La natura, més que mare, és voltor

Papadimos, Draghi i Monti (Grècia, BCE i Itàlia)

El comportament de la natura no viva i el de la natura viva no humana són comportaments amorals, irresponsables. La moralitat és una qualitat especifica de l’ésser humà. Només el comportament humà pot ser qualificat de moralment bo o moralment dolent, compassiu o cruel, humà o inhumà, responsable. Quan el comportament humà s’assembla als comportaments habituals de la natura no humana sol ésser profundament immoral i cruel, pròpiament inhumà. És el cas del comportament neoliberal. La mare natura és una mare que no té sentiments, no té cura dels seus fills, se’ls menja, els destrueix, els tortura, segons li ve de gust, és una mare que, si fóra humana, la consideraríem desnaturalitzada. Això mateix podríem i podem dir del neoliberalisme. Solament amb una senzilla precisió: que és producte humà. Responsable, per tant. És una creació humana profundament inhumana. Exactament, com la mare natura, és una mare desnaturalitzada.

La crisi sísmico-volcànica de l’illa de El Hierro que acomiada treballadors, tanca negocis, acaba amb els peixos, paralitza les labors de pesca i expulsa de les seues cases els veïns, els terroritza i els empobrix; el recent terratrèmol de Turquia; les innombrables tempestes i les inundacions provocades en Espanya i arreu del món, etc., etc., són tragèdies, és clar, però són tragèdies amorals, naturals, diríem. El comportament de la natura és un comportament, a vegades tràgic, però innocent. Si imaginàrem un comportament així producte d’éssers humans, qualsevol pensaria que és un comportament insuportablement cruel i horriblement immoral. Però, ah sorpresa!, en tractar-se del sistema neoliberal, inhumà i cruel, últim crit de la civilització humana, compta incomprensiblement amb el suport d’una aclaparadora majoria i amb la benedicció de cristians, de jueus i de xinesos auto denominats comunistes, tan neoliberals o més que els europeus auto denominats socialistes demòcrates.

L'amorosa natura

        El sistema neoliberal no és el causant de les esmentades crisis naturals, però n’ha causat i n’està causant altres de pitjors al 99% de la població planetària. Només a Espanya 5 milions d’aturats; famílies desnonades (“desahuciadas”), foragitades al carrer; el sistema de salut pública, ensorrat; l’educació, abandonada; la cultura, menyspreada; els funcionaris, acomiadats; les cases d’acollida, clausurades; els bilions d'euros, incrementats als paradisos fiscals; les primes de risc, engreixades; els adinerats, sense impostos, tributs o contribucions… Dins i fora: milions de persones arreu del món, abandonades i perdudes en el desert de la misèria… La democràcia, llançada per l’aire esbotzada; la dictadura alemanya, de nou cavalcant...

La civilització, que, segons diuen, ens ha portat a aquesta meravella, que ens ha tornat a la mare natura, aquella mare que mata o deixa morir al feble, com passa amb els terratrèmols o les tempestes, i desprès se'l menja, és la civilització neoliberal.

Quan diuen: “Ens estem aproximant al final”, volen dir: “estem tornant a la barbàrie primigènia”. Com és possible que els recursos per a sortir d’una crisi feta pels rics sols puguen ser extrets dels pobres? Com és possible que una civilització que hom considera i es considera cristiana estiga sempre al costat dels neoliberals? Com s’explica que quant més neoliberal és un partit, quant menys caritat demostra, quant més egoista és, quant menys desitjos de repartir els bens manifesta, quant més lladre i menys respectuós de les lleis es mostra, quant més corrupte és, més vots obté?

A vegades pense, no obstant, que aquesta civilització neoliberal té grans possibilitats de ser eterna, perquè trau els recursos i la riquesa de la misèria i de la pobresa, de la corrupció. Sempre quan una gran necessitat sorgeix s’hi genera pobresa i de la pobresa el neoliberalisme extrau riquesa. Una civilització carronyaire com aquesta té possibilitat de perviure sempre perquè menja morts. Convertix la mort en vida, la pobresa en riquesa, el dolor en goig. Però mai es tracta de la mort, la pobresa, el dolor propis. Sempre són mort, pobresa, dolor dels altres.

El trucatge és una operació habitual en ella. Res és allò que aparenta: aparenta democràcia i no ho és, aparenta honestedat i és corrupció, aparenta caritat i és crueltat, aparenta generositat i és egoisme. Estem en una crisi i es venen cada dia més objectes de luxe; es retallen els sous i els directius se'ls apugen sense vergonya; un pobre furta uns euros, el jutgen de seguida i l'envien a la presó, però un opulent en roba milions, triguen a jutjar-lo i, si no prescriu, el govern l'indulta; un altre opulent, que ha robat a mansalva, amb l'ajut de polítics neoliberals i ha omplit d'euros els paradisos fiscals, li'ls deixen allí ben guardats i destitueixen al jutge que gosà jutjar-lo; el 99% és cada vegada més pobre i l’1% cada vegada més ric. Una civilització cruel i explotadora, estimada cada dia més per les víctimes, com si patiren permanentment el símptoma d’Estocolm, o com si foren lemmings suïcides...