Més sobre el malestar de la cultura neoliberal

  

Marvin Harris també parla del malestar de la cultura, per bé que en un sentit diferent del de Freud. La seua perspectiva no és psicoanalítica, sinó antropològica. Se centra en l'espècie i considera la cultura des d'un punt de vista evolutiu. Per a ell també la cultura és un producte humà, sense el qual no es pot sobreviure, però que evoluciona en funció de les condicions de vida. I sols alguns resultats d'aquesta evolució produeixen malestar.

Malgrat que els humans tenim la capacitat de processar informació, prendre decisions, planificar el comportament i esforçar-nos intencionadament per assolir metes futures, els principals processos d'evolució cultural mostren que no hem estat capaços d'exercir un control intel·ligent sobre el nostre destí. Ningú va comprendre conscientment allò que estava passant. Els caçadors no pretenien l'extinció dels mamuts ni dels bisons gegants. Els prehistòrics guineans no pretenien acabar amb els boscos tot convertint-los en praderies. Ningú pretenia que la proliferació d'automòbils provocara els insuportables embussos de tràfic, de tal manera que un automobilista trigara més d'aplegar al seu destí en una gran ciutat que els cotxes de cavalls d'altres èpoques o els ciclistes d'aquesta. Així doncs, el malestar de la cultura per a Harris no és la cultura en sí, com per a Freud, sinó aquelles situacions culturals a què ens ha portat la nostra ignorància.

Fugint de l'embús

Tal manca de control intel·ligent del nostre destí no crec que siga constitutiu de la naturalesa humana, contra allò que apunta Harris. La nostra espècie és capaç de processar informació (com diu ell i tots sabem), i és capaç de processar-la a un nivell força més complex i de major abast que el que l’espècie tenia en els moments crucials del passat adduïts per aquest antropòleg. Però, fins i tot, moltíssim més que quan ell escrivia el llibre a què em referisc, 1990. És a dir, estem en condicions de copsar i processar una immensa quantitat de dades per a poder planificar més adequadament el nostre futur, utilitzant, entre d’altres mitjans, les simulacions per computadora tan en boga avui. No vull dir que estem en condicions de conèixer el futur com la pitonissa, sinó de conèixer gran part del que pot passar en determinades condicions simulades. Comencem a saber, per exemple, el nivell que el mar assolirà dins d’uns anys, si continua l’escalfament del planeta al ritme actual. I podem vore els efectes d'un eventual tsunami en la costa mediterrània.

Simulació de tsunami al mediterrani

Estem en condicions de processar la informació suficient per a saber les conseqüències de les nostres decisions. El que passa és que una part reduïda de la població amb desmesurat poder econòmic, polític, judicial, policial, informatiu-publicitari, s’ha apoderat del nostre cervell, dels nostres sentiments i de la nostra voluntat. Ells processen la informació, la guisen i condimenten al seu gust, segons els seus interessos i les seues necessitats. Un cop, doncs, cuinada i adobada, ens la serveixen. Aleshores nosaltres ens l’empassem i decidim allò que ells volen. Heu aquí la causa del malestar actual i del que vindrà.

El nostre cervell  s'alimenta d'allò que ells ens donen

Hom sabia ja fa temps que ens amenaçava una bombolla immobiliària, hom sabia que la desmesurada dilapidació de capital i la alegre dansa de grandes eventos no podia portar-nos enlloc, solament al desastre, com ha sigut. I és que la dilapidació de diners públics era (i és) el sistema que tenien per a robar-los i augmentar els seus comptes secrets als paradisos fiscals. Hom sabia que els mercats financers desregulats comportaven en el seu cor un greu contaminant de valors tòxics (ho sabia de Guindos, ex alt funcionari de Lehman Brothers, si és tan competent com diu Rajoy). Aquests productes tòxics ho han contaminat tot, llevat d’alguns, que són els dels responsables, de la mateixa manera que la contaminació ambiental del món enriquix als que viuen d’això. Hi ha éssers que viuen de la corrupció, com les paneroles i els escarabats piloters. Ara estem guiats, manats i jutjats per aquests tipus d’éssers. 

Totes les persones que es troben objectivament perjudicades per la crisi podem dir que viuen el malestar de la cultura neoliberal sota la perspectiva de Freud, si creuen necessàries les retallades per a superar-la. Volen la felicitat, el benestar perdut sense sortir de la cultura neoliberal, però aquesta els la nega. Volen sortir de la crisi, però el procediment l'empitjora. Creuen que la crisi se supera augmentant-la. És el malestar de la cultura neoliberal. Una solució menys freudiana, més antropològica, en l’esfera (fidels-infidels) de Harris, consisteix a sortir-se'n del sistema neoliberal al que ens ha portat un procés no controlat (si més no, per les víctimes); consisteix a abandonar el neoliberalisme, controlar els mercats, controlar les transaccions  financeres internacionals, acabar amb els paradisos fiscals, controlar rígidament la fiscalitat; impostos progressius, que pague més qui més tinga, que el treballador tinga el dret de continuar vivint (per què tanta preocupació pel nasciturus i tant poca pel nascut?). El treball i el salari o sou no hauria de ser una almoina sotmesa a l’arbitri de l’empresari, sinó un dret constitucional. Em dóna la impressió que estem entrant en una nova lluita de noves classes. Però la que ataca és la de dalt: l’elit financera i empresarial, l’1% .

Serfs lliurant al senyor l'austeritat, el "copago", 

les retallades i els drets laborals