Quien bien te quiere te hará llorar

                                         Entrada anterior: Sobre exvots i algunes coses més

Allò que es presenta com un bé sol convertir-se, de manera freqüent, en un mal. És a dir, a vegades (no sempre) el bé és causa del mal, un fenomen que figura sovint en les tradicions populars al costat del principi contrari: el mal pot ser causa del bé. Recordem allò de: "Qui bé et vol et farà plorar". Màxima que, aplicada sobre tot a l'educació dels nens i nenes, implica la idea que consentir o regalar aquests noiets i  noietes és perjudicial per al seu futur.

Podem estar o no estar d'acord amb aquestes màximes. Però ningú podrà negar que alguna vegada s'han realitzat tal com. Fora del món educatiu i familiar trobarem fàcilment exemples evidents que les confirmen. No sols en el sentit de l'expressió popular, sinó en el d'una més abstracta, la que hem citat més amunt: a vegades el bé (o allò que es presenta com un bé) és causa del mal.

Franco, que es presentava com el salvador d'Espanya i de la civilització occidental, ens va deixar en la misèria econòmica, infinitament superior a l'actual crisi, al mateix temps que assassinava milers de persones (10.000 per cada una de les assassinades pel feixista Mussolini a Itàlia, segons càlculs d'historiadors citats per Vicenç Navarro). Ara, anys desprès d'una transició fraudulenta, l'ombra de Franco està darrere de la desfeta econòmica, de la política antidemocràtica, de la injusta justícia i de la religió immutable. Impregna, endemés, bona part de la ideologia popular. Ja deia ell: "No hay mal [de los otros] que por [culpa de mi] bien no venga".

Els amos del món (la banca i grups econòmics inversors i financers) han aconseguit que la globalitat del món es regisca pel sistema neoliberal de llibertat per als poderosos amb l'arter reclam de llibertat per a tots. Un bé aquest que ens havia de produir una pau i un benestar paradisíac; és a dir, ni més ni manco que ens introduiria en el final de la història, d'aquesta història de guerres, rivalitats violentes i lluita per la subsistència (no sé si Francis Fukuyama pensava en l'eternitat quan escrivia el títol del seu llibre: "El final de la historia y el último hombre"). L'única cosa que hem aconseguit amb la meravella neoliberal és aquesta crisi, crisi que està revertint-nos al principi de la història, no al final.

Els desnonaments, cosa mala entre les males, està provocant una reacció social de solidaritat, recolzada per alguns jutges, i una admirable concienciació  popular en adonar-se que els drets humans estan essent trepitjats pels bancs i pel poder polític. Heu aquí un mal causa d'un bé, que al seu torn provoca un mal des del moment que els poders peperos (la delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, ben recolzada pels seus) acusen a la PAH (Plataforma de afectados por la Hipoteca) de kale borroca proetarra. És tractaria del mateix mecanisme amb què Aznar acusà Eta de l'atemptat d'Atocha (esperem que amb el mateix resultat). Confesse que aquesta perversa acusació em deixa bocabadat, quan pare esment que, amb ella, estan dient-nos que els principals defensors de la justícia i del dret constitucional a un habitatge digne són els etarres (?).

La kale borroca policial

En fi, no estem segurs de vèncer tots els mals que sobrevolen el nostre futur per causa del neoliberalisme i de convertir-los en bens. Tanmateix, no es pot dir encara que la sort ja estiga llançada (que "alea jacta sit"). Gianni Vattimo i Santiago Zabala en "Comunismo hermenéutico de Heidegger a Marx" (Herder, 2012) ens diuen que els enemics dels USA i les grans potencies neoliberals ja no són els habituals (Irak, Afganistan, Xina, Rusia, etc.(1)), sinó aquells i aquelles que són el rebuig produït pel capitalisme, aquells i aquelles llançats al marge de la història (els ciutadans i ciutadanes pobres, febles, oprimits i oprimides), i que mentre que en les grans ciutats occidentals els barris pobres es converteixen en camps de batalla, en algunes metròpolis sudamericanes els barris semblants s'han erigit en territoris per a la millora social mitjançant iniciatives comunistes.

Tan de bo que aquestes "parts inservibles" del subcontinent americà apleguen a inventar el bé que un dia acabe amb el mal del neoliberalisme contra el qual nosaltres sembla que no som capaços de lluitar. Tan de bo que el mal neoliberal produïsca el bé de la seua destrucció. Esperem que Sudamèrica ens salve d'aquesta epidèmia.

(1)   L'amenaça de Corea del Nord és més recent que l'elaboració del llibre.

Sobre exvots i algunes coses més

                                                          Entrada anterior: El fi justifica els mitjans

Exvots
(trobats a Google Imatges)

San Juditas Tadeo eternamente agradesida te ofresco este retablito porque mi marido se quedo dormido y no se dio cuenta que estaba con el hijo del carnisero al berme en penosa situación arrepentida te pido perdon pues no lo huelbo hacer pues te lo prometi que si salia bien de esta te traia este presente. y aqui cumplo. tu fiel devota. Sra. Carolina de la colonia Roma México DF. 28 octubre-2004

San Juditas Tadeo Las Gracias te bengo a dar Por librarme de Difícil Situación. y Poder esconderme a tiempo para que mi compadre no me encontrara con su mujer en su cama   Te ofresco este porque el nunca se entero que le poniamos los cuernos Jurando que no lo buelvo hacer. Perdoname pero el cuerpo es devil. G.R. Totuboya. Mexico DF. 28-Mayo 1989.

Doy gracias al señor de Chalma que Joaquin pudo salir antes que mi esposo entrara evitando una desgracia. Te ofresco este retablo pidiendole perdon arrepentida le juro que jamás lo engañaré porque el me quiere y no merese esto. Le seré siempre fiel asta que la muerte nos separe. Me dejé llevar por su juventud y la via. Pero me sirvió para valorar a mi esposo. Como hombre y ser humano. Rosa HJ. Ocurrió en la Col.Condesa Mexico D.F. 14 feb. 1990

Yolanda    Le doy Grasias a la Virgencita de Guadalupe que ya encontré TRABAJO DE PUTA aqui en La Merced Mexico. Cuidame mucho para poder mandarles unos sentavitos a mis padres allá en Pachuca Hidalgo. 12 disiembre 1980.

Al benir de una fiesta me encontré con un par de cabrones que me querian pegar por ser guey. Yo me encomendé a ti virgencita de San Juan pidiendote que no permitieras que me hicieran algo y salió un señor a defenderme. Ricardo "La Carisma". Barrio de Minas de Cristo. Mexico, 17 de mayo del 2000.

Algunes coses més

Em produeix una espècie d'emotiva tendresa imaginar que el cel s'ocupa de resoldre problemes tan humans, produïts alguns d'ells per debilitats tan humanes. Però també em fa pensar com aquest cel, tan sensible, compassiu i generós en uns casos, és tan insensible i dur en altres. Per exemple les tortures i assassinats de 30.000 persones, els robatoris de bebès fills de persones assassinades, perpetrats per la dictadura de Videla a l'Argentina, la tolerància de Bergoglio (ara Papa), aleshores Provincial de la Companyia de Jesús,  la mentira posterior quan aquest va dir que no en sabia res (segons conten) i la inexistència d'exvots (o això sembla) agraint al cel alguns miracles relatius a les víctimes. La mateixa cosa podríem dir del cas de Pinochet a Xile o Rios Mont a Guatemala. En general l'Església ha mostrat en aquests i altres casos com la Croada espanyola, juntament amb el llarg període postbèl·lic, una estranya manca de sensibilitat i un excés innecessari de crueltat. I amb l'Església, el cel. 

Una religió, la catòlica, el fundador de la qual va morir ajusticiat pel poder polític, instigat pel religiós, malgrat haver dit en una ocasió que el seu regne no era d'aquest món, és estrany que sovint done suport a la violència del poder d'aquest món contra el seu poble i, per a més conya, s'haja constituït, des de segles, en regne, un dels regnes d'aquest món (del qual precisament Bergoglio acaba de ser elegit Cap, Rei o Papa, denominacions que en aquest cas signifiquen poder absolut). 

El poder absolut del Papa no li ve dels cardenals que l'han elegit, sinó de Déu que els ha inspirat, perquè, com qui més i qui manco sap, tot poder ve de Déu, segons diu Sant Pau en l'Epístola als Romans. De Déu ve el poder del Papa, el que tenia Videla, el que tenia Franco,  el que tenia Stalin...

Així doncs, la tendresa que ens produeixen els exvots que he reproduït més amunt en aquesta entrada del bloc, esdevé de sobte una horrible sensació de soledat i d'abandó quan descobrim que en molts problemes de la vida al cel se li ha endurit el cor com si ja no s'ocupara de nosaltres i es passara, el temps etern, feliç mirant-se el gloriós i esplendorós melic. Car no es tracta sols dels crims al·ludits. És tracta també de la situació desastrosa que estem vivint aquí i arreu del món: la crisi, la fam, les malalties, les guerres. No hi haurà cap ésser sensible al cel que ens done un cop de ma?

A vegades pense que la religió que tenim més a prop, s'ha desviat del recte camí, que el Déu a qui ret culte ja no és el que diu que és. Quan l'Església Ortodoxa de Xipre està disposada a donar tots els seus bens per tal de superar la crisi econòmica que ens envaeix, l'Església espanyola es dedica a apropiar-se de bens populars (immobles: edificis o terrenys), a més de no pagar impostos dels bens que ja té i rebre una subvenció perpètua de l'Estat espanyol.

Se m'acudeix que, per tot això, possiblement les pregàries dels eclesiàstics i les nostres marren l'objectiu, no apleguen al lloc on devien aplegar. Potser no han aplegat mai, perquè, en realitat, no existisca el tal lloc, ni tampoc els seus residents, sants, àngels i triumvirat diví, que puguen escoltar-les. Llevat, potser, d'aquelles pregàries innocents i senzilles, basades en una fe ignorant i popular, ni gens ni mica ortodoxa, que resolen problemes d'anar per casa (o la seua credulitat innocent imagina que així és). No sé. Lamentablement la ignorància, de vegades, contribueix a una certa felicitat. 

El fi justifica els mitjans

                                                             Entrada anterior: I ara, el pacte contra la corrupció

Maquiavel ha sigut repetidament estigmatitzat per haver descobert i fet públic un principi habitual de conducta humana en l'àmbit privat, en el social, en el polític i en el religiós: "el fi justifica els mitjans", que ha sigut denominat maquiavèl·lic, practicat sovint en secret, de manera encoberta, i mirant o cridant l'atenció cap una altre lloc. 

Convençut de la perversitat del principi i de Maquiavel, la lectura atenta de la Bíblia amb l'ocasió del Conclave, m'ha colpejat cruelment el cor i la intel·ligència, de tal manera que m'ha fet trontollar les creences.  

Si el principi maquiavèl·lic és tan dolent, per què hom el troba practicat en la Bíblia des d'abans que el món fos món? És admissible que el fi de la glòria divina justificara des del començament dels temps, la condemna (per tota l'eternitat!) de Llucifer a l'infern i, desprès, la nostra, llançats fora del paradís a les penoses condicions en que ens trobem i a la possibilitat de caure per sempre en les calderes de Pere Botero?

Doncs sí, sembla que la finalitat de preservar la glòria i el poder absoluts de Déu justificà aleshores, i justifica ara, els immensos dolors que Déu i l'Església han causat, i causen, per acció  i omissió (guerres, croades, Inquisició, Pius XXII respecte al nazisme i el Papa Francesc I respecte a Videla, quan era Mario Bergoglio). Un fi tan elevat justificaria uns mitjans tan cruels. En aquest sentit, la Bíblia i el comportament de l'Esglèsia ratificaria que l'acció de Déu és sovint maquiavèl·lica. I aquesta seria la causa que els éssers humans hagen sortit tan maquiavèl·lics, car han estat creats a imatge i semblança de Déu. 

Jo gosaria dir que la història va ser així com sembla, fora que la miràrem des d'una altra perspectiva; és a dir, si fos el cas que la Bíblia, escrita per humans en idioma humà i amb mentalitat humana de l'època, haguera imaginat un Déu a imatge i semblança de l'home, amb els valors que l'home desitja, però que li manquen, com diria Feuerbach en "l'Essència del cristianisme", 1841 (l'home creà Déu projectant en ell la imatge idealitzada de sí mateix). Segons aquesta  interpretació, l'home seria gairebé un maquiavèl·lic encobert, i Déu, un d'explícit. 

En aquest sentit, per ser Déu la imatge sublimada dels valors humans propis d'una època masclista, Déu no és Deessa, ni Jesucrist Maria. I els sacerdots que poden entrar a l'altar de Déu,   homens i no dones. 

D'altra banda, considere que el valor del principi rau en allò de practicar-lo secretament i per alguns pocs privilegiats. Amb ell passa com amb la mentida. La mentida sols és útil si la gent no menteix habitualment. La mentida practicada i acceptada per tots ens introduiria en un món de bojos. D'una manera semblant, si tots acceptem com valor màxim que el fi justifica els mitjans, aleshores l'home és converteix en un llop per a l'home, en la guerra de tots contra tots (vide "El Leviatan", de Thomas Hobbes). Justament és açò el que està passant des que la globalització ha adoptat el principi expressat en termes neoliberals: "Enriquiu-vos individualment quant més pugueu" o "Arrape qui puga més".

També caldria tenir en compte que, d'acord amb l'evangelista sant Joan, l'esperit de Déu bufa per on vol. I algunes voltes, massa voltes, s'adorm  o s'equivoca, fa basca o bufa en llocs inesperats, com alguns de nosaltres hem pogut comprovar. Segurament per això, unes voltes sorgeix un Papa com Joan XXIII i altres uns de diferents com Joan Pau II o Benet XVI. Unes voltes inspira el Concili Vaticà II i altres inspira aquests darrers papes per a que l'abolisquen. L'Esperit Sant fa i desfà el que ha fet. Bufa com i on li dóna la gana. Tant de bo que el tal Sant Esperit esdevinga un dia Ventada (Santa, és clar) que netege a fons la corrupta, cruel i violenta religiositat d'aquest món!

Permeteu-me encara una altra reflexió. Segons la doctrina catòlica, el món es desenvolupa en tots els aspectes, els importants i els anodins, dirigit per la providència de Déu. És per açò que la sentència popular ens assegura que Déu escriu recte amb renglons torçuts. O, com interpreta Hegel, cristià no catòlic, la història es desenvolupa dirigida per l'astúcia de l'Esperit o Raó. Vol dir que  les giravoltes, passos enrere i passos endavant de la història no són més que maquiavèl·liques estratagemes de l'esperit per a assolir el fi que s'ha proposat. És a dir que les actuacions d'aquest caire, com la condemna de Llucifer convertit en Satanàs, la condemna de la humanitat expulsada del paradís i sotmesa a malalties, guerres, dolors infinits i, sovint l'infern com última parada, les croades, la Inquisició, les fogueres, etc., els freqüents errors, crims i corrupció de la jerarquia eclesiàstica no són més que estratagemes de la raó, la qual escriu recte per renglons torçuts. Amb quina finalitat? Perquè el fi justifica els mitjans, no ho oblidem. No gose pensar que el final siga la glòria de Déu sobre un munt de cadàvers. Però sí pense que una bona Ventada femenina o una llarga basca ens vindria bé.

Ara, per acabar, amb una espècie de cabriola, us pregue que fem un pensament "sin ánimo de lucro" preguntant-nos: i si, per ventura, fos el cas que els astuts, els que escriuen recte per renglons torçuts, els maquiavèl·lics de veritat,  l'Esperit Sant, els que bufen on o quan volen, foren els denominats "amos del món", "amiguitos del alma" de la Cúria vaticana, Papa inclòs?

I ara, el pacte contra la corrupció

                                                                                             Entrada anterior: Banda de lladres.     

Sabeu aquell que diu que un pecador es mor i va a l'infern? En lloc de foc hi havia una gran bassa de excrements líquids, producte de colitis infinites. En la bassa estaven tots els condemnats i condemnades de manera que la superfície líquida els aplegava a mig centímetre del llavi inferior. S'hi trobaven cardenals que havien lluitat fermament contra el matrimoni gai, però que visitaven sovint saunes servides per efebus; cardenals que condemnaren l'avortament amb persistència, però que havien invertit capitals importants en empreses amb obrers menors d'edat que emmalaltien i morien; senyores que condemnaven l'avortament, però que acomiadaven les minyones solteres embarassades; senyores que repartien bufandes de llana a les famílies pobres, però que votaven contra els drets laborals; en fi, innumerables banquers, bisbes, financers, àdhuc una dona que li semblava a frau Merkel, i altres:  un tal Rajado, un tal Monbou, un tal Verteder, un tal Drac (banquer) un tal Undargarlin, un tal Monti-piton, un tal Luis Dàrsenas, i molts més, molts (a l'infern n'hi ha milions). En entrar el nostre pecador, s'alçà un crit de milers de veus que cridaven: "Onetes no, onetes no, sis plau!".

Em va venir a la memòria aquest pudent i vell acudit, quan vaig sentir parlar d'un possible pacte contra la corrupció. Aleshores vaig estar a punt d'exclamar, com un vòmit irrefrenable: "onetes no, onetes no!"

Onetes no, onetes no, sis plau!

Per què ara un pacte? La lluita contra la corrupció no necessita pactes. Basta una neteja a fons i la fumigació pertinent. Per què aquesta xinxa sí i aquesta puça no? Un pacte contra la corrupció és una martingala de corruptes per a que prolifere eternament. Dos persones honestes no concerten un pacte contra la corrupció; simplement la combaten, perquè són honestes. Ningú vol en sa casa una bassa nauseabunda, viver d'insectes, de microbis i de bacteris que ens xuclen la sang i que ens infecten malalties. La repugnància o l'instint de supervivència ens obliguen a netejar, desinfectar i fumigar. No s'hi necessiten pactes. Com a màxim cal informar-se del millor procediment o del millor pesticida. 

Imaginem que els dos partits dominants en el panorama espanyol, volgueren fer un pacte per acabar amb la corrupció. Sobre què havien de pactar? En quins termes? Si els dos la volen perseguir,  que la perseguisquen, i en pau. Hi ha unes lleis, oi? Doncs que les complisquen. Hi ha uns jutges? Doncs que jutgen. Hi ha una policia? Doncs que investigue i que arreste. Hi ha uns fiscals i uns advocats? Doncs que acusen. Hi ha unes presons? Doncs que retinguen darrere dels seus barrots immediatament tots els corruptes i que la justícia els obligue a tornar tot allò que hagen rampinyat, cosa aquesta que la tal justícia sovint oblida. Però sobre tot, el que importa és que el poble abomine, menyspree i rebutge públicament els corruptes. Per això són força necessaris els castics exemplars "por do más pecado habia". De ninguna manera hauria de passar allò que passa sempre a l'IRPF i altres impostos: que els que tenen més paguen menys i els que tenen menys paguen més.

De concertar-se l'esmentat pacte, m'imagine que sols es podria fer en aquests termes: si tu robes aquí, jo robaré allà; o robem els dos o no robem ningú. Si tu persegueixes i/o denuncies els meus, jo perseguiré i/o denunciaré els teus. En tot cas, posem-nos d'acord sobre les circumstàncies en les quals tu o jo podem robar i aquelles en què tu pots perseguir i/o denunciar els meus i/o jo els teus. Està clar, doncs, que un pacte d'aquestes característiques implica la corrupció dels pactants. Repetisc, si no hi ha corrupció ni en un ni en l'altre no hi ha matèria sobre la qual pactar. Es persegueix i/o es denuncia la corrupció, i res més.

Desgraciadament la realitat quotidiana ens mostra que al dia d'avui hi ha poques persones que no siguen corruptes de paraula, obra, omissió o pensament. Sembla que una epidèmia  galopant s'ha  apoderat del món: la corrupció neoliberal. Si en el segle XIX un fantasma recorria Europa,  el fantasma del comunisme, ara la corrupció neoliberal, inoculada als cervells humans a la manera de xips, està devastant el planeta. Si no volíem caldo, ara tenim dues tasses, dues tasses de caldo putrefacte que ens hem de portar als llavis tots els dies.