 |
| En el temps vivim perillosament |
Ja que parlar de la situació sembla inútil, car tot el que passa ens arrossega cap el convenciment que "Le monde va de lui même", com els ramats de vaques en les películes de l'Oest quan marxen espaordides i folles cap al precipici, és per això que em propose parlar ara del temps, eixe recurs que tenim els veïns o veïnes quan ens trobem al sortir de casa o en l'ascensor i, no sabent què dir, mantenim la relació humana cordial parlant de la calor, el fred, la pluja.
Però resulta que la paraula "temps" és polisèmica, significa l'oratge, però també l'emprem per expressar diferents aspectes de la vida, com temps de silenci (títol d'aquella fabulosa novel·la de Luis Martin Santos: "Tiempo de silencio"), o temps d'alegria, de tristor; temps de penitència, temps de sacrifici, temps de reflexió...
Si fem una ullada a la història, trobarem, entre altres creences, la del mitològic Cronos, déu del temps que passa, del temps cronològic. Aquest Cronos (el Saturn romà) es va menjar els fills que havia engendrat. Era el símbol del temps, progenitor i destructor universal.
Però no tots pensaven així. Aparegué Aristòtil, per exemple al segle IV a. de C. Aristòtil pensava que els éssers, vius o no, tenien la potencialitat de moure's, de canviar accidentalment o d'esdevenir altra cosa. Aquest moviment i aquest canvi no era produït pel temps. El temps per a Aristòtil no era més que la mesura, el nombre resultant de la mesura dels canvis que anaven produint-se en l'esdevenir de les coses, comptant des dels anteriors als posteriors. Per tant, sense una intel·ligència que mesurara no hi havia temps per Aristòtil, només canvis; una intel·ligència que recordara els canvis passats respecte a la situació actual. Quantes fases lunars havien passat per a que cresquera aquesta planta? Quants hiverns havien passat des que va néixer aquest fill? El temps, doncs, segons Aristòtil, no existia, tenia solament una realitat mental, fonamentada en els canvis reals ("ens rationis cum fundamento in re", com dirien desprès els escolàstics).
A partir d'aquesta apel·lació a la ment que va fer Aristòtil per comptar els esdeveniments, se li va acudir a Agustí d'Hipona basar el temps en la consciència. La consciència experimenta realment fets fugissers, fets reals, que se'n van constantment a un passat que realment ja no és, i està sempre vertida realment a un futur que encara no és realment. El passat ja no és, però està present en la consciència gràcies a la memòria: distensió cap al passat. El futur encara no és, però està present en la consciència gràcies a l'anticipació de l'esperança: distensió cap al futur.
Més tard, ja en el segle XX, trobem que Heidegger, en lloc de les dues distensions agustinianes, esmenta tres èxtasis temporals. El passat i el futur d'Agustí és completat per Heidegger amb el present. El sentit dels èxtasis heideggerians és més complex que el de les distensions agustinianes. Èxtasis vol dir sortir fora de sí. El futur surt de sí per esdevenir present, el present surt de sí per esdevenir passat, però també surt de sí perquè l'ésser humà (el Dasein, l'ésser-hi) està llançat al futur, s'ha de fer a sí mateix en el món que ens ha tocat en cada cas. L'ésser humà (Dasein) és un projecte llançat al món, una pre-ocupació per com sortir-se'n de cadascuna de les successives situacions en que s'hi troba. En açò consisteix la temporeidat del Dasein, el tems originari del temps comú. El present de l'ésser humà no hauria d'expressar-se amb el present verbal (és), sinó amb el gerundi (essent; estar essent). El present verbal remet a quelcom estàtic, mentre que el gerundi suggereix quelcom esdevenint. No mai som del tot; sempre estem essent. Fins que morim.
Per a Zubiri el temps és un mode del ser en el món. El ser del món és dinàmic, tots els éssers del món estan canviant contínuament (gerundi). No hi ha res immòbil encara que ens ho semble. Hi estan els àtoms, els electrons, els protons, les partícules, les radiacions, les galàxies. L'univers és com un eixam vertiginós, un remolí, un vòrtex, un tornado quasi infinit i interminable. El temps, doncs, és el mode de ser d'aquest món dinàmic. El temps no és ser, sinó mode de ser del ser mundà.
De la mateixa manera que l'experiència humana surt del present i desapareix en el passat, però es reté en la memòria, m'aventure a pensar que en els éssers inconscients, plantes, roques, mars, astres, etc., els canvis que s'estan produint contínuament, romanen d'alguna manera en allò que podríem denominar memòria natural, no conscient, de la naturalesa. Per això la intel·ligència humana pot descobrir fenòmens del passat que han deixat la seua petjada. Per això es pot saber que en tal contrada i havia un mar o un llac fa milions d'anys. Per això podem saber que en un temps del passat al voltant de la terra giraven dues llunes. Per això podem saber que l'univers actual va començar amb un big bang.
Per la mateixa raó podem dir que la societat, la política, l'economia tenen memòria. Allò que han fet els responsables de la política econòmica ha romàs en la memòria corresponent i és, per exemple, la crisi que tenim (uns perpetren els pecats i altres sofreixen els càstigs, com els alemanys, que perpetraren l'holocaust, però són els palestins qui l'expien). Allò que han fet els polítics espanyols i gran part del poble espanyol ha romàs i ara es manifesta en el desig insadollable d'emancipació del poble sotmès: el català.
Tot el que passa en aquest món deixa rastre i condiciona allò que ve desprès. És la memòria inconscient de la realitat. Allò que ja no és ha deixat les seues petjades en el present. No tot s'esborra: àdhuc els pecats absolts en la confessió deixen un reat de pena, diuen els eclessiàstics.
La societat té la seua memòria, i les noves generacions es formen alimentant-se d'ella. "Le monde [no] va de lui même", el món marxa condicionat pels errors i la corrupció humanes, anteriors i actuals.
Però no tots pensaven així. Aparegué Aristòtil, per exemple al segle IV a. de C. Aristòtil pensava que els éssers, vius o no, tenien la potencialitat de moure's, de canviar accidentalment o d'esdevenir altra cosa. Aquest moviment i aquest canvi no era produït pel temps. El temps per a Aristòtil no era més que la mesura, el nombre resultant de la mesura dels canvis que anaven produint-se en l'esdevenir de les coses, comptant des dels anteriors als posteriors. Per tant, sense una intel·ligència que mesurara no hi havia temps per Aristòtil, només canvis; una intel·ligència que recordara els canvis passats respecte a la situació actual. Quantes fases lunars havien passat per a que cresquera aquesta planta? Quants hiverns havien passat des que va néixer aquest fill? El temps, doncs, segons Aristòtil, no existia, tenia solament una realitat mental, fonamentada en els canvis reals ("ens rationis cum fundamento in re", com dirien desprès els escolàstics).
A partir d'aquesta apel·lació a la ment que va fer Aristòtil per comptar els esdeveniments, se li va acudir a Agustí d'Hipona basar el temps en la consciència. La consciència experimenta realment fets fugissers, fets reals, que se'n van constantment a un passat que realment ja no és, i està sempre vertida realment a un futur que encara no és realment. El passat ja no és, però està present en la consciència gràcies a la memòria: distensió cap al passat. El futur encara no és, però està present en la consciència gràcies a l'anticipació de l'esperança: distensió cap al futur.
Més tard, ja en el segle XX, trobem que Heidegger, en lloc de les dues distensions agustinianes, esmenta tres èxtasis temporals. El passat i el futur d'Agustí és completat per Heidegger amb el present. El sentit dels èxtasis heideggerians és més complex que el de les distensions agustinianes. Èxtasis vol dir sortir fora de sí. El futur surt de sí per esdevenir present, el present surt de sí per esdevenir passat, però també surt de sí perquè l'ésser humà (el Dasein, l'ésser-hi) està llançat al futur, s'ha de fer a sí mateix en el món que ens ha tocat en cada cas. L'ésser humà (Dasein) és un projecte llançat al món, una pre-ocupació per com sortir-se'n de cadascuna de les successives situacions en que s'hi troba. En açò consisteix la temporeidat del Dasein, el tems originari del temps comú. El present de l'ésser humà no hauria d'expressar-se amb el present verbal (és), sinó amb el gerundi (essent; estar essent). El present verbal remet a quelcom estàtic, mentre que el gerundi suggereix quelcom esdevenint. No mai som del tot; sempre estem essent. Fins que morim.
Per a Zubiri el temps és un mode del ser en el món. El ser del món és dinàmic, tots els éssers del món estan canviant contínuament (gerundi). No hi ha res immòbil encara que ens ho semble. Hi estan els àtoms, els electrons, els protons, les partícules, les radiacions, les galàxies. L'univers és com un eixam vertiginós, un remolí, un vòrtex, un tornado quasi infinit i interminable. El temps, doncs, és el mode de ser d'aquest món dinàmic. El temps no és ser, sinó mode de ser del ser mundà.
De la mateixa manera que l'experiència humana surt del present i desapareix en el passat, però es reté en la memòria, m'aventure a pensar que en els éssers inconscients, plantes, roques, mars, astres, etc., els canvis que s'estan produint contínuament, romanen d'alguna manera en allò que podríem denominar memòria natural, no conscient, de la naturalesa. Per això la intel·ligència humana pot descobrir fenòmens del passat que han deixat la seua petjada. Per això es pot saber que en tal contrada i havia un mar o un llac fa milions d'anys. Per això podem saber que en un temps del passat al voltant de la terra giraven dues llunes. Per això podem saber que l'univers actual va començar amb un big bang.
Per la mateixa raó podem dir que la societat, la política, l'economia tenen memòria. Allò que han fet els responsables de la política econòmica ha romàs en la memòria corresponent i és, per exemple, la crisi que tenim (uns perpetren els pecats i altres sofreixen els càstigs, com els alemanys, que perpetraren l'holocaust, però són els palestins qui l'expien). Allò que han fet els polítics espanyols i gran part del poble espanyol ha romàs i ara es manifesta en el desig insadollable d'emancipació del poble sotmès: el català.
Tot el que passa en aquest món deixa rastre i condiciona allò que ve desprès. És la memòria inconscient de la realitat. Allò que ja no és ha deixat les seues petjades en el present. No tot s'esborra: àdhuc els pecats absolts en la confessió deixen un reat de pena, diuen els eclessiàstics.
La societat té la seua memòria, i les noves generacions es formen alimentant-se d'ella. "Le monde [no] va de lui même", el món marxa condicionat pels errors i la corrupció humanes, anteriors i actuals.
 |
| Tots tenim el temps al cap, |
perquè
 |
| per a uns és or |
 |
| i per a altres... sorra. |
2 comentaris:
"Tot el que passa en aquest món deixa rastre i condiciona allò que ve després"
Miquel Mestre
El grup de treball de les Nacions Unides per a les desaparicions forçoses demana al govern espanyol deixar sense efecte la llei espanyola d'amnistia de 1977 i jutjar ací les més de 114.000 desaparicions de persones durant la guerra civil i la dictadura.
..."l'experiència humana surt del present i desapareix en el passat però es reté en la memòria..."
Miquel Mestre
Hola, está usted utilizando una fotografía ilegalmente, cuyos derechos me pertenecen. La del reloj de bolsillo de oro sobre un montón de monedas. Le ruego pague usted los pocos céntimos que cuesta su utilización a través de la agencia donde la sustrajo o bien que la retire de su publicación.
Un saludo.
Angel Simón.
Publica un comentari a l'entrada