Entrada anterior: L'ombra de Franco és allargada...
Contínuament el Govern espanyol, a les ordres de la Troika (Comisió europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), tots junts, a través dels mitjans de comunicació, ens bombardegen els oïts, ens enlluernen els ulls i ens distorsionen el cervell amb la cançò de l'enfadós, que, resumida, encara sona així: "Hemos de trabajar más i ganar menos". Encara sona, sens dubte, com la cançó que ja en octubre del 2010, entonà el corrupte, vil, xoriço i estafador, Diaz Ferrán. No seran així tots els que la repeteixen amb distintes músiques i amb lletres una mica diferents?
És veritat, però, que ara solen referir-se a empreses exportadores. Els treballadors haurien de treballar més i guanyar menys per poder vendre els productes a preu competitiu en l'exterior. Però sabem (segons els estudis científicament realitzats) que en la UE i Espanya els salaris baixaren ja abans de la crisi (i, oh, miracle!, no la impediren, ni la retrasaren ni la disminuiren), tal com documenta Ronald Janssen en el seu article “European Wage Depression Since 1999”, segons cita Vicens Navarro en l'article: "El ataque frontal al mundo del trabajo", que podeu llegir clicant aquí. La fal·làcia de l'argument es torna clara com la llum del dia quan observem que l'economia exportadora de la UE està al voltant del 17% en relació al PIB (producte interior brut). I que, en bona lògica, açò vol dir que el 83% de l'activitat econòmica no està lligada a les exportacions. És a dir, que ens castiguen la intel·ligència afirmant, com qui no diu res, que per incrementar les exportacions cal abaixar el salari a tots els treballadors que no produeixen ninguna mercaderia exportable, sinó mercaderies per al consum interior. Abaixen els salaris del 83% que no exporten res, per tal que el 17% de l'economia exportadora puga vendre (té res a veure la gimnàstica amb la magnèsia?). No penseu que és una fal·làcia per a ser creguda sols per subnormals o per gent que només s'informa per la televisió controlada o la premsa del sistema?
"L'enorme reducció del salaris ha estat la major causa de la crisi econòmica actual", diu Vicens Navarro a l'article citat. Si els assalariats i assalariades (funcionaris o no) cobren menys (o no cobren perquè estan en l'atur), com han de comprar en els Supers, en els mercats municipals, en els comerços de barri, en les tendes de roba, en les pastisseries...? Com han de sortir als restaurants, al cinema o al teatre? Com han de fer viatges turístics? Com han de comprar regals? Quins diners han de dipositar als bancs? Etc. Si als treballadors i a les treballadores (funcionaris o no) hom els rebaixa els salaris o se'ls acomiada, l'economia s'enfonsa. Com ells no compren, els empresaris no venen. Tots perden. En açò consisteix la crisi.
Un altre tema relacionat és el de l'horror a la devaluació. Aquest horror solament afecta al bancs. Són els bancs qui s'horroritzen de pensar-hi. Per què? Doncs perquè si vostè deu cent euros a un banc i la moneda es devalua, posem per cas la meitat, aleshores vostè li deurà els cent que li devia, però que ara valen cinquanta dels que li va prestar el banc. Què passaria, doncs, amb les hipoteques, amb els desnonaments, etc.? Res favorable als bancs, però una riquesa per a la població.
Corol·lari: als nostres representants polítics en el poder no els interessem nosaltres, els interessa el gran capital. Per això tenim la crisi. Per això s'allarga. Per això, també, ara que els esbirros del gran capital (malauradament elegits per nosaltres) han vist la cua del llop popular en les eleccions europees, comencen (ara comencen!) a parlar de controlar les finances i la fiscalitat del capital internacional en els Estats de la UE (allò que en diuen paradisos fiscals). Almunia comença ja a parlar d'una altra manera, no sols de reformes estructurals per als de sota, sinó també per als de dalt, seguint el canvi del senyor Draghi al BCE (Banc Central Europeu).
Però, compte!, no ens fem il·lusions abans d'hora, perquè no són més que temptatives. Els rics necessiten bàsicament pobres per a enriquir-se. Empobrint els pobres és com, fins ara, sovint s'han enriquit els rics (a vegades també amb dictadures, robatoris i guerres).
Si voleu, podeu seguir llegint un poquet més. Cliqueu, doncs, aquí.
"L'enorme reducció del salaris ha estat la major causa de la crisi econòmica actual", diu Vicens Navarro a l'article citat. Si els assalariats i assalariades (funcionaris o no) cobren menys (o no cobren perquè estan en l'atur), com han de comprar en els Supers, en els mercats municipals, en els comerços de barri, en les tendes de roba, en les pastisseries...? Com han de sortir als restaurants, al cinema o al teatre? Com han de fer viatges turístics? Com han de comprar regals? Quins diners han de dipositar als bancs? Etc. Si als treballadors i a les treballadores (funcionaris o no) hom els rebaixa els salaris o se'ls acomiada, l'economia s'enfonsa. Com ells no compren, els empresaris no venen. Tots perden. En açò consisteix la crisi.
Un altre tema relacionat és el de l'horror a la devaluació. Aquest horror solament afecta al bancs. Són els bancs qui s'horroritzen de pensar-hi. Per què? Doncs perquè si vostè deu cent euros a un banc i la moneda es devalua, posem per cas la meitat, aleshores vostè li deurà els cent que li devia, però que ara valen cinquanta dels que li va prestar el banc. Què passaria, doncs, amb les hipoteques, amb els desnonaments, etc.? Res favorable als bancs, però una riquesa per a la població.
Corol·lari: als nostres representants polítics en el poder no els interessem nosaltres, els interessa el gran capital. Per això tenim la crisi. Per això s'allarga. Per això, també, ara que els esbirros del gran capital (malauradament elegits per nosaltres) han vist la cua del llop popular en les eleccions europees, comencen (ara comencen!) a parlar de controlar les finances i la fiscalitat del capital internacional en els Estats de la UE (allò que en diuen paradisos fiscals). Almunia comença ja a parlar d'una altra manera, no sols de reformes estructurals per als de sota, sinó també per als de dalt, seguint el canvi del senyor Draghi al BCE (Banc Central Europeu).
Però, compte!, no ens fem il·lusions abans d'hora, perquè no són més que temptatives. Els rics necessiten bàsicament pobres per a enriquir-se. Empobrint els pobres és com, fins ara, sovint s'han enriquit els rics (a vegades també amb dictadures, robatoris i guerres).
Si voleu, podeu seguir llegint un poquet més. Cliqueu, doncs, aquí.
