Estem despertant o és flor d'un dia?

                                                    Entrada anterior: El punt d'equilibri en un món canviant

El punt d'equilibri en aquest món canviant (els peus del cavaller recolzats firmement sobre els estreps precaris que porta el cavall, el qual, a tota brida, ens podria tombar a terra o llançar-nos a l'abisme) dóna al cavaller, i al ser humà en general, segons l'al·legoria de Montaigne, serenitat i disponibilitat mental per mantenir-se segur, enfrontant-se en cada ocasió a l'aspecte canviant que aquest món ens presenta. Precisament aquest punt, aquesta fixació als estreps, ha donat la serenitat i l'alerta suficients per permetre a moltes persones canviar els vots en les eleccions del 25 de maig. Altres persones, en canvi, obcecades i sense estreps, amb els peus solts, lliures i dansant a l'aire, el cos sacsejat mig tombant a un costat i a l'altre, les mans soltes i desficioses, les regnes lliures, tot persistint en l'error de sempre, no han advertit el senyal del temps que ens augura la gran patacada sobre la dura terra o en l'abisme del final de la cursa.

Així doncs, les persones assegurades sobre els estreps no cauen, dominen el cavall, obrin els ulls, albiren una idea diferent i voten noves opcions, més adequades a la realitat en què vivim. No són molt nombroses, però són. Tant de bo que augmenten en les futures eleccions.

De moment, aquestes eleccions ens han mostrat que la corrupció del poder i la misèria del poble desperta l'enteniment a aquest i fa que pose els peus al lloc adient amb els ulls ben oberts (a més misèria del poble menys poder per als amos, sembla). De tal manera que els inventors i beneficiaris del sistema neoliberal que ha produït la crisi, en el sistema i en la crisi podrien trobar la seua perdició. Encara que a voltes pense que l'ésser humà (tant els uns com els altres, botxins i víctimes) és incapaç de perseverar amb els peus als estreps, per causa de la seua neciesa constitutiva.

No em privaré d'esmentar la notícia bibliogràfica d'aquests dies: el llibre de Thomas Piketty: "Le capital au XXIe siècle". Hi augura que la diferència, fins ara creixent, entre la renda del capital i la del treball, en perjudici d'aquesta, anirà augmentant. Vol dir això que la perspicàcia dels electors a l'hora d'elegir el vot també anirà augmentant, com ha passat una mica en aquestes eleccions? No em crec capaç de predir el que passaria aleshores suposant que els governs elegits representaren alguna vegada genuïnament i total els electors, com demanaven els del 15-M. Serà, per ventura, necessari aplegar a les més altes cotes de misèria, tot partint del no-res, com deia l'altre Marx (el Groucho), per a que el poder ens represente? 

No sé com acabarà aquesta aventura, l'aventura humana, condimentada amb tanta ximpleria. 

"Partint del no-res hem assolit
les més altes cotes de misèria" 

El punt d'equilibri en un món canviant

                                                                                Entrada anterior: Una coalició PP-PSOE?

Antoine Compagnon, en el seu llibre "Quaranta nits amb Montaigne", comenta molts aspectes del pensament d'aquest autor, tots força interessants. Entre ells, em crida l'atenció el del seu relativisme (no debades, pense jo, era un dels autors preferits de Fuster, un home d'idees firmes i dubtes profunds, sòlidament convençut i raonablement escèptic al mateix temps):  "Montaigne no ha trobat cap "punt fix", però mai no ha deixat de buscar-lo."

"Hi ha una imatge que expressa la seua relació amb el món: el cavall sobre el qual el genet manté l'equilibri, els seus estreps precaris. Els estreps, vet aquí la paraula. El món es mou i jo em moc. Per tant he de trobar el meu punt d'equilibri en el món, els meus estreps". Una fixesa mòbil, una estabilitat en moviment, una disponibilitad incansable. Avui ens vindria bé trobar els estreps adequats per moure'ns sense caure, a cavall de la modernitat líquida en què vivim. Cavalcant, (si recordem Raimon), cavalcant

   la cara al vent,

el cor al vent,

     les mans al vent,

  els ulls al vent, 

    al vent del món...

Buscant o cavalcant, buscant i buscant la llum, la llum d'una veritat que se'ns escapa, que se'ns escapa coberta de mentides, però que la busquem sense defallir.

Fa uns anys, en l'època en què a l'Estat espanyol era habitual fer anualment els exercicis espirituals de Sant Ignaci de Loyola dirigits per les plàtiques d'un sacerdot, un d'aquests va dir, en una de les seues plàtiques als fidels exercitants, que no havien de tenir por de llegir, fins i tot, els escrits dels enemics ideològics o poc religiosos. Al contrari, havien de llegir-los a fons amb la finalitat de conèixer bé el seu pensament i poder combatre'ls millor.

Ni Montaigne ni Fuster haurien dit mai això. Eren tan escèptics, que buscaven la veritat per tot arreu i la assimilaven prudentment quan creien trobar-la, fos on fos, qualsevulla fos l'origen d'aquesta. Les veritats que creien haver descobert, les conservaven amb prudent i raonable fermesa, però no tanta que no estiguessen disposats a abandonar-les del tot o en part, si un dia descobrien que no eren tals veritats; és a dir: si descobrien que el pensament de l'altre era la veritat o una part de la veritat o un punt de vista que enriquia el nostre. Eren escèptics, relativistes, però firmes sobre els estreps del cavall al galop de l'esdevenir del món, buscant la veritat. Però, això sí, no substituïen la raó per la fe, tant si es tractava de fe política, com de creences populars en tradicions i costums. Tampoc si es tractava de fe religiosa. El pensament crític (estreps  i relativisme) no l'abandonaren mai.

Una coalició PP-PSOE?

                                                                                   Entrada anterior: La ideologia i El País

"El PSOE dejó intactos los pilares de la dictadura: el poder económico y la Iglesia" ("A qué llamamos franquismo", Ignacio Sotelo, El País, 30 NOV 2013). 

Si el PSOE no és PSOE, per què el PP ha de ser el PP? Doncs resulta que, malgrat tot, el PP és el PP (Partido Popular). És l'únic que respon a les seues sigles. El poble el vol i el vota, perquè és autèntic. És franquista i tots ho saben. És reaccionari, i tots ho saben. Obeïx a l'Església, i tots ho saben. Pertany a l'elit econòmica i tots ho saben. Incompleix les promeses i tots ho saben. És corrupte i tots ho saben. Per això el voten.

El PSOE en canvi, és franquista i fingeix que no ho és. Obeïx les normes eclesiàstiques i fingix que no les obeïx. Ha assimilat el sistema neoliberal i fingeix que no l'ha assimilat (fingint que és d'esquerres). S'ha acomodat al niu que el franquisme li va construir i fingeix que no s'hi ha acomodat. I així continua. Felipe Gonzàlez, el responsable primer d'aquesta ficció encoberta, ara s'ha tornat honrat i vol que el partit es presente com és, sense ficcions. Ho va dir el diumenge passat en el programa "Objetivo", amb aquestes paraules: "El PP y el PSOE deberian formar una coalición de gobierno, si el país lo necesita". És a dir: fora ficcions, mostrem-nos tal com som. Cal advertir que Felipe no diu: "si l'esquerra o els treballadors o les classes populars ho necessiten". Diu: "si el país lo necessita". Franco es referia a "España" (el país de l'elit econòmica i eclesiàstica). Els colpistes franquistes eren "los nacionales". És evident que Felipe Gonzalez no és el PSOE, però és del PSOE i ha estat el seu màxim dirigent al llarg de 23 anys, durant els quals ha fet i desfet en el partit i fora, a gust dels militants i de bastants electors. No obstant això, ignorem quants militants d'ara pensaran igual que ell en aquest tema de la coalició. Sabem, però, que la direcció actual del partit l'ha desqualificat. I sabem que l'esquerra no-PSOE ja fa temps que ha unit PP i PSOE conjuntant les sigles d'ambdos partits: PPSOE (o PP-PSOE).

Pensant en tot açò, em ve a la memòria l'article, citat al principi, "A qué llamamos franquismo". 

En ell l'autor fa referència a un llibre de José Angel Sánchez Asiaín on aquest demostra que el franquisme es va constituir el 14 d'abril, quan es va declarar la República: "fue la élite económica —terratenientes, industriales, financieros— la que desde el mismo 14 de abril promueve y financia el golpe militar, recabando la ayuda de Salazar, Mussolini y Hitler, que endeuda a España por decenios." La ideologia amb arrel popular la va subministrar l'Església "[...] Los dos agentes principales de la conspiración [elit econòmica i Església] fueron también los mayores beneficiarios de los 40 años de dictadura". L'exèrcit també, del qual Franco era general. Desprès, l'exèrcit, sota el govern de Felipe, es va deixar estovar i refrenar, un cop estovat i refrenat el PSOE , no sense que abans, al 23-F, Tejero i els seus llançaren el darrer cant de Cigne. 

Així, doncs, desprès de Franco restà el franquisme de la conspiració: l'elit econòmica i l'Església. Franco mort, l'exèrcit domesticat i el PSOE àvid de riqueses (Felipe l'havia fet neoliberal. Eren els anys del "pelotazo" a l'abast de tot el món), el franquisme essencial perdurà i perdura encara amb el bipartidisme: un partit aparentment dos, por el bien de España (o del país). Un bipartidisme al qual Felipe voldria llevar-li la màscara, convertint-lo en coalició. Però no veu encara eixa possibilitat.  Tendríem, per fi, un PPSOE real, nu, sense màscara. Però, ai las!, encara és prompte.

Si voleu llegir cites de l'article d'Ignacio Sotelo, cliqueu aquí

La ideologia i "El País"

                                                  Entrada anterior: "Les últimes canonitzacions: un conflicte celestial"

Lluny de mi la funesta mania de pensar honestament

Antonio Caño, nou director de "El País", ens va comunicar el 5 de maig quin serà el principi que ha de regir les futures actuacions d'aquest diari: “Haremos la información en interés del lector, no de una ideología”.

Jo em pregunte: Hi ha alguna persona, lector o no, sense ideologia? Hi ha interessos dels lectors al marge de tota ideologia? No és una cosa evident que la ideologia determina els interessos i viceversa: que els interessos determinen la ideologia? Allò que imagine a partir de la declaració citada és que "El País" informarà d'acord amb les ideologies dels lectors. En altres paraules, que la ideologia d'aquest diari, lluny de no existir, podria ser una molt concreta: incrementar la rendibilitat del rotatiu adaptant-se, com un camaleó, a la ideologia de no tenir ètica, als interessos dels lectors, siguen quins siguen els lectors, actuals o possibles (de dretes, d'esquerres o de centre, rics o rics) i siguen quins siguen els seus interessos. Dirà segurament allò que puga augmentar la tirada, sense escrúpols de cap classe, perquè hom suposa que el diari no tindrà ideologia ("haremos la información en interés del lector, no de una ideologia"). Tindrà, doncs, si ho he comprès, la ideologia que en cada cas s'acomodarà millor a l'increment dels lectors i del interessos del capital i del sistema econòmic en què es recolze.

No debades aquest senyor ha sigut corresponsal en els EUA neoliberals. L'única ideologia del neoliberalisme és la llibertat obligada d'incrementar els beneficis, sense altres límits ideològics, ni ètics ni polítics. L'ètica és redueix al negoci; la moral,  al guany; la decència, a la riquesa; la legalitat, al benefici. El negoci respecta l'ètica, quan l'ètica és rendible, quan l'ètica augmenta el negoci. Es tracta d'una ideologia aparentment versàtil, perquè canvia com el penell, segons el vent dels negocis, però realment fixa i immutable en busca dels seus interessos. Per a aquesta ideologia no hi ha drets humans, si no són rendibles, no hi ha humanisme, si no aporta beneficis, no hi ha compassió, si disminueix els ingressos, no hi ha sentiments que comporten sacrificis econòmics.

Però si alguna vegada els drets humans, l'humanisme, la compassió i un poc de sacrifici econòmic produeixen beneficis, "El País" hipòcritament els defendrà, d'acord amb allò que sembla dir el senyor Caño. Imagine que la ideologia implícita en la frase d'aquest senyor és la ideologia pròpia d'un mecanisme inhumà, insensible, propi d'un cervell predominantment reptilià (no sent emocions i és capaç de cometre les majors atrocitats), com és el cervell neoliberal pur, com és el cervell dels que regeixen l'economia global o el cervell dels que maquinen l'economia bancària o el d'aquells que amaguen els diners en paradisos fiscals o, en fi, el d'aquella empresària que proposa rebaixar el salari mínim als que no tenen estudis. Serà possible que en benefici d'aquests cervells existisca la redacció d'un diari sense ideologia, com podria ser "El País" (en el supòsit, és clar, que jo no haja interpretat mal la frase del director)?

Si el vell Ciceró alçara el cap 22 segles desprès, pensaria que la humanitat no millora, i possiblement diria, recordant la primera catilinària ("In Catilinam oratio prima"): "Encara, encara, oh deus immortals? Encara hem de viure entre una gentola com aquesta? Els 22 segles transcorreguts no han servit per a res? L'ésser humà continua essent tan poc de fiar? Oh déus immortals, porteu-me corrents altra volta a la fossa!"

Les últimes canonitzacions: un conflicte celestial

                                                                                           Entrada anterior: El poder i la mentida

No fa molt, vam descobrir que teníem un nou Papa. "Habemus papam", ens digueren. Expressió que corria jubilosa entre els fidels. Alguns s'alegraven encara més, perquè, de fet, en teníem dos. No un nou Papa, sinó dos: un vell i un nou. El papat reduplicat. Quina quantitat de notícies noves, quines expectatives de veure com es comportaven els dos papes! 

Quan ja pareixia que les nostres emocions s'havien apaivagat, en veure que els dos papes es relacionaven normalment cara al públic i no sorgien enfrontaments ni conflictes aparents, va i ens diuen que tenim dos sants nous i, compte, els dos són (o han sigut) papes!. El nostre cor no sé si podrà suportar tantes emocions noves. D'una banda, dos Papes; de l'altra, dos sants nous d'un cop. I, damunt, papes els dos!

Alguns pensen que es tracta d'una estratègia benintencionada de la Cúria per desviar l'atenció de la crisi i donar un respir a les ànimes. Altres pensen que açò és un indici que l'Església se sent oblidada pel públic. Seria, doncs, una estratègia per cridar l'atenció i sortir més sovint al Facebook i al Twitter.

Jo, pel meu compte, imagine, sense massa convicció, que el problema és un altre. L'Església es trobaria en un impasse, en una cruïlla, sense gosar llançar-se per un camí determinat. Per una banda tenim Joan XXIII, el Papa del Concili Vaticà II: l'obertura, la llibertat, l'aggiornamento, el respecte a l'ésser humà. Per l'altra, tenim el Wojtyla de l'anticoncili: el ritornamento, el retrocés, la reacció, el tancament, les prohibicions (de la Teologia de l'alliberament, per exemple), la corrupció (econòmica i sexual). Un fa el Concili; l'altre l'anul·la. Un, cap avant; l'altre, cap enrere. Quan un diu sí, l'altre diu no. I els fidels, igual: uns cap avant amb Roncalli i altres, cap enrere, amb Wojtyla. Així, doncs, es resol l'impasse, canonitzant-lo: ni l'un ni l'altre, els dos. El conflicte pren possessió del santoral.

Si canonitzar una persona equival a certificar la seua entrada al cel, ara, amb els dos papes sants tindrem al cel dos partits gloriosos: la dreta filofeixista i l'esquerra, diguem-ne, liberal o socialdemòcrata; uns, seguidors del Concili Vaticà II i altres, contraris. Segurament s'ha acabat la pau celestial, vigent des de la guerra entre Llucifer i l'Arcàngel Miquel, que es resolgué amb la victòria d'aquest.

El que em preocupa a mi ara és el Papa Francesc. Què farà per a retre culte als dos sants, tan enfrontats ells? Farà allò tan llargament denigrat? És a dir, posarà una espelma a déu i l'altra al diable? O li donarà més competències a Ratzinguer, el qual, amb el seu nom tan enrevessadament alemany, li escauria bé de posar les espelmes al feixista Wojtyla, mentre ell, Francesc, posa les seues al demòcrata Roncalli? Si no es prou tenir un déu que són tres en un; si no és prou tenir una mare del déu etern nascuda desprès, un dia de la història humana; si no és prou una mare verge abans del part en el part i desprès del part d'un ser humà de carn i os, ara tenim una contradicció doctrinal, moral i política en el cel i conseqüentment en la terra. Què passarà? A tenor del que ha passat fins ara, no ho sabem. Viure per vore.

...i de la CIA