han advertit el senyal del temps que ens augura la gran patacada sobre la dura terra o en l'abisme del final de la cursa.

Així doncs, les persones assegurades sobre els estreps no cauen, dominen el cavall, obrin els ulls, albiren una idea diferent i voten noves opcions, més adequades a la realitat en què vivim. No són molt nombroses, però són. Tant de bo que augmenten en les futures eleccions.

De moment, aquestes eleccions ens han mostrat que la corrupció del poder i la misèria del poble desperta l'enteniment a aquest i fa que pose els peus al lloc adient amb els ulls ben oberts (a més misèria del poble menys poder per als amos, sembla). De tal manera que els inventors i beneficiaris del sistema neoliberal que ha produït la crisi, en el sistema i en la crisi podrien trobar la seua perdició. Encara que a voltes pense que l'ésser humà (tant els uns com els altres, botxins i víctimes) és incapaç de perseverar amb els peus als estreps, per causa de la seua neciesa constitutiva.

No em privaré d'esmentar la notícia bibliogràfica d'aquests dies: el llibre de Thomas Piketty: "Le capital au XXIe siècle". Hi augura que la diferència, fins ara creixent, entre la renda del capital i la del treball, en perjudici d'aquesta, anirà augmentant. Vol dir això que la perspicàcia dels electors a l'hora d'elegir el vot també anirà augmentant, com ha passat una mica en aquestes eleccions? No em crec capaç de predir el que passaria aleshores suposant que els governs elegits representaren alguna vegada genuïnament i total els electors, com demanaven els del 15-M. Serà, per ventura, necessari aplegar a les més altes cotes de misèria, tot partint del no-res, com deia l'altre Marx (el Groucho), per a que el poder ens represente? 

No sé com acabarà aquesta aventura, l'aventura humana, condimentada amb tanta ximpleria. 

"Partint del no-res hem assolit
les més altes cotes de misèria" 

El punt d'equilibri en un món canviant

                                                                                Entrada anterior: Una coalició PP-PSOE?

Antoine Compagnon, en el seu llibre "Quaranta nits amb Montaigne", comenta molts aspectes del pensament d'aquest autor, tots força interessants. Entre ells, em crida l'atenció el del seu relativisme (no debades, pense jo, era un dels autors preferits de Fuster, un home d'idees firmes i dubtes profunds, sòlidament convençut i raonablement escèptic al mateix temps):  "Montaigne no ha trobat cap "punt fix", però mai no ha deixat de buscar-lo."

"Hi ha una imatge que expressa la seua relació amb el món: el cavall sobre el qual el genet manté l'equilibri, els seus estreps precaris. Els estreps, vet aquí la paraula. El món es mou i jo em moc. Per tant he de trobar el meu punt d'equilibri en el món, els meus estreps". Una fixesa mòbil, una estabilitat en moviment, una disponibilitad incansable. Avui ens vindria bé trobar els estreps adequats per moure'ns sense caure, a cavall de la modernitat líquida en què vivim. Cavalcant, (si recordem Raimon), cavalcant

   la cara al vent,

el cor al vent,

     les mans al vent,

  els ulls al vent, 

    al vent del món...

Buscant o cavalcant, buscant i buscant la llum, la llum d'una veritat que se'ns escapa, que se'ns escapa coberta de mentides, però que la busquem sense defallir.

Fa uns anys, en l'època en què a l'Estat espanyol era habitual fer anualment els exercicis espirituals de Sant Ignaci de Loyola dirigits per les plàtiques d'un sacerdot, un d'aquests va dir, en una de les seues plàtiques als fidels exercitants, que no havien de tenir por de llegir, fins i tot, els escrits dels enemics ideològics o poc religiosos. Al contrari, havien de llegir-los a fons amb la finalitat de conèixer bé el seu pensament i poder combatre'ls millor.

Ni Montaigne ni Fuster haurien dit mai això. Eren tan escèptics, que buscaven la veritat per tot arreu i la assimilaven prudentment quan creien trobar-la, fos on fos, qualsevulla fos l'origen d'aquesta. Les veritats que creien haver descobert, les conservaven amb prudent i raonable fermesa, però no tanta que no estiguessen disposats a abandonar-les del tot o en part, si un dia descobrien que no eren tals veritats; és a dir: si descobrien que el pensament de l'altre era la veritat o una part de la veritat o un punt de vista que enriquia el nostre. Eren escèptics, relativistes, però firmes sobre els estreps del cavall al galop de l'esdevenir del món, buscant la veritat. Però, això sí, no substituïen la raó per la fe, tant si es tractava de fe política, com de creences populars en tradicions i costums. Tampoc si es tractava de fe religiosa. El pensament crític (estreps  i relativisme) no l'abandonaren mai.