Des que hi ha grafia, hi ha orto-grafia

                                                                                              Entra anterior: Sobre Catalunya i Espanya

Des que hi ha grafia hi ha orto-grafia
(del blog de Slavoj Zizek)

Des que hi ha expressió gràfica, hi ha regles que la faciliten al temps que la limiten. Podem dir el mateix per a tota expressió (oral, mímica, ritual, televisiva, digital o informàtica, etc.). Des què hi ha expressió hi ha autocontrol, hi ha control social, hi ha control polític. Des que hi ha consciència, hi ha subconsciència, hi ha inconsciència, hi ha superego repressor, superego individual, superego social i superego polític. El control o censura (la "orto" de la "grafia") és tan antic com l'home. Per això, l'única  manera que tenim d'obrir-nos al món i copsar-lo ens l'escamoteja, perquè ens hi obrim d'una manera controlada i convencional. Amb paraules ens diem i ens diuen allò que està bé dir i allò que el poder permet dir. L'error i la mentida es troben entre expressions correctes més a sovint que la veritat. Ens comuniquem amb un llenguatge que hem heretat, que ha servit durant segles al poder per a mentir als súbdits. 

És freqüent que en la poesia de Paul Auster, famós novel·lista i poeta nordamericà, es consideren les paraules com pedres amb què construïm el mur del discurs. Aquest mur, construït per donar-nos el món, ens el lleva quan ens el dóna o ens el dóna al temps que ens el lleva. És com un llamp en la nit que il·lumina el paisatge un instant: vist i no vist.

La realitat, des de temps immemorial, ha estat oculta. La humanitat sempre ha necessitat d'algú que li la revelara. Zoroastre, Buda, Javéh a través de Moisés i els profetes; sibil·les, pitonisses, sacerdots; Jesús, Mahoma, etc. Sempre hi ha hagut algú o alguns que revelaren allò que estava ocult, més enllà de la capacitat humana. I al revelar-lo, l'encobrien. Els filòsofs també ens desvelaren quelcom ocult, però a l'abast de la capacitat humana. Precisament la paraula veritat en grec és alèzeia, desvelament d'allò que està tapat o velat. Malgrat les diverses revelacions i desvelaments sempre resta quelcom de fonamental ocult, velat o tapat. Tapat per la "orto" de la "grafia", la "recta" "grafia"; recta o correcta segons regles dictades pel poder, personal en uns casos; impersonal en altres, allotjat en els costums, els hàbits, la tradició i la censura. És a dir, parlem com ens han ensenyat; callem certes coses en certs moments i diem certes coses en certs moments, moguts per la por, pel costum o les prohibicions. En pintura està l'escola (pintors amb alguns trets comuns del mateix origen que deixen a banda el que no encaixa); en filosofia, l'escolàstica; en religió, el dogma, que ens prohibix conèixer la realitat i parlar-ne. Però hi ha, a més a més, escoles, escolàstiques i dogmes imperceptibles, desconeguts, inconscients, que ens tracen uns rails pels quals transcorrem sense advertir-ho. 

La causa del malestar social ens la va desvelar Marx reclamant la nostra atenció cap a la plusvàlua assolida pel capital amb l'explotació del treballador. El mal és que Stalin i altres ben coneguts, volent-lo seguir, la van cagar, perquè van dimensionar tant la "orto" (la prohibició) que desaparegué pràcticament la "grafia" (substituïda pel silenci). Aquest fracàs entusiasmà tant el capitalisme que eliminà totalment la "orto" (la regulació) en els grans negocis i ens hem quedat moribunds i dessagnats ofegats en la crisi dels mercats desregulats, sense "orto" ni "grafia" , que, al cap i a la fi, és una altra manera de deixar-nos captius de la "orto" (prohibició: privatitzacions de l'educació i de la salut; austeritat, retallades, IVA, desnonaments, primes de risc, préstecs generosos als bancs i usurers a l'Estat, misèria, rebuts de la llum, de la benzina que apugen vertiginosament) i orfes de la "grafia" (silenci).

Sobre els individus gravita la societat, la correcció (la "orto") social i política. Depenem dels altres, dels quals a vegades ens amaguem ("No feu això, que es donareu a conèixer" "Aquesta persona ha donat molt que parlar"). Volem ser o aparentar que som com els altres, seguir els costums, les normes, la moda . A vegades ens rebel·lem ("Vaya yo caliente y ríase la gente"). El conjunt dels altres ens domina, ens configura, ens condiciona. 

Quan ens expressem, emprem el llenguatge correcte que ens ha aplegat, en el qual milers i milions de persones han posat quelcom de sí: hipocresia, sinceritat, mala fe, odi o amor, saber o ignorància, talent o estupidesa, pessimisme o optimisme, complexes, obsessions... Quan ens expressem, el jo es dissol en un discurs (Paul Auster) que ve d'anys, fenyut per milionades de cervells. El llenguatge establert, el llenguatge consolidat no ens serveix per a avançar en el descobriment de la realitat de la vida que ens envolta, perquè descobreix el mediterràni, allò que ja és conegut per tots, allò permès per la censura. Per això, els artistes que volen il·luminar nous aspectes del món no tenen altre remei que distorsionar el llenguatge, el llenguatge poètic, el llenguatge fílmic, el llenguatge pictòric. Introduint novetats en el llenguatge és com els creadors aconsegueixen il·luminar una parcel·la de la realitat que ens havia passat desapercebuda

Estem sotmesos, encadenats, en la caverna de Plató contemplant el llenguatge correcte que son les ombres projectades en la paret i creiem que és la realitat. Aquestes ombres les controlen els nostres amos i si alguna persona lliure ens en projecta algunes diferents, aleshores els nostres amos les prohibixen ("orto"). És el que passa ara amb el programa "Salvados", de la Sexta, que les companyies elèctriques i les petrolieres volen suprimir, perquè il·lumina la realitat del saqueig a què ens estan sotmetent. Vegem-lo el diumenge a les 21,30h per tal que no tinguen l'excusa de poca audiència per suprimir-lo.

Fes un clic aquí: Salvados

Sobre Catalunya i Espanya

                                                                                                      Entrada anterior: El dia de Tots Sants

Persones que pareixen intel·ligents i amb senderi abundant, blasmen els catalans per la dèria d'independentisme, amb l'excusa que ara la independència plena es impossible en aquest món globalitzat, i més  encara atès que volen formar part de la UE. No comprenc quina altra dèria porta aquestes persones, aparentment tan crítiques, a ignorar que alguna independència tenen Espanya, França, Alemanya, etc., encara que no siga plena, i que els catalans vulguen una independència pareguda, si és que la volen (ho presumim, però no ho sabem. Faria falta el referendum prohibit).

Persones semblants a aquestes retrauen, també, que la independència trencaria la unitat real i natural d'Espanya. Aquestes persones confonen la idea amb la realitat, com platònics intemporals. La realitat sensible espanyola participaria imperfectament de la idea eterna d'Espanya, la veritable realitat, que estaria en el món de les idees o en la ment divina. Aleshores separar-se de quelcom que li és essencial, la destruiria, a ella i també a Espanya. Per això pensen que cal evitar com siga tal bogeria. Creuen que la idea configura la realitat. Per tant, canviar la realitat seria trencar la idea. Però, com es pot trencar la idea, pense jo, si la idea és immaterial? Si es trencara Espanya hi hauria una idea d'Espanya trencada. Si s'independitzara Catalunya, hi hauria una idea de Catalunya independent. Hi haurà, doncs, una idea eterna d'Espanya sencera i una idea eterna d'Espanya trencada? Hi haurà una idea eterna de Catalunya independent i una de Catalunya sotmesa? 

Algunes d'aquestes persones, més modernes, s'arrengleren al costat d'Aristòtil. Segons aquest pensador (mestre d'Alexandre el Magne, conqueridor de nacions, l'essència de les quals no sabem quina era), les coses materials, vives o no, tenen una forma intel·ligible inserida en llur matèria, que és la seua essència, la qual determina, no solament allò que són, sinó també allò que poden fer i deuen fer, segons els casos, per tal d'aplegar a la perfecció, que és la plena realització de la forma, la forma final, anomenada per Aristòtil entelèquia. Així, doncs, qui copsa l'essència copsa la realitat i allò que ha de fer per tal aplegar a la perfecció. En aquest sentit aristotèlic l'essència d'Espanya hauria determinat la Constitució del 78, la qual establiria les normes per a assolir l'entelèquia d'Espanya.

Aquestes maneres de pensar i altres semblants pareix que estan darrere de conegudes expressions com: se rompe España, Catalunya forma parte natural de España, la unidad de España, patriotismo constitucional, i altres de caire semblant. Se suposa que han copsat allò que és Espanya d'una vegada per a sempre i que aquesta essència queda reflectida en la Constitució de 1978. Són els autors que la varen elaborar, el poble que la va aprovar i l'exèrcit, juntament amb la policia (que planejaven com bombarders a l'ombra, mostrant els ullals amenaçadors), els que intuïren l'essència d'Espanya que perdura en la Constitució. I perduren tal qual eren aleshores, immòbils com en una foto. Perquè si han canviat, tant els autors com els votants, com l'exèrcit i la policia, per què cony perdura immòbil la Constitució? A més a més, tots els ciutadans que han vingut més tard, per què han de reconèixer la Constitució com seua? Com es pot decidir en 1978 el que ha de passar i ha de voler el poble en 2012? Sols és possible això, si la Constitució és eterna com l'essència. Un cop intuïda la idea essencial d'Espanya, saps aristotèlicament parlant, quines són les operacions i activitats que ha de realitzar i quines li han d'estar prohibides, per poder acomplir la seua perfecció. Això és el que ha fet la Carta Magna. Per exemple, Catalunya té prohibit copsar l'opinió dels catalans mitjançant un referèndum, perquè podrien manifestar el desig d'independitzar-se, cosa que atemptaria contra l'essència d'Espanya.

En el fons pensen que la veritat consisteix en l'adequació, no del pensament o idea a la realitat, sinó en l'adequació de la realitat a la idea. Espanya, o la realitat sociopolítica que és designada amb aquest nom, ha d'adequar-se a la constitució, no la constitució a la realitat sociopolítica. Si la realitat no s'acomoda a la idea, pitjor per a la realitat, com deien alguns idealistes. És el que ha passat durant segles; concretament, en l'etapa més aberrant: la dictadura de Franco. Si la realitat no s'adequa a la idea francocatòlicofeixista, pitjor per a la realitat: se la assassina, se la executa, se la persegueix, se la empresona. Aquest és el resum del devenir epistèmic d'aquesta etapa. Què farien si la realitat catalana no s'adequara a la idea d'Espanya?

Les coses ordinàriament no són tan simples; són, però, més perverses. Car ordinàriament se sap que la realitat no s'adequa a la idea, siga la platònica, l'aristotèlica o la del personal que ens envolta; però els interessos llancen els poders dominants a configurar la realitat segons aquesta idea, mitjançant normatives i prohibicions. Tenim un exemple mític en l'antiga Grècia amb la història del llit de l'hostal de Procust, a les dimensions del qual s'havien d'adequar els hostes. Als més curts s'els allargaven les cames estirant-los amb una màquina. Si eren massa llargs, s'els tallava la part dels peus o de les cames que sobresortia del llit. Es el model que han seguit tots els imperis colonitzadors i és el que ha seguit Espanya amb Catalunya.

Jo no sé si les essències són eternes, però sembla evident que allò més pervers de l'ésser humà és una constant que no caduca mai: és antiga, moderna i contemporània. El passat, si és pervers, està sempre present.

No us estranye massa allò de l'Espanya eterna, perquè D. José Corts Grau, Rector de la Universitat de València allà pels anys cinquanta del segle passat, publicà aquest llibre en 1946.

El dia de Tots Sants

                                                                                            Entrada anterior: L'Àlien està en nosaltres

El cementeri estava resplendent, podríem  dir que ple de vida. No sols per les nombroses persones que el visitaven, sinó per la policromia floral i el suau perfum de les flors. Abundància de flors, arranjades de distintes maneres en cadascun dels nínxols distribuïts en diverses rengleres de distintes altures a un costat i altre dels carrers. Colors múltiples i alegres. Era un recinte ample i viu, banyat pel sol, ple de serena animació, on es palpava l'amor, la tristesa, els sentiments humans que es troben allà on hi ha vida. El cementeri, la casa dels difunts, era una casa plena de vida, una casa on pul·lulava l'esperit humà. Uns donaven l'últim toc a les flors o passaven el drap pel cristall o afegien un raig d'aigua a les floreres. Esmerçaven tota l'habilitat i saber fer de què es sentien capaços per tal d'adornar amorosament el lloc de repòs dels éssers estimats. Hi havia ànima, vida i esperit. 

Pense que, fins i tot en dies sense visitants, el cementeri mostra la petjada amorosa, el sentiment dolorós, dels familiars vius que tenen cura de les làpides i els seus guarniments. El dia de Tots Sants i els dies solitaris al cementeri hi ha vida per l'amor als difunts.

Sortí emocionat, agradablement emocionat, amb sentiments solidaris. Sentia la companyia dels humans, em sentia acollit, socialitzat i entre persones vives com jo.

Desprès vaig fer una passejada pels camins del terme agrícola del poble.  Recordava el monocultiu de tarongers d'altres temps, quan era un terme populós. Es multiplicaven aleshores tarongerars i tarongerars, un al costat de l'altre, sense cap interrupció. Vist des de la muntanya, semblava en aquella època un hort immens de tarongers, una catifa de verdor uniforme amb milions de puntets rogencs o ataronjats, distribuïts quasi ordenadament per tot el paisatge.

Ara, però, de nou en la realitat de l'entorn, el que veia era ben diferent. Tarongers secs o secallosos, herbes seques o herbes verdes més grans que els arbres, parcel·les on no es veia més que un brossall secallut i, allà en el centre de la parcel·la, solitari i trist, el cremador de la brosta, l'únic monument que recordava il·lusions i esperances que persones ja desaparegudes deixaren en aquest tros de terra, regada per la suor del seu cos, terra on perdura, difunta i oblidada, gran part de la seua ànima.

Aquestes parcel·les abandonades marcaven, amb la seua desolació, el paisatge vist des de dalt de la muntanya, aquell panorama que abans, en un temps passat, ja casi perdut en la memòria, lluïa tan esplèndid. En el paisatge d'ara, força diferent d'aquell, m'esglaiava la soledat, per la manca d'esperit, per l'absència de tot allò que recordara l'ésser humà i les emocions humanes: aquells homes treballant, aquells homes mirant el progrés de la renda, aquells homes negociant el preu de la taronja, aquells homes entusiasmats per la grandària de la fruita i pel color de les fulles, aquells homes comentant la virtut de tal tipus d'adobs... Aquest record em va posar de manifest descarnadament que allò que jo veia era la presència dolorosa d'una l'absència irremeiable i definitiva. En aquestes parcel·les secalloses veia les petjades d'un ésser humà que havia passat, que hi havia deixat la pell, les petjades d'un ésser humà a qui no li restava ja ningú per a mirar-les i recordar-les. Era la presència del no res en un lloc on havia hagut molt de tragí. No sols era un lloc solitari, on el domini de la soledat aclaparava, sinó la soledat d'un món que havia estat poblat, el no res d'un món que havia estat ple de vida, un lloc sense ànima en el qual altre temps ànima i esperit humans havien pul·lulat per la saba dels tarongers verds i populosos. Un món acabat i sense cap memòria que el recordara. 

No és el futur. És el present. El futur serà pitjor

L'alien està en nosaltres

                                                                                                   Entrada anterior: Què fer ara i aquí

Una transformació de l'Alien

Una altra 

L'Alien de la pel·lícula "Alien, el octavo pasajero" (Ridley Scott, 1979) pot ser interpretat, des del punt de vista de la Il·lustració, com el símbol que escenifica allò que s'escorre entre la xarxa de les teories racionals derivades de l'esperit il·lustrat, les quals, en forma de sistema totalitzador, volen abraçar-ho tot sense deixar res fora. Podem emprar l'exemple de qualsevol xarxa, del sedàs o del teixit, als quals, tan atapeïts com vostè vulga, sempre se'ls esmuny quelcom entre el reticle de les malles. A l'esperit il·lustrat se li va escórrer l'Alien nazi, l'Alien feixista, italià o espanyol, etc. Sistemes implacables, inflexibles, sense fissures, incapaços d'empatia o compassió (crematoris nazis, assassinats de republicans per les cunetes espanyoles - més de 150.000) al servei d'una idea fanatitzada o d'un fanatisme travestit d'idea: la raça, la civilització occidental, el cristianisme, Europa.

Però també podem interpretar-lo com un dels efectes produïts per la modernitat líquida descrita per Sigmunt Bauman, un cop enderrocat l'esperit sistemàtic totalitzador de la Il·lustració. La inestabilitat dels fluids i la manca de solidesa, com l'aigua o la plastilina, s'han apoderat de la vida (les conviccions canvien com les modes; només perduren les fidelitats futbolístiques). També la manca de regles permanents, la llibertat desregulada (fora lleis i prohibicions per als negocis, però que vinguen lleis i prohibicions que els beneficien), el canvi superficial com si fora profund (deixar-se el cabell llarg o curt, pintar-se els llavis rojos o morats, votar al PP,  al PSOE o a Rosa Díez...). Aquest ambient, aquest esperit és el millor camp de conreu de l'Alien, el monstre devorador desregulat: els mercats desregulats, els mastodòntics negocis financers sense traves, la crisi devoradora indeturable. Un Alien tan desregulat que a la llarga devorarà els seus amos: el poder que l'ha fet possible.

L'Alien d'ara és un monstre que es transforma fluidament en la bassa líquida del món. Un monstre destructor, insaciable, que es metamorfoseja de mil maneres (com la Hydra de mil caps, a la qual, en tallar-li'n un, en creixien dos. La matà Hèrcules tallant-li el cap principal). Un monstre que ve de fora i que sempre serà un Alien, un altre, un estrany. Que ve de fora de tot allò que és humà, portat per la desmesurada fe en la raó dels il·lustrats o per la incredulitat postmoderna en aquesta raó, la qual ha esdevingut una raó light, descafeïnada i líquida, que es redueix a la llibertat de la selva financera, una voracitat sense traves, "la ciudad sin ley". 

Ara bé, permeteu-me que us diga que aquell Alien cinematogràfic, monstre il·lustrat o postmodern, no és la mare del ous. L'Alien cinematogràfic o l'Alien visible d'ara i aquí no és tot ni la part principal de l'Alien. L'Alien autèntic, origen i cor de l'Alien visible, de la crisi, està amagat, dins i fora d'aquest. És el Poder, el poder real, el poder ocult, l'àtom radiactiu. Està en el govern, en la policia i en l'exèrcit; però no és el govern, ni la policia, ni l'exèrcit. Està en ells, però no és ells. Ells estan al seu servei. Està pertot arreu i no resideix exclussivament en cap lloc. És quasi indestructible com la serp de mil caps que va matar Hèrcules. És allò del defora que tenim dins, que ens ha agafat les entranyes i ens les rosega. El podem trobar principalment en Wall Street, en les finances internacionals, en la gran banca, en les empreses transnacionals, en el Deusche Bank, en el grup bancari d'inversió transnacional Goldman Sachs, en el BCE, etc. Està en tots aquests llocs, com està la radioactivitat en les centrals nuclears contaminants. Però en cap d'ells exclussivament, perquè també està en nosaltres, contaminats per llur radicativitat. Si no fos així, com haguérem caigut en la seua trampa? Ens ha encisat i hem fet ben a gust el que ell volia. Per això hem caigut en la crisi. La qual, tanmateix, no és tot el que ell havia dissenyat. Ara ho acabarà de fer. Farà el que ha de fer, com diu Rajoy: "haremos lo que hay que hacer" per sortir de la crisi: acabar amb les poques conquestes socials que haviem assolit, tot posant-nos davant del nas la pastanaga, com al burro del conte, a la qual no aplegarem mai, perquè no és més que un miratge.

Àtom radiactiu

L'Alien, l'estrany que ve de fora de tot allò que és humà, el tenim dins com la tènia, i ens està devorant. És el neoliberalisme, la insolidaritat, la tendència a la corrupció i la simpatia pels corruptes. Una epidèmia generalitzada: l'Alien. L'Alien de mil caps.

Hydra i Hèrcules

Què fer ara i ací?

                                                   Entrada anterior: A propòsit de la tragèdia de Halloween a Madrid

Diu Juan Rosell, president de la Patronal (El País, 11/11/12): "Los sindicatos lo quieren arreglar todo con más gasto" (...). 

Jo afegiria: "I l'Estat ho arregla tot amb menys despeses; és a dir, subsistència cada dia més precària per als que viuen del treball". 

Continua Rosell: "Nosotros creíamos que era buena la moderación salarial y creemos que es buena la reforma laboral, èsta y las que vendrán. Porque se tienen que hacer más". 

Segons Rosell, doncs, està clar que la sortida de la crisi passa per la pobresa dels treballadors. Si els pobres mengen, si disposen de metges, de medicaments, d'hospitals i de drets per exigir-los, aleshores la crisi augmenta. Si es moren de fam, de malalties i sense drets per a exigir res, la crisi se supera. La causa de la crisi estaria en els pobres que no volen ser-ho, en els malalts que es curen, en els ciutadans amb drets democràtics. Jo, en cavi, inspirat en alguns economistes competents, crec que eixa causa està en els rics, els amics de Rosell, que desitgen els diners dels treballadors, les seues cases, els diners dels medicaments, els diners dels hospitals; crec que anhelen ser encara més lliures, sense cap opositor real que els plante cara. Neoliberals es diuen. Una nova manera d'entendre la llibertat: la seua. No tan nova sens dubte, més vella que l'arna: són rics avariciosos que no en tenen mai prou, encara que deixen el camí sembrat de cadàvers. Sembla que enyoren el temps en què els teballadors eren esclaus.

Per això se m'acudixen tres possibles solucions: una màgica i dues radicals: 

La màgica seria resar amb Rouco:

Abans, però, caldria mirar-lo bé:

De les dos radicals, la primera seria aplicar la guillotina:

La segona, suïcidar-se:

Així, doncs, si déu no hi posa remei, cosa bastant probable, aleshores el remei l'haurem de posar nosaltres: o apliquem la guillotina al sistema i als seus beneficiaris responsables de la crisi o ens l'apliquem a nosaltres tot suïcidant-nos, per tal d'expiar los años que vivimos peligrosamente (1) por encima de nuestras posibilidades, segons afirmen els del sistema, car aquest s'esfondra si els pobres viuen bé. 

Això és tot. Ja em direu què preferiu.

(1) Al·lusió festiva al títol de la pel·lícula de Peter Weir, 1983, guardonada en Cannes.

A propòsit de la tragèdia de Halloween a Madrid

                                                                                                   Entrada anterior: Qui manté l'Estat

Hiroshima

Tot ens fa pensar que les tragèdies són un element constitutiu del món. De la mateixa manera que hi ha hivern i estiu, que hi ha fases lunars i que hi ha tempestes solars, hi ha tragèdies. No amb una periodicitat precisa com alguns dels fenòmens esmentats, sinó amb periodicitat irregular, quasi diària. 

Les tragèdies, siga quin siga el seu origen, natural, diví o humà, totes són humanes, perquè ho són les seues víctimes. Per això es diuen tragèdies. Ja sabem que provenen d’aquella literatura teatral que té un final desesperat o trist, en el qual habitualment moren alguns o molts personatges. De la ficció, doncs, el nom ha passat a events reals pareguts als ficticis.

Si contem les produïdes per catàstrofes naturals amb intervenció humana com Fukushima,  o sense aquesta col·laboració, i les juntem a les causades directament per l’ésser humà, vorem que sumen quantitats esgarrifoses espargides diàriament pel món:

a) Huracans, ciclons, tifons, terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques, sequeres, inundacions, riuades, gelades, pedregades, ...

b) Diversions tràgiques (la recent de Halloween, balls, concerts, espectacles esportius, ...).

c) Transports accidentats (trens, autobusos, turismes, vaixells, pateres, ...)

d) Atemptats terroristes (New York, Madrid, Marroc, Irak, Afganistà, Síria, ...)

e) Al tercer món: la gran fam, les malalties sense tractament (ni mèdic ni farmacèutic), l'explotació colonial i post colonial, les innombrables guerres, els innombrables morts, els innombrables ferits amb la incalculable minusvalidesa consegüent, ...

f) En Espanya: cinc m¡lions i mig d'aturats, 350.000 desnonaments els darrers anys, el tsunami d'incultura que, gràcies a l'indigne Unwert, aviat s'ensenyorejarà de la península, ...

Així, doncs, si obrim els ulls de veritat, trobarem tragèdies pertot arreu.

La cultura

Segons la doctrina del disseny intel·ligent, sembla que, tant les tragèdies d'origen natural, com les d'origen humà, han estat dissenyades per déu: una natura natural constituïda per catàstrofes i una natura humana inclinada al mal. Les hauríem d'anomenar divines, però no intel·ligents (a no ser que es tracte d'una intel·ligència perversa).

Si Ortega i Gasset diu que l'home no té natura, sinó història,  perquè es fa a sí mateix, jo diria, sense contradir-lo,  que l'home es fa a sí mateix segons regles o tendències naturals derivades del procés evolutiu que ens han portat a les tragèdies esmentades i a la crisi actual.

Al món hi ha mal perquè el món està fet com està fet: mal. La Bíblia, al Gènesi, addueix el pecat original per tal d'explicar l'origen del mal en la humanitat. Però té tota l'aparença de ser una piadosa invenció per tal d'alliberar Javéh de la responsabilitat d'haver creat un ser humà tan deficient i un univers tan catastròfic. Explicació, també piadosa i exculpadora dels déus, és la de Pandora destapant la caixa dels mals, o la del zoroastrisme i maniquísme amb els dos principis, el del bé i el del mal.

Pandora

El món natural i el món humà estan, doncs, mal fets, no cap dubte. El disseny intel·ligent és tan poc intel·ligent com curts de gambals són els seus defensors. Un món fet a base de terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques, huracans, diluvis i sequeres no és un món resultat d'un disseny massa intel·ligent. És un món mal fet. Les societats humanes d'aquest món, atesa llur evolució a través de la història, no mostren cap indici de cap disseny intel·ligent, ni diví ni humà. El disseny humà neoliberal dels actuals amos del món, un diseny tan poc intel·ligent com tots els anteriors, i profundament depravat, apunta al col·lapse final. Necessita amb urgència una intervenció intel·ligent per a corregir-lo. Tant la natura com la humanitat necessiten, doncs, esmenes i correccions, si no volem ser substituïts per rates i paneroles.

No podem deixar que la natura siga la marxa que porta. Hem de corregir-la. No podem permetre que la societat humana continue amb una economia tan irracional i inhumana com la que tenim. Hem de corregir-la.

No podem permetre que ens dirigisquen les persones pitjors de la societat, els criminals, els lladres, els assassins, els cruels i sàdics, els avariciosos, els egoistes, les personalitats malaltisses incapaces de la més minsa empatia amb el sofriment aliè. Hem d'esborrar-les, no del mapa (quin alleujament seria! que déu em perdone), no, sinó del poder, del poder polític i de l'econòmic.

Avui, com fa segles a Grècia, està d'actualitat la figura de Diògenes el Cínic buscant, amb una llanterna al ple del dia en mig de la plaça d'Atenes, un ésser humà. No trobarem, per ventura, escorcollant arreu del món, des de les places de les metròpolis mundials als llogarets més apartats, els éssers humans necessaris per corregir aquest món tan mal fet? Si no ens afanyem a trobar-los, la tragèdia universal ens caurà damunt irremeiablement.

  Aquí teniu Els amos del món