La gallineta ha dit que prou

                                                   Entrada anterior: La banalitat del mal: fer el mal "como dios manda"

        La gallineta ha dit que prou, 

         ja no vull pondre cap més ou, 

                           (...)

         La gallina ha dit que no, 

         visca la revolució. 

                          (Lluís Llac)

Quina serà la nostra revolució?

No oblidem que de revolucions n'hi ha moltes. Des del moviment de rotació d'un cos al voltant d'un eix fins a les revolucions econòmiques i socials. 

La Gran Eciclopèdia Catalana defineix aquestes últimes: "Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat".

Si llancem una ràpida mirada a la història, de seguida toparem amb unes quantes. N'hi ha per a tots els gustos. Basta que es tracte d'un canvi global i dràstic. Heu aquí les més conegudes, a mesura que se m'acudeixen: la revolució neolítica, la revolució francesa, (burgesa i liberal), la revolució comunista, la nacional sindicalista..., la..., la... Citaré la neoliberal? No ho sé, perquè ha estat una revolució en forma d'evolució (no dràstica) que ara ha explotat revolucionàriament. La crisi ha estat el seu cop final. Ocasió per a la presa del poder definitiu.

A sota reproduïsc un gràfic que representa una de tantes estadístiques que solen fer-se als EUA (el país de les oportunitats). Quan aquestes estadístiques presenten un panorama dolent, hem de suposar que el d'Espanya és infinitament pitjor, però desconegut.

En els anys anteriors a la implantació per Reagan del neoliberalisme, l'increment de la renda de l'1% super ric als EUA era inferior al del 90% menys ric. A partir de Reagan (1981) i el neoliberalisme, començà a disminuir la renda dels 90% més pobres per sota de la renda dels 1% més rics, fins a les retallades actuals. Si açò no és una evolució revolucionària reaccionària, que vinga déu (déu, no els bisbes o el rector del poble) i ho veja.

La tal evolució ha desembocat en la crisi, com podem imaginar. Crisi que està facilitant al citat 1%, i als espavilats que se li unisquen, d'aconseguir l'objectiu acaronat durant tants anys: tenir, a més dels diners, el poder de fer les lleis, d'aplicar la justícia, de controlar el govern i de suprimir la democràcia com inservible, perquè no pot respondre a les necessitats que planteja la complexa economia global. La política només poden fer-la els tecnòcrates; és a dir, els super rics. O, millor, els tècnics empleats al seu servei. Hom ha de privatitzar-ho tot (en això estem). Tot en mans d'empreses com la trama Gürtel. 

No us heu adonat que tots el missatges que rebem són els mateixos? Cal, sí, fomentar amb ajudes la col·locació juvenil, cal, sí, empentar el desenvolupament de les petites i mitjanes empreses. Però, compte! no oblideu les retallades que queden per fer, l'austeritat indefugible, les reformes estructurals. L'1% necessita el 90%. El necessita, com es pot veure al gràfic. L'1% puja, si el 90% baixa. Es necessita la pobresa del pobres per a la riquesa del rics. I ens volen fer creure que la riquesa dels rics és la sortida de la crisi. És la plusvàlua de Marx (el gran negoci d'Amancio Ortega rau, diuen males llengües, en l'explotació infantil i els salaris tan baixos que paga en les fàbriques  del tercer món: plusvàlua per a ell, minusvàlua per als treballadors. Ell puja, perquè altres baixen). Els rics són la flor i nata de la societat, el todo Madrid, el todo Paris, el todo mundial. Els pobres només són comparses per a que els rics destaquen. Si uns pugen, baixen els altres i viceversa. L'economia social és com un balancí: el que més pesa està baix i el més lleuger, dalt. Allò, però, que semblen no saber els més pesats és que, si deixen el balancí, els lleugers s'afonen.

Per què no pensem una mica açò tan senzill? Si la UE, tal com està construïda, s'alimenta de nosaltres i ens necessita a sota de les seues botes, per què no ens en anem? Veuríem amb satisfacció com es trenquen la crisma. I podríem refundar una altra UE que equilibrara el balancí.

                           La gallineta ha dit que prou, [cliqueu]

                           ja no vull pondre cap més ou, 

                           (...)

                           La gallina ha dit que no, 

                           visca la revolució. 

                           (Lluís Llac)

El balancín, de Goya 

La banalitat del mal: fer el mal "como dios manda"

                                                                                                  Entrada anterior: Alemanya, motor de l'economia europea 

Sembla una persona incapaç de trencar un plat,
 però és Eichmann, el criminal organitador de la solució final.

Tots hem oït parlar alguna vegada del cas Eichmann, el nazi encarregat d'organitzar la logística de l'Holocaust o Solució Final en l'Alemanya de Hitler. I no tots, però molts sí, hem oït parlar de la teoria de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal referida a aquest menyspreable personatge. Segons ella, Eichman no va actuar mogut pel desig demoníac d'infligir sofriment i destruir vides humanes, sinó per la voluntat de ser un bon funcionari que fa bé el seu treball i executa a la perfecció les ordres rebudes, sense preocupar-se de les conseqüències morals, ni imaginar ni sentir l'horror produït. Tampoc mogut per sentiments sàdics ni per interessos econòmics. 

Pensarem nosaltres també que els Eichmanns actuals, la Merkel, el Draghi del BCE, Rajoy i tots els Eichmannets que l'acompanyen (Guindos, Wert, Montoro, la Dolores de Cospedal, Bàrcenas, etc. més el poble que els vota) són banalment dolents? Fan el mal pensant en el seu deure de funcionaris ignorants de tot el que no siga fer el mal como dios manda? Destrueixen l'educació, la salut, els llocs de treball per a bé de l'educació, la salut, els llocs de treball, com déu, la Merkel i la Troika els manen? Ataquen cínicament el català per a defensar-lo, com és el seu deure? Reparteixen sobres a la seua colla per a bé d'Espanya? Defrauden Hisenda amb una intenció excel·lent de millorar l'economia? Roben, roben, roben, ... en un procés indefinit? 

Pensarem nosaltres en aquest cas com Hanna Arendt en l'altre? Sí i no. Potser no, perquè, com diu Slavoj Zizek (El acoso de las fantasías, Akal, 2011), tot seguint el llibre de Daniel Goldhagen (Hitler's willing executioners, Little, Brown & Co, 1996), en la burocratització de la tasca que li correspon a Eichmann i als torturadors subordinats, intervenen altres elements, com són: la pròpia burocratització del crim en la mesura que permet neutralitzar l'horror i considerar-lo un treball com qualsevol altre. Amb aquest fenomen psicològic s'afegeix un plus de gaudi (empra aquí Zizek un concepte de Lacan), tot executant la malifeta com part d'una operació complexa administrativo-criminal. No és més satisfactori destruir l'educació i el sistema de salut públics sota el pretext d'unes lleis i d'unes retallades destinades oficialment a millorar-les, recolzades per científics experts i per la suprema autoritat de Merkel i la troika? Una satisfacció refinada i subtil. En la frase: como dios manda, està el rencor etern dels franquistes immortals. En la frase: no hay otra solución, està l'esquema del programa que lluita per recobrar el poder empresarial i financer,  els privilegis de sempre. Sota el déu del PP i dels bisbes espanyols s'amaguen els eterns interessos de classe. En la privatització dels hospitals està el desig de convertir les malalties del poble en riquesa privada. En la destrucció de l'ensenyança pública està l'avarícia frenètica i el sotmetiment del poble, convertit en el palurdo tradicional, manipulable i objecte de la mofa de los señoritos de casta i assimilats. En l'atac a l'immersió lingüística catalana està el plus de fruició quan es contempla l'enemic mossegant la pols de terra. L'expressió de la cara de Wert fa pensar a alguns en la fruició que aquest ministre sent quan practica el mal, fins i tot quan no li produeix cap benefici (un mal incomprensible des del punt de vista del sentit comú), arrabassat, imaginem, sols per l'irresistible desig demoníac de ferir.

El PP, com els nazis, tracten l'holocaust espanyol (accepteu, si's plau, el desplaçament de sentit, en aplicar el vocable a un context totalment diferent) com si fos un secret que taca si es fa públic, com si fos una porcada moral. Només cal pensar en el secret amb que s'ha portat tot el robatori practicat pel govern valencià, el secret dels sobres de l'amic Bàrcenas, la claredat d'expressió de la dolors de Cospedal (simulación de retribución con pago en diferido) quan explicava la secreta paga a Bàrcenas per la porcada ètica i legal practicada, el secret de la infanta i l'empalmado, el secret de la pressumpta desviació de fons del ex-conseller Blasco en la Conselleria valenciana de Solidaritat i Ciutadania (un nom més cínic no podia haverse-li posat a la seua presumpta missió insolidària). Aquesta consciència de brutícia els servia i els serveix de suport libidinal, com als nazis, car la pròpia consciència d'anar tots en el mateix vaixell, de participar tots en una transgressió comuna, camí de la super-riquesa anhelada, servia i serveix de ciment de la consistència col·lectiva, de la unió compacta corporativa, tant dels nazis com dels del PP. El sentiment de vergonya que puga haver-hi no serveix per a provar, diu Zizek seguint Goldhagen (i jo interprete), que tant els nazis com els del PP, no estigueren absolutament corromputs, que en ells quedara i/o queda un mínim de decència: al contrari, aquesta vergonya era i és el signe inconfusible de l'excés de fruïció que extreien i extrauen dels seus actes. Sovint no és la vergonya, sinó la por que el poble elector tinga consciència moral, no els vote i se'ls acabe el negoci. La vergonya o el temor proven que la maldat era conscient, volguda i no banal.

Heinrich Himmler ho va deixar ben clar quan va dir que l'Holocaust era un dels capítols més gloriosos de la història alemanya, del qual, per desgràcia, no podria quedar constància escrita. 

No sé si algú del PP, de la Comissió Europea, de la Troika o de l'Alemanya de Merkel són capaços de pensar una cosa pareguda de la barrabassada que ens han fet, que ens estan fent i que ens faran. No sé si són malvats banals o malvats a seques, encara que m'incline per la segona disjuntiva.

Ara ens diuen que la crisi s'acaba, però no s'estan d'insistir que hem de reformar i retallar més. Algun dia s'acabarà, no cap dubte. Però les reformes estructurals: les privatitzacions, l'educació, la salut, els drets laborals, les jubilacions, els mitjans de comunicació, la justícia... Això quedarà per sempre, com el paisatge desprès d'una batalla, atado y bien atado.

Què estarà veient aquesta nena?
Paisatges desprès de la crisi?

                                                                                                                     

Alemanya, motor de l'economia europea

                                                                                                         Entrada anterior: Kal-Inar i el conflicte de les religions

Christofer Patten, vell polític conservador britànic, entrevistat per Ana Carbajosa a El País Semanal, 9/6/2013 diu com un elogi: "Alemanya va reduir enormement el cost laboral en l'any 2000 i això li va costar el càrrec al canceller Gerhard Schröder, però va convertir Alemanya en l'actual motor de l'economia. Fins aleshores Alemanya era considerada la malalta d'Europa" (la traducció és meua).

Per contra, el francès Jean-Luc Mélenchon, al seu bloc, reproduït pel Viejo Topo d'aquest mes de juny de 2013, ens descobreix el revés de la trama: "El dilluns 12 de desembre de 2011, el govern de Merkel va haver de reconèixer que ... l''esperança de vida dels alemanys més pobres pasà de 77,5 anys el 2001 a 75,5 anys el 2010 ... i la situació és encara pitjor en l'antiga Alemanya de l'Est. Allí l'esperança de vida dels més pobres va retrocedir de 77,9 anys el 2001 a 74,1 el 2010, 3,8 anys menys en un decenni" (també és meua la traducció). És evident que "l'actual motor de l'economia", construït sobre un munt de morts, que s'alimenta de cadàvers i d'aturats, està resultant molt car per a uns i molt beneficiós per a d'altres. En un decenni ha costat dos anys de vida a moltíssimes persones i casi quatre per a moltes altres. La sostracció d'aquests dos i quatre anys de vida és un crim per cada vida retallada, car matar és llevar anys de vida. Una tal acció sol estar prohibida per la llei, de manera que al responsable se'l considera assassí (supose que tots coincidim en açò). Matar o assassinar és llevar anys de vida a una persona. Qui els lleva assassina, siga Hitler, Schröder, Merkel o Rajoy. No creieu que ja és hora d'emprar les paraules per a dir la realitat i deixar d'usar-les per a encobrir-la?

Aquests anys de vida exterminats responen a determinades circumstàncies que cal assenyalar. Així sabrem com es perpetren els crims en aquesta recessió i quines són les armes utilitzades. 

La major facilitat d'acomiadament augmenta l'atur. Aquest, més la rebaixa dels salaris i els minijobs (treball a temps parcial i salari reduït), augmenta la pobresa. La pobresa és causa d'una alimentació insuficient, de cases fredes, d'organismes debilitats i malaltissos. Si afegim l'allargament de la vida laboral, que, gràcies a l'endèmic atur, equival a una jubilació sense ingressos (a mesura que augmenta l'edat de la persona aturada disminueixen les possibilitats de contracte), comprendrem que el treballador alemany, si per ventura  aplega a la jubilació legal retardada, aplega malalt i amb recursos força limitats, perquè els salaris disminuïts i el llarg atur han determinat una pensió ridícula. Així, qui no mor per la pobresa de l'atur o el minijob (el retardament de la jubilació es converteix en perllongament de l'atur o el minijob), el mata la pobresa de la pensió. Hom allarga la vida laboral (la vida en què si no es treballa no es cobra) i hom acurta la vida biològica. 

És, doncs, en certa manera coherent emprar la imatge metafòrica segons la qual el motor de l'economia europea seria una màquina de vapor que funciona a base de cremar persones, persones que no solament són alemanyes, sinó que, gràcies al poder que la Merkel exerceix sobre la UE, són i seran persones europees. 

Per què em vindran ara a la memòria els crematoris nazis? Mira per on, aquest record me'n desperta un altre: el dels processos de Nüremberg.

Vaja! És curiós on poden portar-nos les tortuositats de la ment humana!

El somni de la raó pot produir
motors de l'ec0nomia europea

Kal-Inar i el conflicte de les religions

                                                                         Entrada anterior: Què és el neoliberalisme

Kal-Inar, la Penya Foradà

La Vall de Gallinera (nom d'origen preromà: Kal-Inar, Penya Foradada), situat en la Marina alta, és un tros de país força interessant per diverses raons: per la història i cultura de les persones que l’han habitada des del paleolític (els agricultors neolítics posteriors deixaren pintures d'estil esquemàtic). També per la geologia, pels paisatges, per la flora i conreus, pel clima.

Hi ha un llibre interessant de Vicent Morera i Juanjo Ortolà, que cal llegir: "La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins" (Edita: Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta).

Des del segle VIII la vall va ser ocupada per poblacions islàmiques. En el XIII foren  vençudes per Jaume I. Des d'aleshores continuaren poblant-lo sota el nom de mudèjars (musulmans sotmesos al poder cristià). La rendició es va fer mitjançant un pacte que els cristians no varen respectar. Raó per la qual els mudèjars (no solament els de la vall) es van revoltar tres vegades, dirigits per el cabdill moro Al Àzraq al llarg de 30 anys (aquest és l'origen de la festa de moros i cristians). Les revoltes es van generalitzar, incloent-hi pràcticament tots els mudèjars, quan Jaume I pactà amb el Papa Climent IV l'expulsió de tots els musulmans del Regne d'Aragó, a canvi d’alliberar els cristians de l’obligació de pagar a l'Església els habituals delmes(1).

Pere III, successor de Jaume I, obtingué la victòria definitiva i va permetre als mudèjars restar al territori en llibertat, però sotmesos a certes exaccions de l’Església i dels nobles.

Passaren els anys i, a principis del segle XVII, Felipe III de Castella decretà l'expulsió dels moriscos dels regnes hispànics (130.000 al Regne de València, 1/3 dels valencians). Bona cosa de moriscos oposaren resistència i s’agruparen en la muntanya del Cavall Verd (entre la Vall de Laguar i la Vall del Pop). Hi va haver una carnisseria. Els supervivents van ser embarcats i van tenir que pagar el passatge. La deportació va provocar una gran crisi econòmica que es va intentar de resoldre tot important llauradors mallorquins, els avantpassats de molts de nosaltres (dels habitants actuals de la Vall de Gallinera i de la resta del País Valencià).

No sé si els paleolítics i els neolítics van entrar en la península violentament o de la manera pacífica pròpia dels actuals immigrants. Sabem, però, que els sarraïns hi entraren l’any 711, per conquerir-la. Sabem que aplegaren al nord (Covadonga) el 722 (uns 10 anys desprès). No sé quan entraren en la Vall, però podem calcular-ho. El que sí que sabem és que els fidels de dues religions monoteistes, del déu Alà una i del déu trinitari representat per la tercera persona, Jesucrist, l’altra, eren enemics i es mataven entre sí. L’Alcorà contra l’Evangeli. L’Evangeli contra l’Alcorà. Per què les religions s’odien tant les unes a les altres? Segurament, perquè no són, ni han estat mai, solament religions. Són també empreses de conquesta de territoris, de persones, de bens i de riqueses, de luxe, de vanitat. Són, també, tradicions, costums, raça, bens materials... Els pobres acudeixen als déus per a que els salve dels enemics estrangers, dels enemics interns, de les malalties i les desgràcies naturals. Els rics acudeixen als déus per a que els ajude a mantenir sotmesos els pobres, a vèncer els enemics i per a que els salve de les desgràcies naturals. Els rics solen obtenir més beneficis dels déus que els pobres. Per això són rics. Les religions sovint són violentes i guerreres. Pensem en el conflicte de Síria (sunnites contra xiïtes), els aldarulls de Turquia (el poder islamista contra el poble laic), els d’Egipte, les guerres gihadistes d’Àfrica, les guerres dissimulades de l’Occident cristià contra l’Orient musulmà i viceversa, els cristians occidentals i els israelians contra musulmans palestins, els musulmans xiites contra els musulmans sunnites i viceversa. No hi ha guerra sense religió i segurament no hi ha religió sense guerra, oberta o solapada, de fet o incoada en els cors (racisme, xenofòbia, diferència de classes, rics religiosos contra pobres laics, dreta contra esquerra, religiositat antifemenina, antiavortisme, imposició de creences i normes d'una religió sobre l'altra, etc.). No sabem si la religió fa bel·licós el ser humà, imatge i semblança de déu, o és l'home, bel·licós per se, qui busca la religió que l'ajude a vèncer. Possiblement és per això que fa guerres en defensa de la religió a fi que aquesta el defense a ell.

Les religions afegeixen a la bel·licositat pròpia del ser humà la fe dogmàtica en el seu destí. La religió dóna força moral als guerrers i seguretat que allò que van a fer o estan fent és bo i volgut per déu. Maten i moren, produeixen dolor i misèria amb la consciència tranquila, tant si són guerrers com si són empresaris, polítics o financers. Si no, vegeu al costat de qui solen estar actualment els cristians o els mahometans: dreta, autoritarisme, privatitzacions, antiavortament, homofòbia, separació de sexes, barreres a l'educació lliure. Davant de la pobresa solen ser partidaris de les almoines (ajut lliure, quan ens rote), més que dels drets (exigència en uns, obligació en els altres). Direu que no tots són així, ni molt menys. Sort, doncs, dic jo, car d'aquesta manera ens espera un futur esplendorós.

Santiago Matamoros

I amb ell, els bisbes

(1) Exacció eclesiàstica consistent en una desena part dels fruits, rendes o beneficis agrícoles.

Què és el neoliberalisme

Entrada anterior: A la realitat li agrada amagar-se

El deixeble de Margaret Thatcher
mirant el futur

A continuació resumisc un article del professor Vicenç Navarro, basat  en un altre del professor Danny Darling (Universitat de Sheffield), que ratifica les idees que el primer ha publicat en diverses ocasions: 

   ......     .....     .....

En 1945, els super-rics (el 0,01%) de Gran Bretanya rebien 123 voltes més renda que la renda mitjana dels britànics. En 1965, tal diferència s’havia reduït a la meitat (62 voltes). En 1978, l’any que Margaret Thatcher va ser elegida primera ministra, havien obtingut la diferència més petita (28 voltes), gràcies a les polítiques redistributives que s’havien practicat entre el 45 i el 78.

La Thatcher es proposà remeiar la situació. Va debilitar el Partit Laborista dividint-lo. Com? Maquinant la creació del Social Democratic Party, que va complir la seua missió de dividir les esquerres. Però la major victòria la va obtenir quan el Partit Laborista es va convertir en el New Labour o Tercera Via, el qual, un cop va substituir el govern conservador, continuà les mateixes polítiques neoliberals iniciades per aquesta fèrria senyora. Aquestes polítiques neoliberals, juntament amb les del Sr. Reagan en EEUU, constituïen un atac frontal al món del treball i als sindicats.

En 1990, quan Thatcher abandonà el poder, els super-rics (el 0,01%) ingressaven 70 vegades més que la mitjana. Aquestes polítiques van ser continuades pel New Labour de Blair [molt new però poc Labor], de manera que en 2007 el 0,01% havia reeixit a posseir 144 vegades més que la mitjana i el 50% de la població tenien menor renda que en 1983. Avui el 30% de la població viu en habitatges inhabitables i/o insuficients, el 7% està desnodrida per manca d'aliments i una persona de cada tres no disposa de bastants recursos per a escalfar la casa. 
                                    
Vide: "Qué és el neoliberalisme", de Vicenç Navarro

                                       ......     .....     .....

Aleshores podem generalitzar, a partir de les idees i les dades aportades per Darling i Navarro sobre Thatcher, Blair i Gran Bretanya, que el neoliberalisme és una doctrina i una pràctica contra gran part de la població; que la crisi actual no és un accident imprevist, sinó una conseqüència natural dels principis que regeixen el sistema; que estem immersos en una guerra, una lluita de classes, una revolució, en la qual els revolucionaris són els super-rics, els rics  i els paniaguados que els envolten, l'obsessió dels quals és girar la truita i acabar amb la més mínima expressió de les polítiques redistributives, sorgides en altres temps per contrarestar l'atracció que el comunisme exercia sobre les masses, quan aquest encara no les havia defraudat. Així, doncs, el neoliberalisme se'ns presenta com la doctrina polític-econòmica pròpia d'un món sense esperança, sense generositat i sense amor. Hom albira un futur en el qual la gent, en lloc de lluitar contra l'explotació, lluitarà contra el veí pel privilegi de ser explotat i poder viure una vida de bestiar per al consum dels amos.

Cristine Lagarde (FMI) i Mario Draghi (BCE),
"Ciutadans per sobre de tota sospita"