Banda de lladres

                                                          Entrada anterior: Fidels per sempre més

"Banda de lladres", d'Anna Sanchis

"No He cumplido mis promesas electorales pero he cumplido mi deber" (Rajoy, 12-2-13, en Lourdes).

Complir cadascú el deure que li pertoca és obligació de tots, però sovint hom anomena deure a imperatius que no ho són. Habitualment els polítics al poder es refugien sota aquesta expressió, o qualsevol altra semblant, per escamotejar als ulls del poble l'incompliment del seu deure autèntic, el qual podríem definir-lo tot emprant les conegudes paraules de Salvador Espriu: mantenir-nos "fidels per sempre més al servei d'aquest poble". La història recent ens ha donat molts exemples d'excuses (nazi-feixistes algunes, per exemple: "¡Deutschland über alles!", "¡Arriba España!", "Franco, centinela de Occidente"; pseudo-democràtiques i de pacotilla, altres: "España va bien" o "Yo soy el milagro", d'Aznar; "El Estado de derecho también se defiende en las alcantarillas" o "La ética de la responsabilidad", de Felipe Gonzàlez). 

Estaria jo errat quan pensava que el deure d'un polític havia de ser complir les promeses donades als electors per les quals havia estat elegit?

"Haremos lo que hay que hacer" (Soraya Sáez de Santamaria, 31-1-12).

Encerclar el Parlament amb policies i barricades per a que no hi aplegue la veu del poble penseu que entra dins del programa de "fer el que cal fer"? Per ventura els representants d'eixe poble han estat o no han estat elegits gràcies a les promeses electorals? Em dóna la impressió que aquests polítics del govern no sols no ouen les veus del poble, però ni tan sols s'ouen a sí mateixos, quan parlen i prometen en les campanyes. Són sords selectius. Quan prometen, només ouen misteriosament les contra-promeses silencioses que pensen acomplir.

Què és allò que cal fer? Vist el que hem vist i estem veient a nivell espanyol, europeu i mundial, sembla que cal fer allò que beneficia al partit del govern i rodalies, perquè respon als interessos del capital financer neoliberal que ha provocat la crisi. Sabem que el partit al poder no és l'amo, sinó el gerent dels interessos de l'amo, del qual rep suculents i milionaris beneficis per fer el que està fent (a poc a poc anem coneixent-ne alguns). El que fa és reformar i arranjar la casa per a que els amos visquen amb la màxima comoditat i els servents amb la mínima possible (reformes estructurals). Aquests s'hi havien passat ja bon tros de la ratlla desitjada pels amos i havien pres massa confiança. Ja estaven abusant. La crisi està pensada, doncs, per a col·locar cadascú al seu lloc: els amos ben alt i ben lliures; els servents ben a sota i ben subjectes.

Serà aquest el Pantocràtor amo de Rajoy?
No sembla un ricot neoliberal.
Quantes coses se'ns escapen!

"Haremos las cosas como dios manda" (Rajoy, 21-5-12).

Al capdavall, la democràcia esdevé la dictadura de déu, la teocràcia. Ben entès, però, que entre aquest déu i els diners, la teocràcia i els mercats, no hi ha gaire diferència. Per exemple: els bancs, els negocis tèrbols, les manipulacions de Bertone, la pederàstia i el Vatisex (barrejat tot amb: Legionarios de Cristo, Opus Dei, Kikos, Comunión y liberación, etc.) han fet dimitir el Papa. A l'Església, doncs, ja sols manen ells, que al cap i a la fi s'hi han desenvolupat durant aquests anys. És la ideologia de Rajoy i els bisbes espanyols. Fer les coses com déu mana és fer la política de déu, però no el govern de Crist. La política dels lladres, però no la política de l'amor. Pau II i Benet XVI ja havien convertit en caca el Concili Vaticà II.  Pot ser per això, els iaio-flautes, front l'Arquebisbat de Madrid (27/2/13), portaven pancartes amb els següents retrets: "Los capos que nos rodean mantillas y rosarios llevan", "El pueblo masacrado y el clero callado".

I contra altres llibertats,
excepte les dels senyors