Dona amb setrill

¿Adónde va esa mujer?

Va despacio, arrastrando los pies,

  desgastando suela, desgastando losa,

pero llevada

 por un terror

     oscuro, por una voluntad

      de esquivar algo horrible.

S’ha assabentat que tornem enrere, que hom ens prepara una nova esclavitut. No com l’antiga, quan els éssers esclaus eren un bé privat de l’amo, com la casa, com  el bestiar. Aleshores els amos tenien cura de no fer-los malbé; com la casa, que hom la repara; com els animals del bestiar, que hom els alimenta, hom els cura si emmalalteixen; hom els deixa descansar quan es cansen. Aleshores els esclaus consumien del peculi de l’amo, com qualsevol altre animal domèstic.

En la nova esclavitud, en canvi, els éssers esclaus treballen com els antics, però han de tenir cura de sí mateixos. L’amo o ama ha millorat de situació. Perquè ara, tot i ésser un bé quasi propietat seua, no ha de tenir-ne cura (ni alimentar-los, ni curar-los, ni deixar-los descansar), perquè són éssers esclaus de “quita y pon”, de “usar i tirar”. Són un bé la propietat del qual es manifesta en allò de poder-los “usar i tirar”, substituir-los per aquests, aquells o aquells altres, ja que els tenen a dojo, tots els que volen, tot un univers d’éssers esclaus-treballadors, disponibles i prescindibles a voluntat, gràcies a l’atur general i el nou decret de reforma laboral. L’amo no perd si els perd, ans guanya, però perdria si els mantinguera.

   Esta mujer va por un campo yerto, (…)

entre abismales pozos sombríos,

              y turbias simas llenas de barro y agua fangosa 

   y sudarios harapientos  
        del color de la desesperanza.             

...   ...   ...

Ella,

en este crepúsculo que cada vez se ensombrece más,

se inclina,

va curvada como un signo de interrogación,

con la espina dorsal arqueada

sobre el suelo.

Una crisi que no s’acaba, una crisi que creix, com ha de créixer el benefici del neoliberalisme, segons diu l’imperatiu categòric d’aquest sistema. És per ventura lògic que se'ns presente el neoliberalisme com el sistema definitiu inventat per a créixer indefinidament, mentre que la realitat creada per ell decresca imparable?

Y esta mujer se ha despertado en la noche,

y estaba sola,

y ha mirado a su alrededor,

y estaba sola,

y ha comenzado a correr por los pasillos del tren,

de un vagón a otro,

y estaba sola,

y ha buscado al revisor, a los mozos del tren,

a algún empleado,

a algún mendigo que viajara oculto bajo un asiento,

y estaba sola,

y ha gritado en la oscuridad,

y estaba sola,

y ha preguntado en la oscuridad,

y estaba sola, y ha preguntado

quién conducía,

quién movía aquel horrible tren.

Y no le ha contestado nadie,

porque estaba sola,

porque estaba sola.

Y ha seguido días y días,

loca, frenética,

en el enorme tren vacío,

donde no va nadie,

que no conduce nadie.

Com és possible que un sistema tan nefast siga volgut i desitjat per tothom (o casi), ja siga de dretes, catòlic o de les esquerres ben pensants? 

Hom parla per aquí de putrefacció en la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania. Com totes les putrefaccions ecòmico-morals aquesta consisteix a xuclar-li la sang al moribund, que en aquest cas són els moribunds del tercer món. Una Conselleria, creada se suposa que per la solidaritat, de sobte descobrim que és insolidària. Hem entrat en una dinàmica, dins de la qual també descobrim que amar és odiar, o menysprear, o amar amb aquell tipus d’amor que diuen sàdic; que la justícia és la injustícia, la del tribunal suprem, la del jurat popular, la de… (quants jutges?); que el servei del poble, com Emarsa, Brugal, Canal 9 (i…?), és un atac permanent contra el poble, un poble els servidors del qual l’han posat al seu servei (em recorda allò de Servus servorum Dei. És el Servus veritablement servus?), el senyor esdevé criat i el criat senyor; que llibertat d’expressió és llibertat de repressió (hi ha tants exemples... als carrers, a les mascletades de la plaça de l’Ajuntament, a les Corts, a Canal 9, en la prohibició de TV3...!); que culturitzar el poble és posar traves a l'educació; que millorar la salut pública és retallar-la. Si hi havia  4.400.000 aturats quan el PSOE va deixar el poder en 2011, i ara, 3 mesos desprès, governant el PP, gràcies a la seriosa promesa de remeiar la desgràcia tot creant llocs de treball, se n’han perdut 300.000 més, si aquest és l'estat de coses, què significa, doncs, crear llocs de treball? Destruir-ne? Destruir-ne per a crear-ne més? Però això també ho deia el PSOE. Ocupació, vol dir, per tant, desocupació? Quants llocs hom haguera destruït en aquests tres mesos, si no s’hi hagueren eliminat prèviament els 4.000.000 anteriors? Perquè sembla que la qüestió principal és, avui, alliberar les empreses de la càrrega dels salaris. És allò que demana el drac de la crisi neoliberal (en lloc de la princesa o les altres víctimes diàries que exigia), i no tenim a la vista cap sant Jordi que el mate juntament amb el sistema neoliberal que l’ha creat.

Serà veritat que estem sols, com la dona amb setrill de Dámaso Alonso (Mujer con alcuza, del llibre: Hijos de la ira) en 1944, el cinquè any desprès de la Victòria, i que anem sols, envoltats de cràpules multituds falleres sense cervell, en el boig tren, tan franquista com neoliberal, cap al no res?